CARL, EL MAZMORRERO
Dungeon Crawler Carl
(2020)

Matt Dinniman

Editorial:
Nova CF
(2025)

Col.lecció:
---
Núm: ---

Pàgines: 462

Traductor:
David Tejera

Les comparacions son odioses.

I és que la novel·la que és en boca de molts aquest estiu per la seva frescor i per la seva complicitat amb el fandom friqui venia precedida per recomanacions i blurbs que venien a dir que era una barreja de Ready Player One amb més rol, amb més diversió, i que agradaria per igual als nostàlgics com a les presents generacions.

I no, no ha estat això, ni de molt lluny. Per començar és una novel·la centrada molt més en els videojocs que en el rol en sí. Agradarà més als fanàtics de pujar de nivell i matar sense parar en una coi de masmorra absurda que no pas als jugadors de rol clàssic. I potser també tocarà la fibra a algun nostàlgic del Dungeons & Dragons si és que aquells jugadors feien alguna cosa més apart d’entrar a laberíntiques masmorres plenes de trampes i perills per aconseguir tresors. Per la meva banda sempre he estat més proper al MERP (el primer joc de rol de Els Senyor dels anells) i es clar, aquestes eixelebrades aventures subterrànies no les fèiem, hmm... tant sovint (ara que recordo una aventura a Moria que...).

Va, deixem la nostàlgia a banda i en tot cas, anem a analitzar breument aquesta novel·la insolent i per què no, també vertiginosa que ens ha escrit Matt Dinniman. El principal problema que tinc amb ella és que no me la crec. Gens. Zero. Ni un capítol. Què vull dir amb això? Que la premissa amb la que de manera artificiosa l’autor munta la seva història es passa el sentit de la credibilitat pel forro i només busca construir un escenari propici per desenvolupar el seu rol de videojoc matusser. Fixeu-vos en això: Una freda nit d’hivern, de cop i volta, tots els objectes i construccions del món s’ensorren, s’aplanen, desapareixen. Només sobreviuen les persones que estaven a l’aire lliure, sense un sostre que el pogués aixafar. Al cap d’uns minuts, uns hologrames lluminosos comuniquen que els supervivents tenen dret a entrar a unes masmorres que s’han creat màgicament per tot el planeta per participar en un joc mortal on podran mirar de superar obstacles i pujar de nivell per endinsar-se de forma cada cop més profunda en les masmorres. I mentrestant tot això serà televisat i retransmès en directe per als bilions d’extraterrestres que veuen cada any el xou! I mira, aquest any li ha tocat a la Terra, quina putada no?

Bé, no sé si ara m’enteneu quan dic que les comparacions son odioses. A Ready Player One trobàvem una trama sòlida i una aventura creïble que s’endinsava per bona part de la cultura pop dels anys vuitanta. Aquí partim d’una premissa absurda que no s’aguanta en cap moment i que només vol deixar a punt les coses perquè passem a jugar (o a fer veure que juguem) en un univers màgic que encara no entenem com funciona. Més que Ready Player One, el començament i el plantejament surrealista de la novel·la recorda a la Guia galàctica per a autoestopistes de Douglas Adams (només que allí et pixaves de riure amb el primer capítol i aquí no).

Va, fem un incís i parlem de coses positives que tot i el plantejament que us he comentat, en té, i vàries. Som-hi: per començar, el nostre protagonista és en Carl, un noi tirant a normal que acaba de tallar amb la novia i conviu amb la gata presumida de la seva ex. El punt a favor és, però, que el seu acompanyant per les masmorres serà precisament la gata, Dònut, que durant el joc almenys, podrà parlar i donar el seu punt de vista felí sobre els perills i el que cal fer en cada moment. Mireu, això m’ha agradat, Dinniman li dona un toc d’humor extra amb aquesta parella estrambòtica i això dona força joc a la relació.

Més coses bones: El ritme és trepidant. Un cop comences no pares de llegir sempre i quan guardis en una lloc remot de la teva ment el fet que no et creus res del que està passant... que els participants formen part d’un videojoc i aquest reality show l’està veient mig univers. Si deixes tot això... aparcat, pots mirar de gaudir de les aventures i notaràs com molt més de pressa del que et pensaves, t’estàs polint el llibre amb un nervi i velocitat escandalosa.

Però tot i que ens pot fer certa gràcia comprovar com en Carl i la dònut van adaptant-se a les regles del joc, a comprovar com l’espifien de quan en quan i de com maten, assassinen i destrueixen als PNJs (Personatges No Jugadors) també ens n’adonarem que el concepte és força repetitiu: Exploració, matar enemics, pujar de nivell i planejar com desempallegar-se del cap de secció o del dolent que els impedeix avançar cap a nivells inferiors. Però bàsicament: Matar, matar, matar...(massa, si voleu la meva opinió) per aconseguir punts d’experiència i millorar les habilitats del teu personatge, ho sigui del Carl i la Dònut.

Existeix un temps límit i els nostres protagonistes hauran de lluitar contra monstres i enemics diversos, però també es toparan amb altres supervivents. Que siguin aliats o enemics dependrà de molts factors. Com a valor afegit, l’autor insereix nous reptes i escenaris que trenquen la monotonia de saquejar els objectes i tresors que els nostres exploradors van acaparant amb cada matança, com per exemple les entrevistes televisades per a guanyar la simpatia dels patrocinadors. Sí, els jugadors han de caure bé a l’audiència perquè aquesta els enviï objectes i regals profitosos.

El fet és que Dinniman poc a poc va introduint conceptes i misteris sobre la mateixa estructura del joc i sobretot en tot allò referent als extraterrestres que han muntat el show: Les seves polítiques, faccions i lluites internes que semblen que cada cop afectaran més a la gran masmorra en que s’ha convertit el planeta Terra. Penseu que els jugadors han de baixar uns 18 nivells per guanyar. La majoria no passen dels primers i en aquest volum només gaudireu dels dos nivells superiors —la saga està composta d’almenys vuit novel·les—. Ah? Que no ho sabíeu? Que a la contracoberta no avisava pas que això era una saga llarguíssima? Jo tampoc ho sabia... i m’emprenya que les editorials amaguin aquesta informació. Molt.

Carl, el mazmorrero és una aventura que passa volant, entretinguda a vegades, repetitiva d’altres. Sempre amb l’afany de caçar l’atenció del lector, especialment si està avesat a jugar a videojocs on vas millorant el personatge a mesura que aquest progressa. Però el plantejament és molt feble pel meu gust, i la credibilitat de la història resta sota mínims encara que en l’hagin embolcallada d’humor. Ara bé, si busqueu un entreteniment lleuger, de ràpida lectura i que us faci somriure de tant en tant, la novel·la de Matt Dinniman assumeix aquest rol a la perfecció.

Eloi Puig
04/09/2025