UNA CANÇÓ
DE PLUJA
(2025)

Joan-Lluís Lluís

Editorial:
Club Editor
(2025)

Col.lecció:
---

Núm: 148

Pàgines: 160

Haig de dir que a aquestes alçades ja no m’hauria de sorprendre la prosa polivalent d’un autor com Joan-Lluís Lluís, capaç d’acostar-nos a les intimitats de déus mitològics, de matar dictadors quan tocava o, per exemple, d’insinuar utopies en temps de bàrbars. Però sí, haig de reconèixer que aquesta no me l’esperava. Que la darrera novel·la de l’autor nord-català, Una cançó de pluja,  fos una faula amb un protagonista animal, una història tendra i a la vegada terrible, un petit cop de puny a l’estómac contra la barbàrie humana... ha estat més que sorprenent.

Ella-Calla és una femella d’orangutan que és capturada a les selves de Borneo. Ella-Calla escapa perquè sap callar, sap escoltar i sap fer-se fonedissa mentre els seus companys xisclen, bramen, corren i en definitiva, criden l’atenció esporuguits davant les flames que s’abraonen sobre el vaixell-presó on fa dies que malviuen.

Aquesta, doncs, és la història d’Ella-Calla, la orangutana que sobreviu a una catàstrofe però que és lluny de la seva llar, dels seus boscos i de la seva espècie. Serà aquesta, una epopeia, petita, mesurada, no pas amb la intenció d’enaltir una heroïna sinó, de despertar en ella l’instint de supervivència que es veurà sempre tallat pels humans i el seu tarannà destructiu. Tampoc estem davant d’una novel·la d’aventures, sinó més aviat d’una descripció acurada d’uns sentiments davant la confusió inevitable que es produeix quan la sostreuen del entorn natural i l’infern s’aboca sobre una criatura especialment vulnerable com és un orangutan.

Perquè Ella-Calla, durant la seva fugida, té temps de pensar, entre espant i espant. I no sabem si s’acull a la sapiència de la seva espècie per sentir-te reconfortada dialogant amb els seus ancestres invisibles o si potser es va creant la seva pròpia mitologia que utilitza per tranquil·litzar-se mentre intenta entendre el món fora-del-bosc.

Unes creences que ens donaran a conèixer deïtats com Mare-Tota o la seva nèmesi: Mara-Gelosa i com el comportament del bon orangutan es regeix per seguir les pautes de la primera i mirar d’evitar els actes de la segona.

Aquí hi trobem el puntet fantàstic de la història —que per altra banda no l’altera gens i el podem considerar simbòlic—: Ella-Calla escolta veus dins el seu cap. És la memòria de l’espècie. Murmulls del passat, veus d’altres orangutans a qui no ha conegut mai. Paraules que la guien o simplement la reconforten. O també, com tota bona religió: Veus que no responen

“En la memòria d’espècie, ara sí,  comencen a surar records d’orangutans ferrenys i al final vençuts, de pares-de-clans engrillonats, de mares-grans anihilades. Però quan demana als seus parents que l’ajudin a no caure en el forat negre que veu davant seu, li respon el silenci.”

Joan-Lluís Lluís escriu de forma afable però tampoc escatima crueltat quan cal doncs aquesta petita odissea d’Ella-Calla té moments molt durs. Sempre, tanmateix, sense marxar per les branques, sense dispersar-se. Una cançó de pluja és una novel·la breu, de capítols curts que vol ser incisiva i no supèrflua, que vol denunciar sense esprémer la tragèdia i que ens vol acostar de forma inexorable al drama dels animals capturats i especialment aquells que ho son per a esdevenir esclaus de tota mena. I fer tot això, sota el punt de vista d’un animal, és considerablement complicat, tot s’ha de dir.

Ignoro per què l’autor va triar aquest animal noble per escriure aquesta història. Bé, si que ho sé —a l’epíleg explica que es basa en fets reals— però el fet és que potser l’orangutan té un petit punt d’atracció sensible per als humans. Penseu en El planeta dels simis on aquesta espècie era la més filosòfica (o sapient) de totes. O només cal veure com sir Terry Pratchett va atorgar protagonisme a una orangutan bibliotecari en moltes de les novel·les del Discmón... precisament per que la seva forma era molt més ideal que la humana (I la seva ment molt més equilibrada).

Potser és l’anar fent lent dels orangutans, tal vegada la seva mirada trista ens travessa de forma corprenedora i ens fa saber que sí, que saben que els estem exterminant —a ells i a tota la natura— i que només nosaltres podem aturar-ho i revertir-ho.

Eloi Puig
10/01/2026