CF- DISTOPIA  

AMATKA
Amatka
(2012, 2016)

Karin Tidbeck

Editorial:
Nevsky Prospects
(2016)


Col.lecció:
Fabulas de Albión

Núm:
16

Pàgines:
239

Traductora:
Marion Womack


   
Amatka

Si em proposessin que imaginés una distopia clàssica probablement començaria definint una ambientació molt semblant a la novel·la que ens ocupa, el més segur és que intentés carregar d'efecte l'opressió social i psicològica que pateixen els seus personatges, l'ànsia de llibertat etc, afegiria un ambient depriment, de colors apagats i poc a poc elaboraria una trama de caire essencialment pessimista. Amatka, de ben segur pels qui comenceu a llegir-la, s'encabiria perfectament en aquesta breu descripció que he descrit amb trets tan comuns en aquest subgènere, tan afins a propostes imprescindibles com 1984; però Amatka és quelcom més: Es tracta d'una distopia d'aires clàssics sí, però amb un element pertorbador que marca la diferència i que li proporciona una visió diferent.

Karin Tidbeck em va sorprendre molt gratament fa una parell d'anys amb l'antologia Jagannath, també publicada per Ediciones Nevsky. En aquella ocasió experimentava la ciència-ficció de formes molt diferents però m'agradaria destacar el caràcter orgànic i transgressor del títol que donava nom a l'antologia, “Jagannath”. I dic això perquè a Amatka també té un part de fusió orgànica, d'un sentit de la meravella més enllà dels convencionalismes distòpics.

Amatka és una de les quatre colònies que subsisteixen... no se sap on. Un conjunt de cases, hivernacles i mines de fongs abocades a la missió de garantir la supervivència de la població que l'ocupa. Vanja Essre Dos és enviada a la Colònia a realitzar un estudi de mercat – cosa mai vista fins aleshores- sobre higiene personal; la seva estada serà l'excusa perquè l'autora ens mostri el seu nou univers. I a través de Vanja ens n'adonem que Amatka viu sota un capa de grisor perenne, no tan sols per la vessant purament climàtica sinó també per que fa al comportament de la seva societat funcional: Una model restrictiu on cada un té una feina concreta segons les seves aptituds, on no es permeten les mostres d'afecte entre persones, ni tan sols entre pares i fills, on els infants són criats en guarderies i on els adults viuen sota un règim que ens recorda els pitjors malsons soviètics.

Però observarem també com Vanja i altres personatges s'entretenen sovint en marcar objectes. Una acció que consisteix en dir en veu alta el nom de l'objecte o escriure'l de forma clara, etiquetar-lo... atorgar-li presència. Per exemple, escriure “porta” a una porta, identificar “escala” com una escala o anomenar tots i cadascun dels llapis, blocs, mitjons, cadires i qualsevol objecte de l'entorn immediat. És una pràctica habitual no tan sols a Amatka si no també a la resta de les colònies. Els pioners – la població que viu a les colònies- aprenen de ben petits aquesta pacient però sembla que també imprescindible tasca.

Vanja no és l'únic personatge de la novel·la però sí el més destacat doncs tota l'acció gira al seu voltant. En general, però, el tractament dels personatges secundaris és superficial i Tidbeck es centra sempre la protagonista. En un començament coneixem també la Nina, la companya de casa que semblava haver de contribuir de forma més activa a la trama però que es va diluint poc a poc i l'autora només l'utilitza puntualment. I també trobem a Evgen, el bibliotecari amb el qual Vanja establirà un vincle més interessant doncs junts es comencen a plantejar que les coses no funcionen com deurien i que el món on viuen necessita respostes, un món finit situat enmig d'unes misterioses estepes i controlat per un comitè que prepara i executa les les lleis per al suposat bé del poble però que intercedeix massa en la llibertat de les persones.

Sí, és cert, a priori no podem dir que sigui una distopia molt original però la imaginació de Tidbeck serpenteja entre els rígids fonaments de la ciutat d'Amatka per plasmar situacions que es van tornant intrigants i tenses i que som incapaços d'entendre de bon començament fins que als capítols finals se'ns desvetlla bona part del misteri d'una forma meravellosament surrealista però també massa precipitada.

A mi el que m'ha interessat més de la present novel·la, deixant de banda l'ambientació depressiva i tan soviètica i el misteri de rerefons per conèixer on són aquests pioners que fa només dues generacions vivien en el nostre món, és la formulació implícita d'una teoria: I si el govern realment volgués fer el millor per tu encara que per fer-ho necessités aplicar unes mesures impopulars i completament retrògrades? Naturalment aquí l'autora juga amb una mica de trampa doncs només ella coneix exactament les lleis físiques (o no físiques) que s'apliquen a Amatka i a la resta de les colònies. En contra diré que la precipitació en certes explicacions i el surrealisme final, tot i que molt poètic, sobta una mica i ens deixa amb ganes de saber molt més sobre el que amaguen les Colònies i especialment sobre l'obsessió en el marcatge i el llenguatge. Hi manquen algunes pàgines més al meu entendre.

Sigui com sigui Karin Tidbeck ha sabut combinar un distopia gris i depressiva amb un misteri on el sentit de la meravella és a tocar. Un rara avis, una lectura plaent i senzilla, poc donada a deixar-se anar, com si l'autora volgués reflectir en les seves paraules l'austeritat de la vida d'Amatka i la seva gent.

Recomanable per tots aquells que tenen la ment oberta a lo impossible, sense renunciar a aquell vell gust de reclòs de les ambientacions distòpiques d'aires orwellians.


Eloi Puig, 24/03/2017

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.