CARRIE
Carrie
(1974)

Stephen King

Editorial:
Males Herbes
(2026)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 130

Pàgines: 266

Traductor:
Míriam Cano

Lectura del 2002:





Editorial:
La Magrana
(1999)

Col.lecció:
L'esparver

Núm: 147

Pàgines: 367

Traductor:
Andrew Langdom- Davies

És difícil, veritablement complicat, llegir una obra d’Stephen King que no s’hagi adaptat al cinema o a la televisió. I tot i que sovint els resultats d’aquestes adaptacions son mediocres o fins i tot deplorables (si no vau assistir a la divertida conversa sobre aquest tema que van mantenir l’Ivan Ledesma i el Grady Hendrix a la CatCon2024 la podeu visualitzar aquí), a vegades n’hi ha algunes que transcendeixen més enllà i es converteixen en part de la cultura popular.

Carrie podria ser un exemple paradigmàtic: Una adaptació més que correcte i unes imatges impactants que als anys setanta devien resultar esfereïdores que ens porten al moment culminant de la primera novel·la que va publicar King (recordem però que la primera que va escriure és La gran caminada)... i que li va obrir les portes a esdevenir amb els anys, el Rei total del terror. Jo mateix vaig veure la pel·lícula de Brian de Palma primer i molts anys després, el 2002, vaig llegir la novel·la traduïda a la col·lecció L’esparver de La Magrana. Ara, Males Herbes, ens presenta una nova traducció de Míriam Cano

El fet que ja conegués la història de la Carrie i dels seus poders telecinètics, tant a través de la lectura de fa vint-i-dos anys com de les pel·lícules que li han dedicat al personatge no ha impedit en cap moment que aquesta relectura fos plenament satisfactòria. La temàtica i les tècniques que empra l’autor de Maine potser ara estan ja més vistes pels lectors però crec que a mitjans dels anys setanta devien produir més d’un xoc entre la crítica i el públic.

Parlem una mica de l’estructura de la novel·la i de com l’autor no amaga en cap moment les capacitats psíquiques de la Carrie, una noia introvertida que malviu reclosa en una casa on la mare, una fanàtica religiosa, li impedeix tenir un creixement normal a nivell social per una noia de la seva edat. King des de la primera pàgina ja exposa al lector que la Carrie és especial, que té un passat una mica tèrbol, amb episodis estranys ocorreguts a casa seva. Un dels trets més atractius del desenvolupament d’aquesta història des de que coneixem els poders de la Carrie és que la trama no és lineal: King narra la vida de la Carrie de forma capciosa, combinant el passat i el present a través de notícies aparegudes en retalls de diaris, cites, testimonis de la nit del ball o de les seves setmanes prèvies. També aporta a la història articles científics tant des del passat com també en estudis posteriors als fets crucials en que es veurà envolta la Carrie White en la nit fatídica del ball de final de curs.

Aquesta és una forma força original d’acostar-se al problema, al clímax, des de diverses direccions temporals. Però és que Stephen King té la capacitat de tenir-nos enganxats a les pàgines de la novel·la des del principi tot i que sovint deixa constància del que ocorrerà el el futur. El llibre va acumulant tensió a mesura que avança i el lector va descobrint sense cap complicació pistes, detalls dels fets que acabaran desencadenant el daltabaix al poble. King fa una gran feina avançant-nos un resultat sense saber com s’hi arribarà, quin serà el mecanisme desencadenant de la massacre.

Parlem una mica de la premissa des d’on la vida de la Carrie White comença a canviar a marxes forçades i que provocarà el terror al seu petit món. La Carrie és tímida, és una noia sense quasi bé amigues i és carn d’humiliacions i maltractes. El que avui en diríem assetjament escolar. Però a casa seva tampoc hi troba consol: Viu a amb la seva mare, una persona dura i d’una fe estricta i sense fissures. Una mare que no li ha ensenyat res de la vida. El dia que comença la nostra història té un episodi vergonyós i humiliant a les dutxes femenines de l’institut. Tan escandalós que fins i tot arriba a intervenir la direcció del centre, tan ignominiós que fins hi tot una de les agressores es penedeix del que està fent i prova d’acostar-se per primer cop a la Carrie, ajudar-la, intentar expiar la seva mala conducta.

King ens fa una crítica en tot regla als abusos infantils, especialment els psicològics, però també aprofita per posar una falca important davant de la submissió religiosa i el fanatisme que va relacionat amb les creences. I com els infants poden rebre amb més força els estímuls d’adults que viuen bolcats a creure en déus terribles sense donar la oportunitat als nens de pensar per sí mateixos o de decidir, un cop siguin grans, si volen seguir o no els preceptes de qualsevol religió (en aquest cas dels fonamentalistes cristians que campem pels EUA... tants als anys setanta com a l’actualitat). I aquest punt també ens porta a parlar del sexe reprimit de la mare, amagat sota aquesta espessa capa de religió i la manca total d’empatia amb la pubertat d’una filla espantada, de com el cos i la ment d’una noia com la Carrie desperten... en un entorn que no li és gens propici.

Com deia, doncs, tant si ja coneixes la història com si és el primer cop que t’hi encares, King no vol amagar que la Carrie White té uns poders latents impressionants. Ens ho recorda a tothora. Tampoc pretén retardar el clímax però com és obvi l’ha de preparar, ha d’aconseguir que el lector s’interessi per un moment en el futur on tot esclatarà d’alguna manera. El llibre va acumulant tensió a mesura que avança doncs l’autor va deixant pistes, detalls d’aquest moment culminant que s’acosta de forma inexorable. I això és una genialitat.

«Això ja ho he explicat, sobretot davant la comissió White, que ho va rebre amb incomoditat. Després de dos-cents morts i una ciutat sencera arrasada, és ben fàcil oblidar una cosa: Érem criatures. Érem criatures. Érem criatures que fèiem el que podíem...»

King retrata molt bé el pas de la innocència de la Carrie pels afers del jovent, de com descobreix un mon que se li havia negat per la ortodòxia de la mare, com li brota l’esperança de cop de veure’s tan normal com les altres noies del seu curs. Aquella sensació d’haver deixat enrere els mals tràngols, la indiferència d’uns i el menyspreu dels altres. Un món màgic, irreal que la Carrie percep de resquitllada mentre la seva ment intenta aferrar-se a la realitat, a no deixar-se seduir per promeses o per visions que poden ser fal·làcies. Potser el principal cop a tot plegat, el cop de mall que King executa amb precisió sobre la Carrie la nit del ball és descobrir que per molt que lluiti per ser normal... mai serà acceptada, sempre serà vista com aliena al mon on viu. I això fa un mal terrible. Un dolor que es paga amb sang.

La lectura de Carrie m’ha tornat a posar una mica nerviós. Fa vint-i-dos anys, a can Kraken, destacava la seva intensitat i com els sentiments més humans (timidesa, por, enveja, inseguretat, ràbia i naturalment... ira) estan perfectament encabits en la història i estan utilitzats magistralment, i tots aquests sentiments ens condueixen, repeteixo, per una trama on l’autor anunciant clarament quin serà el final i què ocorrerà a grans trets. Tot i així, no pots evitar posar-te neguitós i angoixar-te a mesura que s'acosta aquest esperat clímax.

A Carrie no trobareu sorpreses, ni girs de guió. És una història que tensió sostinguda, de suspens en augment constant. Una trama que podem classificar, si voleu com a terror psicològic o potser encara millor com a terror científic (al llibre es parla de gens recessius) però que per la manera amb que King ens ho exposa sempre esdevindrà un dels clàssics del terror del s. XX; la novel·la que va iniciar la seva carrera fulgurant.

I que Males Herbes ens porti aquesta nova edició és especialment adient, tenint en copte que a la propera tardor s’estrena una mini-sèrie basada en la novel·la, guionitzada per un pes pesat del terror de Hollywood: Mike Flanagan. Paga la pena tornar a llegir la novel·la abans. I si mai ho heu fet.... a què espereu?

Eloi Puig
09/08/2026