FRANKENSTEIN
Frankenstein or the modern Prometeus
(1818)

Mary W. Shelley

Editorial:
La Magrana (2000)

Col.lecció:
Les ales esteses

Núm: 94

Pàgines: 203

Altres edicions:

CATALÀ
2002 Edebé. Els nòmades del temps, 11

2001 Barcanova. Antaviana Jove, 30

1992 Barcanova. Els argonautes, 18

CASTELLÀ (Darreres edicions):
2004 EL País. Aventuras, 14

2001, 2004. Suma de letras, Punto de lectura, 109

2004 Planeta De Agostini

2002 Rueda J.M. Novelas de suspense y terror

2002 Edebé, Nómadas del tiempo, 11

BASC:
1997, 2001, 2006 Elkar. Irakurmendi, 40

2004 Mensajero. Noski Saila, 11

2001 Hiria, Novela

BABLE:
2002 Ámbitu. les noticies, 24

El problema d'algunes obres clàssiques es que les has vist tants cops en adaptacions cinematogràfiques o en altre mitjans que perds l'interès en l'origen, en l'arrel. En aquest cas, la novel.la que Mary W. Shelley va escriure fa quasi dos-cents anys n'és un clar exemple.

Diuen que tot va començar en una nit de tempesta en una cabana alpina, a Suïssa, on un grup d'amics es guardaven del fred i la pluja. Aquest grup de persones no eren uns qualsevols: Hi havia per exemple en Lord Byron, el seu amic Percy Shelley i l'esposa d'aquest, Mary W. Shelley. Algú va proposar que cadascú podria crear una història de fantasmes per passar l'estona, a veure qui la feia més terrorífica. Sembla que la juguesca no va prosperar una vegada el bon temps va tornar però la senyora Shelley s'ho agafà al peu de la lletra i va escriure una novel.la titulada Frankenstesin o el modern Prometeu.

Un clàssic, sense dubte, i més si ens mirem la data de publicació orginal: 1818. Què s'ha de dir d'un clàssic? Com un text, una novel.la es pot convertir en un clàssic? Per les seves característiques literàries? Per aclamació popular? Amb l'ajuda d'altres mitjans, com el cinema? (la caracterització que li va fer la Universal l'ha acompanyat sempre, vegeu la portada) Per la seva antiguitat? Són preguntes retòriques, ja ho se. La resposta no és fàcil. A més, Shelley va voler escriure una novel.la de terror i podríem afirmar que li va sortir una de les primeres novel.les de ciència ficció de la història.

Que Mary W. Shelley fos una dona té una vital importància: No era molt ben vist a l'època que una dona respectable escrivís històries que atemptaven contra la moral del poble i contra la mateixa església cristiana. El llibre va ser publicat al 1818 però ella en feu una revisió el 1831, més matissada per deixar el seu nom en més bona consideració. L'edició que he llegit jo és la de 1818 -per sort-.

En tot cas, avui en dia, Frankenstein és un mite. Sigui como sigui, a través del mitjà que sigui, qui més qui menys coneix el monstre de... Frankenstein? Un dels fets més curiosos d'aquest mite és que la major part de la gent confon el nom del doctor, del creador, amb del monstre. Perquè Frankenstein és el cognom del Prometeu que dóna lloc al títol de l'obra de Shelley, del científic que abandonant les seves creences religioses i ètiques es deixa guiar per la ciència per crear vida de la mort, per jugar a ser Deu. Aquest, potser és el tema principal de la novel.la: La capacitat de l'Home per fer el paper de creador, de Déu, tal com va fer Prometeu a la mitologia grega atorgant a l'home el foc, la vida... i éssent castigat pels Deus per la seva gosadia.

Shelley imita a Prometeu a la seva manera, Frankenstein crea un monstre i ho fa per mitjà de mètodes científics (que la bona de Shelley no s'atreveix ni a explicar). Però aquest punt, crec que és primordial perquè en major o menor mesura especula sobre com la ciència pot assolir noves fites i per tant realitzant literatura de ciència ficció, tot i que el més segur és que l'autora només pretengués espantar una mica els seus lectors. La qüestió és que el creador abandona el monstre a la seva sort i aquest aprèn a espavilar-se pel seu compte i a tenir conciència d'ell mateix.

L'autora té una prosa fluida però s'abandona massa en una història de virtuts i gestos molt honorables (m'atreveixo a dir que influenciada pels poetes romàntics del seu entorn, el seu mateix marit per exemple). Així, la història avança talment com una tragèdia grega, amb continus penediments, queixes davant del destí i altres formes literàries que alenteixen la narració, per altra banda més que bona. L'autora té una idea original però l'explota de forma desigual, intercalant passatges que no aporten quasi res a l'obra (el viatge del protagonista a Escòcia, per exemple) amb altres de magnífics (les converses entre Frankenstein i la seva creació). Però els dilemes ètics i morals i les depresions mentals del nostre científic poden resultar repetitives. Hem de tenir clar, però, l'època en que va ser escrita i l'estil d'aleshores. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la poca descripció física que es fa del monstre... ja que bàsicament és "cepat", "àgil" i "molt lleig". Crec que aquí, Shelley va pecar de massa conservadora i no es va voler mullar massa en descriure'ns les seves malformacions. En canvi, la visualitació dels paisatges de Suïssa, França o Escòcia és molt detallada. Un altre dels contrasts curiosos.

Però deixant de banda aquestes diferències i la prosa virtuosa de la novelista -només cal veure com parla el monstre-, Shelley passarà a la història com una dona que va voler escriure una història de terror sobrenatural i li va sortir una novel.la que atempta contra molts dels valors de l'epoca però que encara avui -i aquí està la seva grandesa- ens fa pensar a tots sobre la vida i la mort, sobre le gentilesa i la ira, sobre el poder de crear del no res i donar forma a allò que és inert... segurament un preludi de les novel.les sobre intel.ligència artificial.

Així doncs, què és Frankenstein? Doncs, una idea, un drama metafísic, un referent filosòfic sobre la vida, una oportunitat de meditar sobre la ciència i l'ètica, una novel.la amable de Terror, la primera novel.la de Ciència ficció...un clàssic.