CAPIPOTA
(2025)

Enric Herce

Editorial:
Llibres del delicte
(2025)

Col.lecció:
Spècula

Núm: 13

Pàgines: 274

Il·lustrador:
Àlex Santaló

Alguns sabeu que tinc certa debilitat pel gènere bizarro. Potser es deu a la nostàlgia dels vuitanta amb aquelles propostes cinematogràfiques de sèrie B que tant gaudia amb els amics, però sense dubte també hi ha influenciat (i molt) descobrir aquesta literatura desinhibida, morbosa, absurda i molt divertida que ens han portat autors de tant renom com Carlton Mellick III.

El bizarro és un subgènere del fantàstic que no sempre arriba a tothom. És lògic: És provocatiu i no sempre el lector està mentalment obert a rebre inputs tan estrambòtics d’una lectura tant inversemblant. Per això és important que autors com Enric Herce s’hi hagin atrevit, per normalitzar el bizarro en la nostra llengua —dins del que és possible per a un nínxol tan minonitari—. Ep! Que l'Herce ja ens va presentar novel·les ciberpunk en català i que quasi podem dir que n’és l’únic referent actual (juntament amb el Ricard Efa) d’aquest altra gènere típic dels vuitanta. Vull dir, que vulguis o no Herce obre camins i els eixampla allà per on passa.

Amb tot això, bàsicament he volgut deixar clara un cosa: I és que l’Enric Herce (el de Reus, no el cuiner) escriu el que vol sense voler submergir-e amb les tendències actuals. I per tant ens ha portat aquest Capipota que crec que podem dir que és la primera experiència que tinc llegint bizarro en la meva llengua.

És una mica complicat parlar de Capipota sense desvetllar massa de la trama. Podem dir-ne que és una barreja explosiva del fantàstic mes gamberro amb personatges grotescos que actuen en un escenari a priori quotidià però replet de petites referències i detalls que ens fan embogir i somriure a l’hora: Cervells recoberts de melmelada de gerds, melics que segreguen salses per amanir (aquí Herce ha estat fi, sublim), possessions fantasmals ben divertides i també altres possessions d’objectes inanimats... però sobretot comprovarem com funciona la burocràcia celestial, un terme, una idea, que no és nova i que hem vist diverses vegades en la literatura fantàstica (a Bons averanys per exemple)... aquella mena d’administració on àngels, dimonis (o els seus esbirros) fan i desfan per mirar de controlar el món dels humans... (siguin com siguin els humans, tampoc ens posarem molt filiprims ara).

El primer obstacle a que s’enfronta qualsevol novel·la bizarro és encabir-hi les idees de l’autor, per molt excèntriques i pintoresques que puguin semblar, en una línia d’acció coherent amb el to i amb l’estil de la novel·la. Cal manejar amb molta delicadesa aquella estranya i difícil frontera entre el realisme màgic i el sentit de la incredulitat. Ho sigui que per molt estranys fets que ocorrin, si els personatges d’aquest ho perceben com una cosa normal, cal fer-ho notar. Si algú es suca pa al melic de quan en quan per menjar alguna cosa... ha de percebre’s com a un fet habitual... tant per als personatges com per al lector.

I això Herce ho aconsegueix, assoleix amb escreix aquesta fita. Llegim la seva novel·la i les particularitats de la seva trama amb interès creixent i amb normalitat. Al començament ens posa les coses fàcils: La novel·la comença com una investigació criminal on un detectiu privat és contractat per trobar a l’assassí en sèrie Capipota. Naturalment, la recerca obrirà les portes a quelcom molt més transcendent (cosmològicament parlant). I és que sembla que una antiga juguesca entre els dos bàndols de pla immaterial que volen controlar el destí de la humanitat han abocat els seus últims esforços en guanyar de manera definitiva aquesta batalla èpica que fa que dura mil·lennis. I en Capipota és la clau.

I ara que sabem per on van els trets... només queda deixar-se anar i xalar amb la novel·la. Herce ens deixa moments molt bons en escenes memorables, també juga amb autoreferenciar-se amb relats seus (quan apareix el paràgraf referint-se al conte «Anit en Martí va tornar a parlar en somnis» quasi que m’hi sento interpel·lat directament. Bé, va anar així de fet). Però també, òbviament fa petits homenatges com per exemple a Onofre de Dip de Les Històries Naturals o menciona l’splatterpunk cultivat per autors com en Sergi G. Oset (que per cert, va entrevistar de manera sublim a l’Enric Herce com a convidat d’honor a la passada CatCon 2025).

Però parlem també de la part millorable, la que crec que no ha aconseguit destacar especialment. Em refereixo als personatges. Un dels punts forts de qualsevol novel·la bizarro son aquestes ànimes inquietes que poblen les seves pàgines, que de tan estranyes o especials ens les fem nostres, ens captiven d’alguna manera o una altra. L’autor ha construït aquí una novel·la coral, amb multitud de personatges, fins i tot quasi que no podem determinar que cap sigui un protagonista absolut (ni molt menys el Capipota a que es refereix el títol).

Alguns personatges son potencialment molt poderosos, sigui pel seu tarannà o per les curioses habilitats que posseeixen, però a l’haver-ni tants, Herce no dedica el temps suficient a tots ells i els explota poc. M’he quedat amb ganes de conèixer més a fons els components del Ghost Club per exemple, o de saber més coses del més enllà a través de la Conxita, que és ben morta però li agrada explicar xafarderies de l’altre món a través del cos del seu marit. O aprofundir en el personatge de la McKenzie, encarnada en aquesta mena de nina de plàstic judoka de mida real. Son alguns exemples només. L’Enric Herce juga amb els individus extravagants que ha creat però segons el meu modest parer no els dedica prou atenció de manera que alguns només apareixen de forma esporàdica tot i resultar força claus per a la trama. Vaja, que en voldríem saber més de tots.

Tanmateix, tot i no connectar massa amb aquests herois i antiherois que actuen en aquesta particular novel·la, no significa que no t’encaixin. La qüestió és que no et sobrin, que no sigui superflus i que l’autor hagi estat capaç de dotar-los de vida en una trama boja. I en això, no hi ha cap dubte que ho ha aconseguit.

Capipota és, en definitiva, un divertimento bizarro, una novel·la de trama transgressora com tota bona obra d’aquest subgènere i que a través de l’humor i les peripècies d’uns personatges que es mouen enmig d’una trama de proporcions bíbliques us faran passar una bona estona, que no és poc.

Molt content que l’escriptor del Baix Camp hagi decidit trencar esquemes en la literatura fantàstica en català. Potser no és la seva novel·la més reeixida però sense dubte és de les més difícils d’escriure degut a les exigències humorístiques i de trama que es necessiten per portar-nos una bona història bizarra com cal. Tots els meus respectes doncs.

Eloi Puig
07/06/2025