FALSO PODER
Falso poder
(2006)

Jaime Santamaría

Editorial:
Parnaso (2006)

Col.lecció:
Hipocampo

Núm: ---

Pàgines: 301

Lectures relacionades:
Sol de otro mundo

Falso poder no és només la segona part de la trilogia Escena Final, si no també la consolidació de Jaime Santamaría com a novel·lista. Ull! No ens enganyem, no es cap autor revolucionari ni ha inventat un nou estil literari, tampoc podem considerar les seves obres com a excel·lents però sí que m'agradaria incidir en el fet que aquesta primera obra seva, la trilogia Escena Final, i particularment aquest segon volum,Falso poder, són bons exemples de llibres cuidats i treballats al màxim i que evidencien que l'autor és capaç de mantenir-nos intrigats amb una lectura interessant.

Com deia, Santamaría es desinhibeix més en aquesta segona part i la lectura guanya en fluïdesa i seguretat. Tot i això, encara dedica 1/3 part del llibre a introduir-nos un nou escenari: El planeta Nadín, on transcorrerà tota l'acció d'aquesta segona novel·la. Per una banda aquesta nova introducció em feia témer que es repetissin les a vegades tedioses descripcions que oferia Sol de otro mundo, però l'autor ha sabut concretar més i crec que aquest cop no s'ha sobrepassat massa. De totes maneres ens calia una base per saber com era aquest nou planeta i Santamaría ens la ha ofert.

La gran diferència respecte a la primera novel·la és que aquí trobem diverses trames argumentals i per tant diversos personatges que porten la veu cantant en aquest segon acte. Aquestes diverses línies d'acció estan força ben integrades en el llibre i això proporciona nous enfocaments als plantejaments de l'autor. Per entendre'ns, tenim una visió molt més àmplia dels esdeveniments i de les possibles conseqüències. La trama principal aquí és tractada amb una mica més de profunditat que no pas a Sol de otro mundo de manera que ja no tenim tan la sensació que el nostre personatge principal s'oblidi del seu passat. A més, veiem com l'estructura que va plantejar l'autor a la primera novel·la comença a prendre forma aquí i suposadament aquests fils convergiran tots a la tercera part.

Els personatges estan més desenvolupats i cuidats, n'apareixen de nous i d'altres queden relegats a unes línies, però el enfocament ara és més precís i amb més caràcter. Tanmateix, alguns d'ells compleixen massa els estereotips marcats de manera que no sorprèn massa els camins que acaben prenent.

Així doncs, ens trobem ara la capital de l'Imperi on Michael el nostre pilot perdut ha aterrat per cercar respostes sobre el seu pare i sobre com ha arribat a aquest sistema solar poblat per humans amb costums tan semblants a les seves. A la capital trobarà respostes però també moltes preguntes noves i complicacions inesperades doncs la política imperial no és tan ferma com sembla en un principi, l'amenaça dels Eutos, aquells humans que van emigrar després de la darrera guerra interplanetària és més present que mai i alguns misteriosos personatges que no s'han revelat encara tenen un interès massa especial amb la figura de Smith. La combinació d'aquests fets, així com la presentació de nous personatges, alguns dels quals força interessants combina en una novel·la que a partir del seu equador augmenta les seves revolucions i ens proporciona una bona dosi de diversió.

Això sí, una diversió que cal matisar, doncs alguns paràgrafs d'acció desenfrenada ens recorden massa a certes pel·lícules i algunes situacions també caldria integrar-les de forma més adient; Sembla que l'autor hagi col·locat alguns trams d'acció per donar un impuls a la novel·la reservant-se però l'artilleria pesada per la conclusió. També caldria evitar algunes "casualitats" que ens fan pensar en el vell recurs dels escriptors del Deux ex machina. No es que una novel·la no pugui tenir casualitats i situacions forçades però en algun cas aquestes es noten massa i arriben a provocar que les especulacions futures siguin previsibles.

En definitiva, una segona part que segueix la línia de la primera però millorada ostensiblement a nivell argumental i de personatges i que obra les portes a una -si em permeteu l'acudit fàcil- escena final intrigant que es titularà El último amanecer. Espero que la progressió que apunta Santamaría en aquesta segona novel·la es dispari en la darrera i ens faci gaudir d'un Space Opera ben completat. I això vol dir tancar tots els temes oberts, tan els de caire político-militar com els que apunten a la fantasia i deixar-nos gaudir d'una lectura distesa i entretinguda. No serà fàcil, però Santamaría pot fer-ho; els recursos el té al seu abast.