Los 4 Fantásticos. El largo camino a casa
 
     
 
 
 
GUIÓ


DIBUIX
 

MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. EL LARGO CAMINO
A CASA
(1969-1970)

Guió
Stan Lee

dibuix:
Jack Kirby

Editorial:
Panini
(2017)


Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm:
5

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:

Fantastic Four
#82 to #104




 
     
Los Cuatro Fantásticos.
El largo camino a casa

Continuem. Després del parèntesi on vaig rellegir els orígens del quartet més famós de l’univers Marvel ens aboquem a una època una mica tumultuosa que serà el final i el començament a l’hora del projecte que portaven a terme des de quasi nou anys el duet Stan Lee i Jack Kirby.

Aquest volum, el cinquè de la present edició en tapa dura de Panini, engloba els números Fantastic Four #82 al Fantastic Four #104, ho sigui des de començaments de l’any 1969 a finals del 1970, a més també d’un número perdut sense més transcendència.

El cert és que la fórmula que van crear aquests dos grans genis que eren Stan Lee i Jack Kirby començava a anar a la baixa però especialment –segons el meu punt de vista- degut a què els guions de Lee que cada cop es feien menys interessants excepte per alguna troballa puntual que acaparava la nostra atenció com per exemple, la de la cangur/ institutriu del petit Franklin, Agatha Harkness. Paradoxalment les il·lustracions de Kirby havien evolucionat fins al seu màxim esplendor. Només cal veure per exemple els capítols dedicats a Latveria, el petit reialme europeu del Dr Doom. Però tot s’acaba en aquest món i segons llegeixo en les molt recomanables notes de Raimon Fonseca que trobem escampades pel volum, Kirby es va passar a la competència a finals de l’any setanta, cosa que va obrir el relleu a joves il·lustradors de talent inqüestionable com John Romita i poc després (ja en el següent volum), John Buscema.

Sigui com sigui, Stan Lee va començar amb alguns guions interessants (com el cicle dedicat, com comentava abans, al Dr. Doom en terres europees) i fins i tot curiosos com el cas de La Cosa capturat i portat a lluitar a una altre planeta que emulava els anys 20 dels EUA. Són cicles correctes i que fins i tot et guanyen en simpatia però Lee va començar a reintroduir de nou a dolents com l’home-Talp, el pensador boig o els Cuatre terribles que sincerament no han sabut mai quallar realment com a enemics dignes a batre.  També van apostar als darrers números per un duet  format per Namor – sempre interessant- i el mateix Magneto. És un cicle més destacat que ajuda a mantenir l’atenció entre números menys treballats.

Un fet curiós va ser la publicació el número 100 de la col·lecció on Lee va voler fer una mena d’homenatge al quartet introduint a bona part dels seus enemics en una mateix número. El resultat, previsiblement, és divertit però molt forçat. Equivaldria a altres números plens d’acció i de personatges com el del casament de Sue Storm i Reed Richards: Funciona més com a picada d’ullet als fans que com un bon còmic

També l’evolució dels personatges principals s’havia estancat una mica. Sue Richards, pendent del nou nat, poca cosa aportava al grup. I quan ho feia (com buscar casa nova) la pifiava. Mr. Fantàstic amb les seves dèries científiques tampoc ha descobert cap altre univers on desenvolupar aventures, La Cosa va mantenir una certa estabilitat emocional poc digna del seu personatge i la Torxa Humana només estava pendent d’una Crystal que cada cop més es feia evident que sobrava al grup (d’això, per sort, ja se n’encarregarien més endavant).

Sí, Stan Lee tenia molts fronts oberts amb altres col·leccions i no crec que aboqués el seu potencial a un grup que ja funcionava bé sol, teòricament. També, pel que sembla havia de lluitar contra el seu cap, l’amo de Marvel per poder desenvolupar històries obertes a altres números i per tant més treballades.

Deia al començament que aquests darrer números de finals de la dècada dels seixanta van ser el tancament d’un cicle. I així és: la marxa de Kirby va propiciar l’arribada d’altres dibuixants magnífics però crec que aquest fet també va propiciar que Stan lee es pensés de sortir de primer a línia com a guionista (això ho veurem de en el proper volum). L’excusa perfecte li va arribar quan va haver de dedicar-se uns mesos a altres projectes personals.

Així doncs un volum de transició, de canvis i també de provatures per part d’una editorial que començava a fer-se gran i que necessitava buscar un equilibri entre preus i vendes.  No seran els millors números dels 4 fantàstics però ja sabem que després d’un petit daltabaix sempre pot venir una remuntada...

Eloi Puig
10/08/2019

Premis:

 

Recerca:
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.