CORALINE
Coraline
(2002)

Neil Gaiman

Editorial:
Empúries
(2007)

Col.lecció:
L'odissea

Núm: 097

Pàgines: 205

Altres edicions:

Català:
2003 Empúries

Castellà:
2002 Salamandra. Narrativa juvenil

2009 Salamandra.

Quan un s’assabenta la bona acollida que ha tingut aquest llibre entre el públic adult es pregunta si realment existeixen les fronteres entre la literatura juvenil i l’adulta. M’atreviria a dir que potser s’ha parlat més de Coraline pels canals de ciència-ficció i fantasia adulta que no pas pels de més juvenils.

En part això es pot deure al fetixisme que pot provocar un nom com Neil Gaiman –semblant al poder evocador d’un Tim Burton en el cinema-, amb legions de seguidors vinguts sobretot del món del còmic (la seva obra magna, Sandman encara porta a molts nostàlgics a interessar-se sobre què està fent l’autor), però el fet que una novel·la curta juvenil hagi guanyat un Premi Hugo i que les opinions de la crítica hagin estat unànimes en aquest sentit, també li han donat una reputació més que merescuda a la novel·la.

Però què té de diferent aquesta obra? Realment marca un abans o un després en el terror juvenil? Crec sincerament que el millor que ens ofereix Coraline és la seva honestedat: No amaga les seves cartes, no utilitza eufemismes, no tracta al jovent com a ignorants. És una història de terror sobrenatural, curta, concisa i sense contemplacions. Ho sigui, està pensada per fer por, per provocar que el lector s’inquieti, es regiri a la cadira i estigui atent a una lectura que sí, està expressada en un llenguatge juvenil; sí, té una protagonista de curta edat i sí, està adreçada a un públic juvenil, però que es guanya el favor dels adults precisament per la manca de moralines o d’inexistents relacions amoroses de nois i noies amb hormonies desfermades; Gaiman vol explicar un conte de terror i ho fa, així de simple.

Coraline és la història d’una noia que s’avorreix a la casa nova. Uns pares poc afectius provoquen que la Coraline passi molt temps sola i surti sovint a explorar una casa que guarda un secret: Darrera una porta tapiada s’oculta un món de malson, un món reflex del real on la Coraline trobarà uns pares diferents, amb botons negres cosits als ulls, que volen el seu amor a qualsevol preu. Coraline quedarà atrapada al món paral.lel i haurà de lluitar per sortir i alliberar els seus autèntics pares.

Potser l’argument pot semblar moralitzador, però repeteixo que Coraline actua per instint i que Gaiman narra sense remordiments i sense concessions. Aquesta és la grandesa de Coraline. Potser, si alguna cosa es pot retreure a la novel·la és la fredor de la protagonista… que sembla feta de ferro, que sap amagar massa bé les seves emocions i que mai es desespera (només s’espanta una mica). Un tarannà poc realista, però que esdevé menor en el conjunt del llibre.

Coraline doncs és una novel·la que seguint l’estel d’obres juvenils de Gaiman (Stardust, per exemple, o la seva col·laboració amb Terry Pratchett a Buenos presagios) va esdevenir un èxit. L’any passat en van fer una versió cinematogràfica d’animació que sembla ser també va recollir bones crítiques. De fet, a Gaiman l’invent li ha funcionat i amb la seva darrera obra juvenil (El llibre del cementiri) ha tornat a guanyar el Premi Hugo… probablement els premis que hauria de guanyar haurien d’acostar-se als World Fantasy que no pas amb un premi de CF com l’Hugo, però ja sabem que la gent confón fàcilment els termes…

Una molt bona novel.la juvenil, que com no m’he cansat de repetir, agradarà a grans i a no tan grans. Recomenada pels joves cansats de llegir sobre vampirs adolescents que s’enamoren d‘homes llops i viceversa. Coraline ha propiciat que les altres obres de Gaiman que tinc a la pila, l’esmentat El llibre del cementiri i la seva recopilació de contes Objetos frágiles pugin posicions. No us la perdeu.

Eloi Puig, 07/04/10