BINTI
Binti
(2015, 2019)

Nnedi Okorafor

Editorial:
Raig Verd
(2021)

Serie:
Binti

Núm: 1

Pàgines: 186

Traductora:
Bel Olid

Potser són imaginacions meves però estic comprovant com l’editorial Raig Verd s’està especialitzant a acostar-nos un gènere fantàstic menys convencional del normal, també més subtil, feminista i introvertit, fins i tot; una fantasia reflexiva que cerca tant o més mostrar-nos l’essència i la recerca interior que no pas envoltar-nos de sentit de la meravella o envestir-nos amb personatges i trames enèrgiques o desbordants. Un exemple clar és la fantasia i la ciència-ficció que l’extraordinària prosa d’ Ursula K Le Guin ens brinda (per exemple en el Cicle de Terramar o amb l’obra mestra que és Els desposseïts), una autora que des de fa temps és un nom insigne a can Raig Verd.

Però també Nnedi Okorafor s’instal·la còmodament dins aquestes definicions que comentava. Fa un parell d’anys ens arribava Qui tem la mort, una història africafuturista —com a ella li agrada definir la seva obra— i feminista que barrejava gèneres i que centrava la seva atenció en una protagonista, una noia, l’Onyesonwu, que experimentava  en un ambient inhòspit el seu propi creixement interior. També a Binti, la present obra, trobem una protagonista africana, en aquest cas, d’origen himba —una ètnia nòmada ubicada al nord de Namíbia, al Damaraland, més enllà del llac d’Etosha— cosa que referma amb insistència l’aposta de l’autora per l’africanisme en aquest cas en una ambientació de ciència-ficció i molt més enfocada al públic juvenil.

La Binti és, com comentava, una noia himba que obté una beca per estudiar en una universitat galàctica, en un planeta llunyà. No és poca cosa. A Uni Oomza no hi va qualsevol i el cert és que la resta de terrestres que hi estudien són d’una altra ètnia (en aquest cas inventada) anomenada khoush —amb un missatge clar, evitant l’eurocentrisme del món blanc—. Els khoush són una ètnia tradicionalment més poderosa i superior els himba. I els himba mai surten del Namib, del desert. Els viatges interestel·lars són pels altres. Així que deixant de banda la lluita que haurà d’efectuar Binti contra les tradicions del seu poble, també s’haurà d’enfrontar contra el menyspreu dels khoush, tot i que l’escenari on es desenvolupa la novel·la és utòpic i teòricament igualitari.

Aquest és un punt fonamental: El futur, com dèiem, utòpic de la Terra i de desenes de sistemes que semblen conviure en pau i harmonia i que comparteixen coneixements i filosofia en llocs com l’esmentada universitat d’Uni Ommza. Però això no és ben bé cert. En el seu viatge, Binti xocarà frontalment amb un atac demolidor on descobrirà una raça diferent, que semblen meduses flotants, i la qual no sembla estar integrada dins aquesta galàxia utòpica. Això també és part del sentit de la meravella que es materialitza amb viatges estel·lars, naus vivents o races alienígenes.

Binti és un llibre sobre els xocs culturals i la manca de comunicació, també sobre els canvis i especialment sobre la reafirmació constant de la pròpia identitat i cultura. Aquest és un tema important, del qual els catalans en tenim força experiència i del que n’hauríem de prendre nota si no volem acabar desapareixent com a poble, i és potser un dels punts amb els que ens podem sentir més a prop dels sentiments de la Binti. Ella, per exemple, utilitza el seu cabell cobert d’otjize, una mena de fang marronós propi del desert més antic del món (el Namib) per, com deia, ratificar la seva identitat davant dels khoush i d’altres espècies extraterrestres. Sí, ens està dient: “Sóc himba, pertanyo a un poble modest, però me’n sento orgullosa. Vull que ho sapigueu”

Nnedi Okorafor sap molt bé com cultivar aquesta idea identitària, de fermesa i tossuderia. Ja ho va fer també a Qui tem la mort. I és un encert també que aquest raonament pugui expressar-se en una novel·la curta i juvenil com aquesta. Cal tenir en compte que Binti és humana i pertany a una ètnia modesta. Necessita recalcar el seu origen davant de formes extraterrestres molt més cultivades que ella. Així doncs, l’autora ens ofereix a una Binti que experimenta en aquesta utopia universitària plena d’éssers completament diferents a ella:

“De mitjana jo era prou petita en comparació amb la gent que m’envoltava i normalment era l’única humanoide, ja no diguem humana. (...) La Haifa havia descrit la manera humana de caminar com a “moviment poc eficient” en comparació amb la de gairebé tota la resta, i tenia raó. Caminar sempre semblava molt lent i sense gràcia, en comparació amb lliscar, flotar, fer acrobàcies, grimpar, volar i transportar-se”

Però si bé el personatge de la Binti està molt ben construït i ens convida a que empatitzem plenament amb ella, la història de rerefons que ens presenta Okorafor peca una mica de senzilla i també en certa forma d’escapçada. Hi ha fets que l’autora deixa una mica de banda i que resulten primordials per entendre bé la línia argumental de la novel·la. Mentre que Okorafor s’ha centrat en el meravellós personatge de Binti i els seus maldecaps interiors (racisme, sentiment de desconnexió amb la família, solitud i recerca de companyia i amistat...) no estableix unes regles massa clares sobre les seves capacitats i sobre els objectes que l’acompanyen durant l’aventura.

M’explico: La Binti és una mestra harmonitzadora i manipula mentalment les matemàtiques per trobar respostes i pau interior però no entenem com ho fa exactament, quin procés realitza per dur-ho a terme. D’això, ella en diu ramificar però el concepte no es desenvolupa i ens deixa una mica frustrats. Per altra banda, també obté —casualment— un objecte estrany que anomena ‘edan’ que s’emporta de la Terra i que l’ajuda en les seves aventures però en cap moment l’autora ens explica com i perquè funciona (també és cert que potser ho farà en les seqüeles de la novel·la). Okorafor introdueix aquí el misticisme, en paraules pròpies, l’autora identifica a l’’edan’ com un objecte místic yoruba. Aquest fet resta una mica de credibilitat als afers que resol la Binti perquè semblen estar lligats a aquella màxim de Deus ex machina on tot s’hi val... almenys fins que se’ns expliqui què és i d’on prové l’esmentat objecte.

Raig verd, molt intel·ligentment, ha publicat també el conte Foc sagrat — escrit uns quatre anys més tard, un cop Okorafor va acabar la trilogia— que està ubicat cronològicament tot seguit de la novel·la curta. És un encert perquè a través d’aquest conte observem l’adaptació de la noia himba a un món estrany com és la universitat galàctica i com segueix cercant respostes per trobar la calma que necessita. L’excursió al desert del planeta, similar però diferent al Namib africà, serà un viatge renovador que la farà connectar i descobrir una serenor que no trobava des que va marxar de la Terra.

Binti és un gran personatge, una molt bona manera de fer-nos partícips de molts dels problemes que arrosseguem en aquest petit món nostre. És tanmateix una icona de l’energia de la joventut i de les seves ànsies de coneixement.

(...)” El pare em deia que la curiositat era l’últim obstacle a sobrepassar per convertir-me en una mestra harmonitzadora. Si en alguna cosa no estàvem d’acord el pare i jo, era en això; jo creia que només podria ser fantàstica si era prou curiosa per buscar la grandesa” (...)

Ara que ja he llegit el primer volum ja estic situat. Tinc ganes de saber més sobre les harmonitzacions, les matemàtiques i les ramificacions i sobre els objectes de poder misteriosos. Espero amb delit la segona part per comprovar cap on ens dirigeix Nnedi Okorafor, amb la noia que sabia matemàtiques i somiava a aprendre més... sense renunciar als seus orígens.

Reconec que m’ha sorprès el fet que una novel·la tan curta i que no es desplega del tot argumentalment guanyés tants premis importants (Hugo i Nebula, que es diu aviat) però també hi entreveig una prosa agosarada d’una autora que sap apropar-nos el millor de la filosofia i recerca interior en clau fantàstica —molt en acord amb l’estil leguinista—, amb aventures, éssers estranys i sentit de la meravella. I no és fàcil.

Eloi Puig
09/04/2021