LOS NAVEGANTES

(2007)

José Miguel Vilar

Editorial:
Grupo AJEC (2007)

Col.lecció:
Albemuth Internacional

Núm: 15

Pàgines: 315

Les coses estan canviant, o almenys així ho sembla llegint aquesta primera novel.la de José Miguel Vilar. No només per que l’editor ha volgut ressaltar l’obra comparant-la amb George R.R. Martin en comptes de l’habitual menció de Tolkien, si no perquè l’estil i les maneres de l’autor semblen de collita pròpia. Vilar vol trencar esquemes en quant a ritme, capítols i estil i val a dir que li surt força bé.

Per començar tenim un entretingut i divertit metapròleg. I què és un metapròleg es preguntaran alguns. Doncs una introducció on l’autor justifica, mitjançant la discussió d’un tribunal el valor de les idees abocades al llibre, argumenta el perquè de certs recursos literaris o avança què es pot trobar el lector quan continuï llegint, observant a més que el lector és el darrer dels jutges que valoraran la novel.la. En tot cas un començament original i amè que obre les portes a la història pròpiament dita.

Vilar ens proposa una narració d’aires èpics però amb tocs personals que acaben per reconvertir-la en quelcom de més original. Los navegantes ens parla de la Guerra, així amb majúscules –com diria l’autor-. Ens dóna suficients arguments per desmitificar les grans batalles, les gestes i els mateixos herois que entren en combat. Tot plegat sense fer concessions a res: Violacions, matances de nens, tortures... tot plegat potser influït per l’estada que va fer l’autor en un camp de refugiats de guerra a Sèrbia (de fet, molt bona part de la novel.la la va escriure allí). Aquesta reflexió sobre la guerra per la guerra és la base central de l’argument de Los navegantes. La història com no podria ser d’una altra manera comença amb una batalla i acaba amb una altra. La Guerra, la matança, el deliri i el frenesí s’escampen per les seves pàgines en tot moment, però també el sexe, llargament tractat – de forma esplèndida, per cert-, el drama i unes bones dosis  d’humor negre. Pot semblar una paradoxa –i de fet ho és- però això forma part del peculiar estil que Vilar imposa a la seva obra.

L’argument és simple: El Virrei de l’imperi Trinisanto decideix conquerir Arialcanda, la ciutat més antiga del món, una ciutat sense interès estratègic però que resulta un símbol de la conquesta del nou continent. Per defensar-la només hi ha un exèrcit de presos i lladres enviat especialment per a ser derrotats. Els periples de certs personatges d’ambdós bàndols ens donaran la idea de com es viu una victòria i una derrota. Vilar no vol caure en la temptació de definir les dues civilitzacions, una com a “bona”  i l’altre com a “dolenta” i intenta en tot moment proporcionar escales de grisos en totes dues a través de diversos personatges, alguns certament estereotipats, que donen la visió que a tot arreu hi ha persones humanes i d’altres que no es mereixen aquest nom. L’autor realitza un esforç lloable per fer saber que la major part dels homes que combaten en els exèrcits ho fan sense voler-ho i que només alguns capitans i generals són realment addictes a la guerra. És una crítica antibèl.lica tot i que queda desvirtuada per certes situacions eclèctiques de les que en parlarem més endavant.

És aquesta una invasió que recorda molts fets de la nostra història: La colonització caòtica i salvatge dels espanyols per terres americanes, les defenses aferrissades i matemàticament impossibles com la de la batalla de les Termòpiles–el mateix autor ho admet al seu metapròleg- o els alçaments en torn a petits dirigents desconeguts que tenen com a principal arma el seu do de paraula –el subcomandante Marcos dels nostres dies té aquí el seu homònim-.

Una història vella com el temps que malauradament veiem cada dia pels telenotícies. Vilar posa l’èmfasi en el paper dels civils com a víctimes dels conflictes bèl.lics tan els d’un cantó com els d’un altre. No és una reflexió profunda ni és un tipus d’argument que no hagi estat tractat anteriorment, però l’estil directe i el ritme frenètic de l’autor ajuden a llegir l’obra que si no original si almenys resulta estimulant.

Vilar va una mica més enllà i descriu les situacions amb un peculiar aire anacrònic ja que sovintegen expressions i comparacions pròpies de la nostra època i del nostre món i això en una novel.la de fantasia medieval no deixa de ser sobtat. Al començament costa d’assimilar però poc a poc deixes de donar-li importància. Aquest fet resta “seriositat” a l’obra però també li dóna un aire fresc i viu. Però ull! Aquesta eina, aquest recurs, és una espasa de doble tall que tan pot realçar en un moment donat el text com rebaixar la tensió i el nivell narratiu a la categoria de broma o de ridícul.

I aquí és quan començo a parlar dels defectes de la novel.la –no tot són flors violes, ja se sap-. Parlàvem d’un ritme vertiginós. Cert, però aquest es veu a vegades descompensat. Podem trobar capítols sencers dedicats a la descripció d’escenes eròtiques que no tenen més importància per la història –he dit ja que el sexe aquí és tractat de forma generosa?- i en canvi en altres ocasions amb quatre pinzellades se’ns resumeix el que passa en tot un dia. Trobem també diversos flashbacks de la vida de certs personatges principals inserits en mal moment, fora de lloc, que tallen la narració quan aquesta estava anant prou bé.

El tractament de l’humor negre no sempre es combina amb encert i en diversos moments tenim la sensació que aquell acudit “no tocava”. Vaja que l’autor abusa massa d’aquest recurs. L’argument de la novel.la a més dóna la sensació que s’estanca, que no evoluciona. De fet, la història decau a mesura que s’avança. Cap al final, tornem a sentir que l’autor ens vol dir quelcom.

I finalment tenim l’afegit totalment innecessari del tema dels “navegantes”. Vilar ens proporciona una trama principal, que parteix d’una base crítica i que ens situa en un món fantàstic però proper al nostre però també hi incorpora una subtrama especial –que dóna nom a la novel.la- que m’atreviria a dir que és més metafísica que una altra cosa i que no només no encaixa en la història, si no que la llastra i confon al lector. El fet que l’autor s’hagi volgut “trobar” amb alguns personatges i que ens vulgui donar explicacions sobre els fils del destí que pengen sobre els nostres caps no enllaça en cap moment amb la història. Per sort no té massa cap ni peus i l’autor no n’abusa, però segons la meva modesta opinió, tot l’affair que té a veure amb els “navegantes” es podria suprimir sense cap problema: Tindríem llavors una narració sense moltes pretensions però que resulta versemblant, amena i en molts moments addictiva. Un argument que no és original però que té un estil propi especial que el fa diferent, una novel.la que ens recorda constantment el mal que podem fer i rebre, en definitiva una obra que no busca explicacions d’un altre nivell si no entretenir-nos mentre ens fa pensar una mica.

Los navegantes no és cap obra mestra però té la capacitat de sorprendre gràcies a una acurada prosa, plena de recursos curiosos que l’autor utilitza en general de bona manera. M’agradaria veure en acció aquesta prosa en una obra on l’autor es centri una mica més amb el que vol explicar, perquè de ben segur aquestes facultats que apunta es veuran consolidades.

Eloi Puig, 31/07/07