LOS 4 FANTÁSTICOS. UNA VIDA FANTÁSTICA
Fantastic
Four
(2005-2006)

Guió
J. M. Stracyinski

Dibuix:
Mike McKone

Editorial:
Panini
(2009)

Col·lecció:
Marvel Deluxe

Núm: ---

Pàgines:
224

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four:
del #527 al #535

No és casualitat que escrigui una nova ressenya de Els 4 fantàstics a can Kraken doncs aquests dies s’ha estrenat el quart intent de portar a la Primera Família Marvel a la gran pantalla. Per la meva banda encara no l’he vist i tinc un hype pels núvols. Però mentrestant vaig llegint algunes etapes de les moltes que em manquen de les aventures del quartet format per en Reed Richards, la Sue Richards, El Johnny Storn i l’inigualable Ben Grimm.

Aquesta en particular em va cridar l’atenció pel guionista: J. M. Straczynski, un nom que sempre associaré a una de les millor sèries de ciència-ficció mai emeses per la televisió com fou Babylon 5 per la qual cosa li tinc un profund respecte. També fa (molts) anys vaig tastar la seva faceta de guionista per la casa Marvel a la seva etapa amb Spiderman.

Sigui com sigui m’he llançat a aquest volum recopilatori que abasta dels números 527 al 535 de la sèrie regular dels 4 fantàstics. Estem parlant de finals del 2005. En aquest volum trobarem dos arcs argumentals molt diferents en una etapa de la vida dels nostres superherois que podríem anomenar força tranquil·la.

Des del número 527 al 532 tenim una trama còsmica enfocada sobretot a Reed Richards que és l’escollit per retenir tota la nostra atenció. Sense desmerèixer una subtrama dedicada especialment a la Sue i alguna pinzellada curiosa per a en Ben Grimm (amb dilemes de nou ric però que acaben apuntant al problema de sempre d’en Ben) hem de dir que en Johnny Storm no participa pràcticament en res en aquestes pàgines (i evidencia, un cop més, que és el membre de la família amb qui és més difícil treballar un bon guió).

Reed Richards és cridat per diversos científics perquè col·labori com a observador en un intent de recreació de les condicions de l’accident amb els rajos còsmics que van transformar a quatre astronautes en els meta-humans que coneixem com a 4 fantàstics. Inevitablement això porta records a en Richard i també certs dilemes ètics.  Serà aquesta una història d’aires introspectius tot i posseir elements d’impacte còsmic i que juga amb aquell objectiu de mantenir un equilibri entre l’exploració i l’ànsia de coneixement per una banda i la realitat quotidiana de la seva família. Uns números on no apareix cap enemic clàssic i on no hi ha ni una sola batalla transcendent però que son dirigits per un guió robust i molt especulador que ens ve a dir que el millor dels universos es el que tenim a casa.

“Mi lugar esta con mi mujer, mi familia…”

A més, m’encanta com Straczynski manté la doble vessant de les trames de la família de l’edifici Baxter: Per un cantó ens proporciona el sentit de la meravella de l’exploració del cosmos, dels descobriments, de les formes de vida que no entenem... i per altra ens planteja afers totalment quotidians com els deutes de l’economia domèstica i un punt completament lògic però que pocs guionistes havien intentat tocar abans com és el fet de la investigació, per part de serveis socials, del benestar dels nens, en Franklin i la Valeria, vivint a l’edifici Baxter.

Uns primers números, doncs, força originals que m’han fet sentir molt còmode. Potser per compensar un seguit d’escenes i aventures relativament tranquil·les, Straczynski ens porta un altre arc argumental replet de lluita i batalles on es tornen a enfrontar la Cosa i Hulk (gris). Ens trobem amb uns números pensats perquè visualment siguin impactants. No sempre podem trobar dos dels superherois més potents físicament esbatussant-se de valent.

És una lluita entre monstres però també és una lluita interna. Hulk recorda fets del seu passat que més l’han marcat. Sembla lluitar contra ell mateix (per molt que La Cosa en rebi les conseqüències). I en Ben sap perfectament el que és sentir-se un monstre millor que ningú. No deixa der ser una enèsima reflexió a la condició de monstre que tan pateixen en Bruce Banner com en Ben Grimm però molt especialment aquest últim.

«Quizás jamás podamos morir
ni podamos liberarnos
del monstruo»

A la part gràfica tenim a un Mike McKone que majoritàriament m’ha semblat brillant, especialment en la recreació de grans escenes èpiques. Potser em falla més a la curta distància, amb els rostres dels nostres protagonistes a vegades  una mica poc definits, però en general un dibuix (i un color) força destacables.

En definitiva, un número amb una primera part molt interessant i reflexiva i una segona repleta d’acció però també amb el seu petit missatge introspectiu que arribava pocs mesos abans de l’inici d’uns dels crossovers que marcarien la casa Marvel per sempre: Civil War.

Eloi Puig
27/07/2025