Los 4 Fantásticos. Caos en el gran refugio
 
     
 
 
 
GUIÓ


DIBUIX
 

MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. CAOS EN EL GRAN REFUGIO
(1974-1976)

Guió
Roy Thomas
Gerry Conway
Tony Isabella
Marv Wolfman
Stan Lee
Len Wein
Chris Claremont
Bill Mantlo


Dibuix:
John Buscema
Dick Ayers
Bob Brown
Rich Buckler
Sal Buscema
George Pérez

Editorial:
Panini
(2019)


Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm:
8

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Traducció:

Eduardo López
Uriel López


Números originals:

Fantastic Four
#151 to #175
Giant Size #3 i #4
Fantastic Four Annual #11
Marvel Two-In-One annual #1
Marvel Two-In-One #20




 
     
Los Cuatro Fantásticos.
Caos en el gran refugio

El vuitè volum de Marvel Gold Omnium dels Quatre fantàstics integra els números Fantastic four #151 al #175 i els Giant Size Fantastic Four #3 i #4, Fantastic Four AnnuaL #11, Marvel Two-In-One annual #1 i Marvel Two-In-One #20 i van ser publicats entre octubre de 1974 i octubre de 1976.

Aquesta etapa és potser la que més alt-i-baixos he trobat especialment en l’apartat gràfic donat que els il·lustradors han variat bastant i algun d’ells no m’han despertat massa empatia. Els guions de la sèrie regular de Roy Thomas han creat aventures molt dignes mentre que els números especials (annuals i Marvel Two-In-One etc) no han resultat especialment satisfactoris però com sempre la continuïtat de que fa gala la casa Marvel i per tant l’evolució de certs aspectes del quartet han estat molt gratificants.

Comencem repassant un fet que fins aleshores no s’havia tracta molt a fons en el món del còmic.  En anys anteriors s’havia llançat la idea que les dones (a través, òbviament de la Sue Richards)  són persones amb caràcter i que també prenen decisions difícils (com separar-se d’un marit massa capficat en els seus experiments) i que en definitiva posseeixen criteri propi. Però és aquí, al número 151 de la col·lecció regular, on el guionista ens convida a conèixer l’origen de Thundra, la guerrera musculosa. I certament acaba resultant una mini saga força divertida (i absurda) però què posa en evidència l’alliberació femenina tant en boga als setanta i el masclisme desmesurat i patètic amb el que convivien. 

També trobem altres sagues que m’han inspirat un vot de confiança cap al guionista Roy Thomas com la de la guerra de les dimensions de les 3 terres. Encara que el plantejament és senzill i poc elaborat, la idea d’un perill que assota a tres Terres de  diferents dimensions de forma interconnectada l’he trobat molt interessant i un cop més digna dels Quatre Fantàstics

Cal dir que en aquest volum es tanca (de moment) la relació amb la família dels Inhumans, cosa que personalment agraeixo, i que Sue Richards perdona al seu marit i torna a ocupar el lloc que li pertoca. Veurem també com en un parell de capítols Luke Cage substitueix a la Cosa (sense que ens acabi d’agradar el seu tarannà) i com en més d’una ocasió, com s’ha vist  anteriorment, un membre (en aquest cas , en Johnny Storm) vol separar-se del grup per fer vida normal.

Però res d’això és vital si ho comparem com sempre amb les aventures de Ben Grimm, La Cosa, el millor personatge del quartet i un dels millors de la casa Marvel. Fins i tot el seu enèsim combat amb Hulk és important. Aquest cop especialment perquè s’hi entreveu una fraternitat de monstres incompresos i Grimm escull trair als seus amics per ajudar a un Bruce Banner que pateix tant com ell quan es veu alterat. Aquest episodi donarà a lloc a un dels grans encerts del Roy Rhomas: El fet que Ben Grimm deixi de ser La Cosa durant un determinat temps, que perdi els seus poders i torni a ser un simple humà; el seu somni vaja. La trama està molt ben portada i ens narrarà com se sent un súper-heroi quan deixa de ser-ho: les seves inquietuds, enveges i inseguretats quan un es torna una persona normal.

Aquests són els millors moments del present volum al meu entendre. Més endavant tindrem a La Cosa com a protagonista en ple amb una trama de viatges en el temps per anar a apallissar nazis, cosa que sempre s’agraeix però que tot i la bona idea, resulta una mica massa simple pel meu gust. Tot i això, hi ha bons moments quan els Quatre fantàstics es troben amb els herois de la Marvel original de l’època: Namor, la torxa original i el Capità Amèrica. Una trama, doncs, per fer  gaudir als nostàlgics però que podria haver donat molt més de sí.

Potser per la manca d’idees o potser pel contrari, per aprofundir amb personatges als quals no se’ls ha tret suficientment el suc, ens tornem a topar amb Galactus. En aquesta, crec, quarta aparició del devoramons ha estat la més reflexiva i de fet diria que és on se’l comença a comprendre millor. El guió és una mica més elaborat del normal pel que fa als encontres amb una de les entitats més desmesurades (i originals) de l’univers Marvel. I potser m’equivoco però podria ser la base amb la que anys més tard John Byrne ens sorprendria amb el mític Judici de Galactus.

Parlant d’aquest últim, m’atreviria a qualificar aquest cicle com un dels menys interessants pel que fa a enemics doncs deixant de banda la presència final de l’esmentat Galactus, la resta d’enemics i entitats a les que s’enfronta el nostre quartet no destaquen massa per posseir massa personalitat. Diguem que han estat uns anys tranquils pel que fa als enfrontaments.

He comentat que la qualitat gràfica d’aquest volum és irregular. Això es deu a que alguns números de especials solen estar dibuixats per Sal Buscema que no està a l’alçada de les circumstàncies (es clar que tampoc l’acompanyava l’entintador habitual, Joe Sinnott). En canvi l’etapa de Rich Buckler i molt especialment de George Pérez són senzillament fantàstiques. Pérez podria ben be ser una dels millors il·lustradors de la sèrie de tots els temps.

Seguim amb el proper volum, ambientat ja a finals dels setanta.

Eloi Puig

19/03/2020

 

Premis:

 

Recerca:
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.