EL NOM DE LA ROSA
Il nome della rosa
(2026)

Guió
Adaptació de
la novel·la
d'Umberto Eco

Dibuix:
Milo Manara

Color:
Simona Manara

Editorial:
Norma Editorial
(2026)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 144

Traductora:
Marta Armengol

Hi ha obres que transcendeixen el temps (i anava a dir l’espai però tampoc ens passem), obres que entren a formar part de la nostra vida sense pretendre-ho i sense una major raó que altres. El nom de la Rosa d’Umberto Eco n’és un bon exemple. Una novel·la que va trencar motlles i que va inspirar a molts lectors o escriptors i especialment va afectar als bibliòfils com jo on la crema d’un llibre (i no parlem d’una biblioteca sencera d’incunables) sempre, sempre, sempre et dol l’ànima.

A més, és una obra que s’ha adaptat a diversos formats, el darrer del qual és aquest còmic que tenim entre les mans. La meva memòria no és molt exacte però juraria que el meu primer encontre amb la història que va perpetrar Umberto Eco no va ser ni a través de la novel·la ni de la —magnífica— pel·lícula de Jean-Jacques Annaud com hauria estat normal, sinó a través d’un videojoc, cap allà l’any 1987 o 1988 que va revolucionar les meves tardes davant del teclat del meu estimat MSX: «La abadia del Crimen» d’Opera Soft, creat per Paco Menéndez i Juan Delcán. Sí, aquell joc d’ordinador em va tenir enganxat a uns gràfics que no havia vist abans i a un tipus d’aventura que mai hagués pensat que es pogués desenvolupar per a una pantalla de televisió.

Òbviament, al cap de poc temps vaig llegir la novel·la i vaig veure la pel·lícula (encara que no sé en quin ordre concret), però les investigacions de Guillem de Barkerville i el seu fidel Adso m’han acompanyat sempre. Tenint en compte que la meva dona és una ultra fan de la novel·la i de la pel·lícula, podem dir que a casa hem mamat El nom de la rosa durant dècades. Així que al assabentar-me que Norma Còmics treia una edició en format de còmic, en català, i a més, dibuixada pel gran Milo Manara.... el regal de Sant Jordi d’enguany ja estava decidit des de feia temps.

La present edició és una adaptació de la novel·la homònima d’Eco. En el seu format original es va publicar en dos toms, i ara Norma, ens el presenta en un sol volum integral. Es tracta d’una edició il·lustrada per un immens dibuixant com és Milo Manara i traduïda al català per una no menys grandíssima traductora com és Marta Armengol. Potser resulta pretensiós comentar la trama d’aquesta obra universal però per si encara hi ha algun lector —suposo que jove— que no la coneix, us diré que Umberto Eco va escriure una obra que combinava el misteri d’un assassinat en una abadia remota dels Alps italians amb un rerefons replet d’història, filosofia i religió. Regat tot plegat amb una prosa erudita i amb capítols que encara fan mal al cor quan els llegeixes.

Assassinats, judicis, llibres prohibits, passadissos secrets, luxúria continguda, la inquisició i una mostra de la història de les faccions catòliques que lideraven (i encara lideren) el món cristià son només alguns dels molts temes que Umberto Eco ens va mostrar a través de la seva novel·la més insigne. L’adaptació al còmic de Milo Manara no era fàcil, especialment per destacar l’ambientació feixuga d’un monestir medieval, replet de monjos dispars que expressaven la seva condició de sacerdots de Déu de diverses maneres: Guillem de Baskerville, un franciscà convidat a la cima de discussió teològica del monestir n’és el protagonista. Els seus mètodes d'investigació transgressors —pel que s’espera d’un monjo— seran el revulsiu per mirar de descobrir qui està assassinant una sèrie de monjos, just quan està a punt d’arribar Bernat Gui, l’inquisidor dominic que també assisteix a la cimera que pot decantar o no cap a una banda o una altra el control ideològic de l’església de l’època, que no és poc.

Milo Manara és un vell conegut del còmic europeu. Personalment només he llegit algunes obres seves de caràcter eròtic, com El Clic, i d’altres que barregen també fets històrics com Borgia. Aquí, a El nom de la rosa ha apostat per un estil hiperrealista, amb un Guillem de Baskerville que em recorda a Marlon Brando, personatges perfectament caricaturitzats com en Salvatore amb la seva lletjor endèmica, i com no, per elevar a la màxima potència els cossos joves i esvelts del novici Adso de Melk i especialment de la breu aparició de la noia sense nom de la novel·la, seguin l’estil idealitzat i eròtic a que ens té acostumats en Manara: Una noia perfecte per alimentar les fantasies més exuberants d’uns monjos que no sempre guarden el celibat com cal. Haig de reconèixer, però, que el dibuix de la perfecció femenina contrasta massa amb l’ambient recollit de l’abadia. Si Manara volia aconseguir l’efecte d’aquesta idealització de l’esmentada perfecció sota la mirada d’uns monjos per als quals el sexe és —hauria— de ser un pensament al que renunciar, aconsegueix perfectament fer-nos entendre el que son capaços de veure un ulls que han negat al cos el seu instint; si no és així, si Manara ha simplement dibuixat la noia seguint amb el seu estil de sempre... trobo que acaba sent massa irreal.

El dibuix de l’ambientació amb una esplèndida torre-biblioteca on s’amaga el secret més ben guardat de la història, i especialment els rostres i figures dels monjos, ratllen la perfecció. I el color: opac, apagat, mostrant les inclemències d’un paisatge i d’uns edificis rústics, incorporants rerefons poc estimulants, resulta perfecte per retratar la vida d’una abadia dedicada a la vida contemplativa. Quan cal dibuixar flashbacks, dedicats a les recents ràtzies de faccions d’una església catòlica en plena ebullició, Manara utilitza vinyetes clàssiques, monocromàtiques i amb bafarades contextualitzants a sota la il·lustració.

El conjunt, de gran format és esplèndid i aconsegueix acostar-nos de forma evident a la trama de la novel·la sense renunciar a cap front important. Òbviament alguns dels passatges de la novel·la d’Eco es passen per sobre — sempre recordaré la descripció del portal de l’Abadia com a molt feixuc— mentre que en d’altres n’esperaves una mica més d’intensitat dramàtica com en les tortures dels inquisidors o a les aventures dins el laberint de la biblioteca. Però tot això no treu que Manarà hagi il·lustrat de forma sòbria i elegant una de les millors històries literàries del s. XX.

Aquest, doncs, és el quart format on puc gaudir de El Nom de la rosa, la magnífica aventura medieval d’Umberto Eco. Tan de bo, puguem trobar més formats i adaptacions on seguir emocionant-nos amb els misteris, assassinats, laberint i llibres prohibits d’aquesta «Abadia del crim» que vaig descobrir a través d’un videojoc ara fa quasi quaranta anys.

Eloi Puig
21/06/2026