EL FUEGO ELEMENTAL
The element of fire
(1993)

Martha Wells

Editorial:
Bibliópolis (2006)

Col.lecció:
Bibliópolis fantástica

Núm: 51

Pàgines: 286

La fantasia és un gènere polivalent: Tan s’ha utilitzat per enriquir o complementar alguns aspectes de certes novel·les com per simplement proporcionar una visió més entretinguda d’un vell argument.

Aquesta segona faceta és la que Marta Wells ha emprat per presentar-nos la seva primera novel·la (la segona publicada en castellà): El Fuego elemental. L’autora ens proposa una barreja uniforme entre aventura de capa i espasa al més estil Dumas i de fantasia feèrica. Combina amb gràcia els elements característics d’ambdós subgèneres: L’intriga cortesana, les enveges, traïcions i amors secrets de palau amb la màgia de les fades, dels fetillers, dels mons fantàstics. La missió principal d’aquesta combinació és només una: L’entreteniment pur i dur.

Wells s’inspira en l’Europa del segle XVII, sobretot en la França descrita per Dumas en obres clàssiques com Els tres mosqueters (un servidor considera aquesta obra el paradigma de la novel·la d’aventures) i no se n’amaga en cap moment. De fet, bona part dels noms propis de personatges o dels topònims recorden molt directament a l’idioma francès (tot i que la Reina tingui el nom d’una ciutat italiana) i també es basa en els regnes feèrics de tradició anglosaxona. El fet que apareguin  personatges fades – ni que sigui de caire molt secundari- prou coneguts com Titania i Oberón evidencien aquest fet. A més, el comportament sovint erràtic, juganer o maligne de les fades està extret directament d’aquestes influències

L’autora no s’ha entretingut amb preàmbuls, amb introduccions al país imaginari d’Ile-Rien, a les seves costums o a la seva història. Directament mutila aquestes presentacions per situar-nos enmig d’un intent de rescat. I des d’aquest moment, l’acció i l’aventura no s’aturen: Thomas Boniface és el capità de la Guàrdia de la reina, la Reina Viuda com se l’anomena, que encara sustenta el poder d’Ile-Rien tot i que el seu fill Roland té ja l’edat per governar. El nostre protagonista haurà d’investigar assassinats, lluitar contra tot tipus de monstres feèrics i protegir a la reina. En definitiva, s’haurà de comportar com un heroi.  L’arribada de Kade, la filla il·legítima del rei –mort temps enrere-   i una fada i les subtils maniobres que està urgint  Urbain Grandier, un mag repudiat d’una potència estrangera, proporcionaran els ingredients perquè es formi un caldo de cultiu preparat per esclatar en qualsevol moment

I Wells el fa esclatar a les poques pàgines de començar la novel·la. Com deia, prescindint de més preàmbuls ens obre les portes a una batalla que pràcticament no finalitzarà fins a l’acabament del llibre. Una lluita de pocs dies on tots els elements que l’autora deixa entreveure en els primers capítols convergeixen per donar lloc a una obra coherent, divertida i sobretot mancada de protocols que la llastrin. Una lluita a dos nivells: L’extern on els defensors del rei i la reina se les hauran de veure amb una invasió sobrenatural i també a nivell intern on diverses faccions intentaran alçar-se amb el poder d’ Ile-Rien. Mosquets contra màgia arcana. Conjurs contra el poder del ferro de les espases. Aquest és l’encert de Martha Wells: Oferir-nos aquella vella història d’aventures narrada sota un punt de vista nou, el punt de vista fantàstic

Una aventura doncs, on s’entreveu el talent de Wells per portar a bon ritme la novel·la i per mantenir l’interès en ella. Tanmateix en alguns moments se li nota certa precipitació alhora de resoldre algunes parts de l’argument. Precipitació en el sentit de voler mantenir un ritme altíssim amb una història que no sempre és senzilla de seguir degut segurament a la posada en escena que ens fa l’autora d’un món del que ens en sabem res. Ni les lleis màgiques en què es regeix ni les capacitats i habilitats de que fan gala alguns personatges. En aquest punt, m’atreviria a dir que l’autora fa una mica de trampa, doncs al no conèixer l’essència de la màgia feèrica i humana plantejada a la novel·la, no podem  discutir-ne res.

En tot cas, El Fuego elemental es llegeix més que bé, els personatges sintonitzen amb el lector i les situacions es resolen correctament. En definitiva, una vegada acabada, haurem passat unes hores d’entreteniment agradable amb una lectura que apunta a les bones maneres literàries de l’autora. Ara caldria veure si La muerte del Nigromante, la segona novel·la  de l’autora, publicada per la mateixa editorial, segueix per aquest bon camí.