UZUMAKI
(1998)

Guió i dibuix :
Junji Ito

Editorial:
Planeta Cómic
(2024)

Col.lecció:
Uzumaki Integral

Núm: ---

Pàgines: 656

Traductora:
Sandra Nogués

A finals de l’any passat Planeta Cómic ens va portar aquest clàssic del manga de terror japonès per primer cop en català en una edició omnibus que feia molta patxoca. I és que fins fa molt poc no havíem pogut gaudir del mestre de terror nipó Junji Ito en la nostra llengua. L’any passat es van publicar dues obres seves: Gyo i la que avui ressenyo: Uzumaki, i sincerament ha estat tot un encert.

Com a simple afeccionat al manga encara em falta molt per llegit i conèixer —això, tanmateix, pot ser un estímul— i és cert que encara no m’havia endinsat en el terror específic i l’experiència ha estat tant colpidora com plaent.

Uzumaki utilitza el concepte de l’espiral com a base per plantejar una història de terror molt pertorbadora que juga amb la bogeria amb aspectes profundament orgànics i viscerals. Ens situem al poble de Kurouzu, un llogaret costaner on sembla que una maledicció ha penetrat de manera gradual pels seus carrers i cases, afectant als habitants de forma lenta però imparable. De fet, els primers dos capítols ens situen davant els estranys esdeveniments que ocorren al poble. La Kirie Goshima i el Shuichi Saito son testimonis de com el pare d’ell s’obsessiona de forma malaltissa per la forma de les espirals. Qualsevol dibuix o objecte que reprodueixi una espiral de manera natural o no, és un focus d’atracció per al pare d’en Saito. I aquesta obsessió es va convertint en un malaltia que el persegueix constantment. Només cal dir que el final d’aquest capítol és tan colpidor que deixa amb els ulls esbatanats i és una mostra perfecta del que ens espera a partir d’ara.

Els següents capítols també sens serveix per constatar que les espirals son perilloses, en qualsevol de les seves manifestacions: la mateixa mare d’en Saito primer i més tard de manera menys intensa però també pertorbadora, el pare de la Kirie, també cau en aquesta atracció mòrbida. Ell és ceramista i sembla necessitar crear formes espirals però les seves tècniques arriben a un punt on aquesta forma és la única que preval.

Però el poble, com comentava abans, poc a poc també va caient en aquesta maledicció — segons insisteix a anomenar-la en Saito— fins a l’extrem que el fum dels crematoris assoleixen formes espirals quan escupen el fum dels difunts. L’escenari esta servit i Junji Ito s’hi recrea.
 
El manga avança a partir d’ara en un format de capítols dedicats a diversos personatges del poble. Son històries de trama independent però sempre tractades sota una creixent angoixa de terror cada cop que alguna espiral de qualsevol mena afecta als habitants de la vila. Cada capítol es una explosió de creativitat sobre com torturar a personatges de Kurouzu sota la premissa d’utilitzar una espiral: Des de cicatrius que engoleixen, cossos que es recargolen entre sí per no separar-se o el noi que li agrada fer ensurts com si fos en una capsa sorpresa i saltés per l’efecte de la molla (espiral), els tirabuixons de cabells que s’enreden formant espirals al cap i empresona a les noies que els duen o alguna de les idees més inquietants quan observem a nois llefiscosos que es van convertint en cargols, en moluscs que tenen la closca en forma d’espiral.

Aquest últim exemple és un dels més surrealistes però també m’agradaria destacar el capítol dedicat al far negre del poble. Un dels més intensos. Arriba un moment que a la que veus una espiral dibuixada de qualsevol tipus ja sospites de ben segur que allà passarà quelcom de nefast per a la persona que s’hi acosti.

Aquí cal recalcar que els primers esdeveniments son tractats per la població amb certa fatalitat i naturalitat alhora. Aquella acceptació dels incidents com una mena de realisme màgic que potser forma més part del tarannà japonès que no pas del nostre. Per sort Junji Ito també s’atreveix a emmarcar els estranys fets fora de la normalitat quan la resta del Japó gira els ulls cap al petit poble.

El final també és molt decent, sense voler entrar en explicacions totals però sí deixant les portes obertes a que contemplem el perquè d’aquesta bogeria col·lectiva que poc a poc s’apodera del poble de Kurouzou. Kirie serà la noia que esdevindrà fil conductor i voyeur de tot el que passa (a vegades en pròpia pell) entorn a les espirals. Pel que fa a en Saito, el seu xicot, personatge recurrent en diversos capítols, potser necessitaria una mica més de protagonisme doncs bàsicament es dedica a vaticinar l’esmentada maledicció i a seguir a la Kjrie allà on va però sense participar massa activament en la trama.

La part gràfica és una altre punt excels de l’obra. L’autor dibuixa imatges torbadores i molt poderoses que, a més, sorprenen pel seu grau de detallisme. En un manga marcat per un estil sobri i molt realista, quan ens topem amb els efectes de les espirals sobre la persones, no podem evitar un cert malestar i una esgarrifança. I això és bo i demostra com un manga pot proporcionar inquietud i terror d’una manera tan directa, en aquest cas a través de les espirals, però sobretot evidenciant el geni creatiu de l’autor japonès

Junji Ito va guionitzar i dibuixar Uzomaki a finals dels anys noranta, i ens ha arribat ara, un quart de segle més tard en català en un magnífic volum únic (que engloba els tres volums originals). També l’any passat es va publicar en la nostra llengua una altra de les seves obres d’horror més conegudes: Gyo. Tant de bo puguem continuar veient més mangues d’aquest autor traduïdes al català

Eloi Puig
14/06/2025