7 HISTÒRIES DE
VIATGES EN EL TEMPS
(2026)

Marck Castelló

Editorial:
Stonberg Editorial
(2026)

Col.lecció:

Núm: ---

Pàgines: 201

Il·lustrador:
Marck Castelló

Els que em coneixeu sabeu que el subgènere dels viatges en el temps sempre ha estat un dels temes de la ciència-ficció que sempre m’han atret més. Les paradoxes temporals, la possibilitat de diverses línies temporals, o canviar el passat o el futur amb una sola decisió, al més pur estil de l’efecte papallona. Els contes i les novel·les dedicades a viatjar a través del temps em tenen el cor robat, mira.

Tanmateix és curiós com normalment gairebé sempre he llegit les trames dels viatges en el temps en el format llarg, el de la novel·la i en alguns casos en contes escampats per diversos reculls. De fet, fa anys vaig ressenyar Punts de fuga, una antologia valenta però molt desigual al meu entendre, on moltíssims autors catalans experimentaven amb els viatges temporals i les seves conseqüències però fins ara no m’havia enfrontat mai a una antologia d’aquesta temàtica escrita per un sol autor.

Estic parlant de Marck Castelló i 7 històries de viatges en el temps. Al Marck el coneixem sobretot per la seva vessant artística dedicada a la il·lustració. Col·labora molt amb la revista Catarsi on hi trobareu excel·lents il·lustracions. Però mai havia llegit abans un text escrit per ell. I a sobre, em trobo amb que ha publicat una antologia de viatges en el temps. Conseqüentment no ha hagut d’esperar massa a que caigués als tentacles de can Kraken.

I si abans parlava d’una antologia irregular, el que m’he trobat a 7 històries de viatges en el temps és tot el contrari: La regularitat com a norma. Intentaré explicar-me:

Marck Castelló ha intentat enfocar les trames dels seus contes sota diferents angles alhora de tractar el viatge temporal. Tal com especifica perfectament al pròleg el Quim Gómez. La bona notícia és que l’autor ha volgut cultivar històries on el viatge temporal tingués diverses perspectives.

Així trobem contes com «Si això és l’eternitat» on la trama es repeteix en un bucle on una parella ha de buscar el perquè una bomba fa esclatar el tren on viatgen (aquí he pensat irremeiablement amb la pel·lícula Codi font). El desenvolupament m’ha semblat original tot i que el final un pèl abrupte. Crec que el conte dóna per més.

A «El professor de música» ens recorda més a un terminator. El nostre protagonista és enviat des del futur per salvar a la humanitat. Molta acció i humor negre (que ja veureu és marca de la casa i en parlarem més endavant). Però m’ha semblat poc transcendent, més un divertimento.

En canvi «La trinxera» és un relat força original i ben ambientat en plena primera guerra mundial al front belga. Potser Verdún? Uns soldats han de executar una petita missió suïcida quan descobreixen un estrany monument en forma d’arc. El relat posseeix prou consistència i es força innovador, encara que potser el final necessitaria una mica més de profunditat.

«El Sr. Nakamoto» és un conte replet d’acció que transcorre a Sitges en ple carnaval. Un viatge al passat per mirar de retirar a l’inventor del bitcoin… però que no surt com s’espera. A vegades l’humor no hi escau bé en aquesta història. Paradoxa típica. Es llegeix bé.

Sense canviar massa de perspectiva també trobem «El protocol de continuïtat», una història circular de viatges en el temps molt cinematogràfica. Robots assassins un altre cop i un salvador que no sap que ho és. Salts al passat i al futur. M’he perdut una mica. Potser un dels més fluixos del recull.

A «Fúria vegana»  topem amb altre conte replet d’acció amb alienígenes famolencs que devoren tot allò que troben. Viatges en el temps per caçar a una raça insectoide que actuen en zones de guerra o en llocs escabrosos on hi ha morts. Senzill. Tocs d’humor i molt de sang i fetge. Amb ganes de riure’s de sí mateix. Un petit homenatge a les pel·lícules sèrie B o Z

I per acabar, llegim «No és fàcil escapar de Mart». En una discoteca un noi troba un doble seu mentre intentava lligar amb la noia de la barra. Persecucions i trames de viatgers en el temps. Entretinguda però molt igual que les altres.

I això em porta a parlar de l’estil del Marck Castelló. Si bé s’agraeix l’intent de donar-nos visions diferents de diversos tipus de viatges temporals, l’antologia pateix de repetitiva en altres aspectes més estilístics. Les set històries que trobem al recull son molt semblants: Solen estar protagonitzades per un home jove que es veu immers en una voràgine d’acció que no entén i on una noia (normalment guapa) el ve a ajudar (encara que a vegades vingui d’un altre temps). Les situacions es repeteixen força i em provoca fins i tot confondre els contes una vegada llegits. Per altra banda, la majoria dels relats tenen tocs d’humor constants (no hi tinc res en contra, faltaria més) però son sempre molt similars. A més, tots els contes estan narrats en primera persona i l’estil característic de l’autor em sembla que el narrador sigui sempre el mateix: Un sol estil, mateixos acudits, mateixos interessos… contes molt similars amb un aspecte calcat tots ells.

Així que pel meu gust manca una mica de diversitat estilística perquè si llegeixes els contes d’una tirada et sembla que sigui tot plegat una novel·la protagonitzada per la mateixa persona. Sí que és cert que algun conte destaca per alguna diferència més evident com per exemple «La trinxera» però és més aviat l’excepció.

En tot cas, els relats son molt amens, replets d’acció, bromes i girs que sempre amaguem alguna idea interessant. Si els llegiu de forma esglaonada probablement no notareu aquesta repetició que esmentava abans i els gaudireu més profundament.

Eloi Puig
01/08/2026