AVIÓ EN VOL RAS
Low-Fliying Aircraft
and Other Stories
(1976)

J. G. Ballard

Editorial:
Laertes
(2022)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 106

Pàgines: 256

Traductor:
Eduard Castanyo

Il·lustrador:
Toni Benages

No soc un gran entès en la bibliografia de James Graham Ballard, però sempre he tingut aquella sensació que és un autor més que respectat tot i que les seves obres potser no han transcendit a l’igual que altres de la seva generació. És possible que aquest respecte provingués, òbviament, per la seva qualitat literària però jo quasi que m’atreviria a dir que la seva capacitat especulativa i pessimista sobre el món del futur va arrelar força en els corrents de la New Wave de l’època convertint-lo amb el temps amb un autor de culte.

Fins ara no havia tingut el plaer de llegir cap història curta de Ballard. Torno a recordar que la meva experiència és més aviat escassa: Tots just dues novel·les: El mundo sumergido i El mundo de cristal per tant m’ha agafat amb moltes ganes descobrir la seva narrativa més breu. Avió en vol ras és una antologia publicada a mitjans dels anys setanta quan la majoria dels èxits de l’autor ja s’estaven digerint per universitats o eren focus d’atenció entre els hippies de l’època i és que Ballard treu el millor de les seves històries en el missatge que ens dóna i en l’ambientació que en fa. No tant amb els personatges o en trames molt elaborades.

I la present antologia no és cap excepció. De fet, la majoria dels contes els podríem emmarcar dins el seu cicle de catàstrofes (d’entre es quals hi ha les dues novel·les abans citades) doncs molts dels contes prenen com base aquest món futur sense gràcia ni encant que va morint poc a poc i que no permet entrellucar cap revulsiu que el reviscoli. Això i els avions, es clar. Ballard va ser pilot de la RAF i els avions, sovint son presenten a les seves obres (recordeu l’Imperi del Sol per exemple).

Però tots aquests avions i cataclismes i aquesta pèrdua de fe en la humanitat... i molt més ho trobareu perfectament detallat a la magnífica introducció que ens fa en Sebastià Roig tant de l’autor, com de les seves influències catalanes a través de l’Empordà, com de les seves petites obsessions com a escriptor. No us perdeu el pròleg “Benvinguts a l’EmpuriaBallard!”

“La ciutat darrera” de fet no és un relat... podríem categoritzar-lo com a novel·la curta i és de llarg, la història de la que més parlaré en aquesta ressenya doncs m’ha donat molta teca amb la què pensar. En una era postecnològica bona part dels habitants de la Terra han retornat als orígens preindustrials i es refugien en llocs com Ciutat Jardí, un enclavament de tendències utòpiques on els ciutadans son vegetarians i on s'aprofiten els recursos nets com l'energia solar. Un petit univers d’ordre i de respecte a la natura.

Però en Halloway, el nostre protagonista, somia involuntàriament en quelcom més. El seu tarannà és el d’un explorador despreocupat i quan s’estavella durant un vol de proves amb un planador a la l’altra banda del canal de la Mànega visualitza la cara de la moneda que potser encara no coneixia prou. El contrast de Ciutat jardí amb la destrucció i amb els escenaris abandonats de la gran ciutat, el símbol del que la ciència i la tecnologia van assolir no fa pas massa anys.

Ballard amb un llenguatge viu i instigador ens apropa descripcions acurades i un tant poètiques de les restes del món industrial. Un estil hipnòtic que t'atrapa en els paisatges post-apocalíptics que narra harmoniosament mentre en Halloway camina, explora i poc a poc encén la flama de la seva ànima adormida. 

Sense deixar de fer crítica a la nostra dependència del petroli (feia poc de la gran crisis del 1973) “No era que hi hagués cap tabú contra els motors de gasolina (...). Simplement hi havia la noció tàcita que durant dos-cents anys l’home protoindustrial havia saquejat els recursos de la Terra i aquestes relíquies eres recordatoris inoportuns d’una desafortunada història.” ...Ballard aborda la rebel·lió contra tot sistema imposat encara que sigui lògic o efectiu. En realitat ens prepara per estar sempre a la contra d’allò al que et reté i no et deixa exprimir la voluntat de conèixer més.

Aquesta mirada de menyspreu i paradoxalment d’admiració pels ginys mecànics construïts pels homes de s. XX és un dels trets que més m’han sorprès del relat: La humanitat vol esborrar vincles amb el passat desastrós però no n’és del tot capaç. La ciutat morta desprèn una àuria de curiositat en Halloway com perseguint una nostàlgia que mai ha sentit (ell té 18 anys i el col·lapse es va produir uns 25 anys enrere). La curiositat es torna desig per recrear la vida d'una ciutat, tornar-la a la vida amb electricitat, contemplar-la de nou encara que sigui a mig gas i allunyada del refugi on va créixer que li comprimia l’ànima sense saber-ho:

“Halloway havia començat a odiar les catifes de flors, aquelles plantes enfiladisses que amenaçaven d’estrangular la ciutat abans que ell pogués alliberar-la.”.

“La ciutat darrera” doncs és una fotografia sobre l’essència humana: Aquell equilibri precari i potser antinatural que tot individu cerca entre la pau i la tranquil·litat i l’efervescència del progrés, de l’excitació i del nervi. La paradoxa entre una vida relaxada i la fascinació pel que som capaços de fer encara que sigui destruint el nostre entorn.

“A Ciutat jardí, cada peça, cada rentadora i cada cuina d’energia solar funcionaven sempre amb perfecció depriment. En el rar cas de ni tan sols la menor avaria, el dissenyador es presentava a la porta tan de pressa com la seva bicicleta podia portar-lo. En canvi, l’emocionant funcionament de la metròpoli era caminar pel tall d’una navalla.

El següent relat del recull és “Avió en vol ras” que dóna nom a l’antologia i que m’atreviria a dir que és el conte més complet que hi trobarem. Ens trobem amb un món en declivi on la immensa majoria dels nadons neixen amb malformacions. Ballard retrata un Empordà buit i resignat (com la resta del món) on els supervivents llangueixen en colossals espais abandonats, antics ressorts vocacionals que resten inamovibles, com guardians de gestes passades en un paisatge trist i inert. La Judith Forrester està esperant un nadó i el matrimoni té l'esperança que aquest serà normal, un nounat que superarà les mutacions i esdevindrà una persona més d’aquest nou sistema on la població pateix per mantenir-se però que encara el futur amb tot el pessimisme del món.

És una història molt ben portada, amb una bona ambientació i amb un missatge que ens hauria de fer obrir els ulls. Té un aire de nostàlgia i resignació però també d'esperança en un nou futur que tot just comença, encara que no sigui com es tenia previst i que potser podríem resoldre si ampliéssim la nostra conservadora mirada. Tot es resumeix molt bé en aquesta sentència:

“La distòpia darrera és l’interior del nostre cap”

En canvi, “L'astronauta mort” és un relat més estrany. També es centra en una Terra desganada, on els viatges espacials són cosa del passat. Els astronautes abandonats a l'espai van caient amb les seves naus poc a poc i la gent en va a buscar les restes. L’he trobat interessant també per aquest sentit de desgast de tot plegat però no es troba entre els millors de l’antologia.

“El meu somni de volar a l'illa Wake” tracta sobre una obsessió malaltissa d'un ex-astronauta de volar a una remota illa del pacífic (poc més que un parell de pistes d'aterratge utilitzades durant la II Guerra Mundial) i de com ho vol aconseguir. Un altre complex turístic abandonat i només tres personatges solitaris i abatuts. Un exemple de la senzillesa de les propostes de Ballard que aquest cop coquetegen amb la bogeria

“Després del llicenciament va decidir fer el seu viatge de la volt al món, externament a l’illa Wake  i internament pels planetes de la seva ment”.

Però deixem el catastrofisme i canviem de registre (però sense oblidar el pessimisme innat en la societat humana) amb aquest gran conte que és “La vida i la mort de Déu”. Un bon relat sobre l'ambigüitat de la creença en Déu quan, a través de la ciència es descobreix la seva existència. Ballard retrata una societat falsa i interessada, com canvia el món en poques setmanes reflectint la hipocresia humana i com pot tornar a canviar quan les respostes no són les esperades. Un relat molt intel·ligent.

A “L'espectacle televisiu més gran de la Terra” tenim un relat irònic sobre la manipulació de les grans guerres històriques del passat a través de les connexions en directe que poden fer les televisions gràcies al viatge temporal. Una bona idea sobre aquella màxima de 'tot per l'audiència'. Tot s'hi val per engrandir l'espectacle. El relat no aguanta les especulacions sobre canvis en el passat però és directe i divertit.

“Un lloc i un moment per morir” ens trasllada a un relat bèl·lic sobre dos homes que esguarden l'arribada de l'enemic. Final una mica estrany (si fos el final fantàstic que tots esperàvem seria millor). Potser m’ha agradat més la forma que el contingut.

En canvi “Els àngels dels satèl·lits de comunicacions” és una lectura que t'atrapa des del primer moment. Un periodista investiga què se n'ha fet de suposats genis infantils que han anat desapareixent sense deixar rastre. Ballard ens enganxa a una trama conspiranoica amb un final altament original. Molt bé.

Finalment “Els assassinats de la platja” és una mena d'exercici literari que s’enfoca a mirar de descobrir el secret en una trama d'espionatge. Un joc pel lector? No hi he pogut entrar en cap moment. Prefereixo no opinar.

Avió en vol ras, doncs ens acosta a les dèries Ballard i és un bon exemple d’aquella ciència-ficció enèrgica i crítica que podíem trobar als anys setanta. Molt recomanable pels qui cerquin més preguntes que respostes i més ambientació i literatura que trames emocionants.

Eloi Puig
12/03/2023