ARXIPÈLAG
(2023)

Guillem López

Editorial:
Mai Més Llibres
(2023)

Col.lecció:
Catxap

Núm: 05

Pàgines: 124

Il·lustració:
Danide

Per tots és sabut que una obra d’en Guillem López no et pot deixar mai en l’apatia o l’avorriment. Perquè no només et sorprèn en cada nova aposta literària sinó que a més l’autor sembla tenir la capacitat de burxar dins del teu cap per trencar esquemes i per dir-te quelcom semblant a ... “Què? Aquesta no te l’esperaves oi?”. I el fotut és que no me l’esperava no.

Arxipèlag és una novel·la curta, perfectament encabida en aquesta col·lecció de l’estrany que és Catxap de Mai Més Llibres: Un lloc on el fantàstic clàssic s’esvaeix per buscar noves formes de mutació. És, a més, la primera incursió d’una certa extensió d’en Gullem López en català — òbviament en la variant valenciana— , i sembla que poc a poc li fa agafant el gust (recordem que fa poc podíem llegir un conte seu també en català al Freakcions 8)
 
Però tornem a Arxipèlag. A l’igual que en ’aquella extraordinària narrativa que ens oferia a Lago negro de tus ojos, Guillem López situa l’acció de la novel·la al País Valencià, concretament en la seva capital, una València que es desperta des de fa un cert temps amb uns fenòmens inexplicables i pertorbadors: Diferents parts de la ciutat desapareixen de la nit al dia i son substituïdes per escenes d’una altra realitat, o almenys d’una realitat que no concorda amb el nostre espai temps. Com finestres a altres mons paral·lels o que s’assemblen als nostre però que ofereixen una perspectiva diferent.

El fenomen ha anat creixent i tot just s’ha detectat una altra illa de visions que sorgeix en mig de la ciutat. La policia i els científics, naturalment, l’aïllen encara més en un intent d’esbrinar les causes però hi ha certa gent que se sent atreta per saber més sobre aquests forats, sobre aquests territoris aliens al nostre univers. L’Alba és una d’elles, una persona que necessita saber més i que ataülla sempre que pot les esmentades illes per buscar respostes.

“L’Alba va imaginar totes aquelles illes, cadascuna amb la seva xicoteta realitat aliena a l’exterior, i va pensar en aquestes esferes de cristall que contenen una escena en miniatura i que en agitar-les reprodueixen una nevada hivernal. Un lloc dins del qual només podies imaginar-te. Sí, era una mica això. València estava perforada per esferes perfectes, visions d’alguna cosa que no existia però que era impossible deixar de mirar”.

Ens trobem amb una història que ressalta la sensació d’aïllament de la seva població. No només de les persones que s’entrelluquen a les illes d’espai-temps sinó també de la gent que les observa. M’han vingut al cap imatges de la pandèmia, amb la gent als balcons intentant mirar més enllà del carrer o entaforats davant el televisor per saber més del mon del seu voltant immediat. I sobretot una percepció de repetició que en Guillem explota la mar de bé tant en les illes observades com en la vida real on l’Alba intenta sobreviure a una relació que es va trencant i allunyant de forma inexorable.

Alba està, doncs, atrapada en la seva vida quotidiana i el fet d’observar les illes l’ajuda a tirar endavant. Aviat es trobarà amb una altra persona, Lola, i fins i tot amb una tercera, Pau, amb la que compartiran la vigilància de les illes espectrals. Aquí és on l’habilitat de Guillem López es fa palesa creant misteri i donant petites pistes del que està passant. Inclús afegint la presència puntual d’un gat que obre molt les portes a especulacions (com les que vam tenir al Club de lectura virtual Farenheit que per cert us recomano molt).

Haig de dir que l’estil d’en Guillem López a Arxipèlag l’he trobat més contingut si el comparo amb altres novel·les seves on crec es deixa anar més. Utilitza un llenguatge lleuger i amè però potser m’esperava més aquella frases punyents i aquelles descripcions fosques i un tant barroques d’altres treballs seus. Però potser aquí, certament no calien doncs ja és prou estranya la visió d’una València perforada per instants repetitius d’espais incomprensibles com per abocar-hi un llenguatge més rebuscat.

Ara bé, la novel·la se m’ha fet curta. No per la seva resolució — impecable— sinó perquè potser per la manca d’uns quants capítols més al voltant del misteri i especialment per poder desenvolupar alguns personatges secundaris que ens queden curts o escapçats (sabem poc de la Lola i la presència de la Pau és massa testimonial pel meu gust).

Sigui com sigui, la seva lectura ràpida xoca, tanmateix, amb una premissa que no sempre és fàcilment assimilable. Potser alguns detalls més de com interaccionen (o no interaccionen) les illes d’espai-temps amb la ciutat de València s’hagués agraït.

En algun moment de la lectura descobreixes que els capítols tenen una numeració especial i aviat dedueixes que és la successió de Fibonacci i te n’adones que l’autor et vol dir alguna cosa entre línies, i que ens mostra de resquitllada una espiral ascendent que potser no li trobes al sentit fins que llegeixes el darrer paràgraf de la novel·la.

Una història doncs, que sobretot dona per parlar d’ella, per buscar-hi explicacions més enllà de les més evidents i que estimula molt la nostra imaginació i de les implicacions que ens dona la darrera pàgina d’aquesta història. Una més que interessant novel·la curta, estranya, irritant també, i sobretot viva i especialment infinita. No dic res més però llegiu-la i ja m’ho explicareu.

Eloi Puig
15/07/2023