CHAINSAW MAN
1-11
(2018)

Guió
Tatsuki Fujimoto

Dibuix
Tatsuki Fujimoto

Editorial:
Norma Editorial
(2022-2023)

Col.lecció:
Chainsaw Man

Núm: 01-11

Pàgines: 2112

Chainsaw man. Volums 1-11

La nova fornada de manga en català que des de fa uns mesos està omplint les llibreries m’ha fet decantar la mirada cap a una lectura de còmic que tenia arraconada feia anys. Entre la multitud de títols que han arribat a la nostra llengua m’he decantat per Chainsaw man per una doble raó: En primer lloc per què em vaig assabentar que el primer arc argumental només tenia onze números, que trobo que és una xifra assolible; la segona raó era perquè volia comprovar com era una trama on un paio es podia convertir en home-motoserra i destruir dimonis (i tot el que li passés pel davant).

I és que la trama d’aquest shonen haig de dir que m’atreia i certament vaig gaudir dels primers episodis del manga. Denji és un noi que viu al carrer i treballa com a caçador de dimonis.  Va acompanyat d’un petit amic, en Pochita, que és un dimoni motoserra. Un dia cau en una trampa i mor però en Pochita s’introdueix dins seu i el converteix en Chainsaw man, el dimoni- motoserra. Poc després és fitxat pel govern com a Devilhunter donat que té gran potencial.

En Denji, tanmateix, sap poc sobre la vida i aviat entrem en el joc de les picabaralles amoroses, d’acostament all sexe light adolescent tan típic dels Shonen  però barrejat amb sentit de l’aventura i molt de gore. Però molt. Cosa que em va encantar.

Poc tinc a dir sobre l’autor, Tatsuki Fujimoto, excepte que em va saber atrapar força al començament dels primers números del manga. Sabia combinar la comèdia (se’m van escapar algunes rialles sinceres) amb el sang i fetge extrem que provocaven les actuacions d’en Denji quan es transforma en Chainsaw man — per cert, el detall que li cal estrebar la corda que li penja del pit per engegar el dimoni motoserra el trobo deliciós—.

Poc a poc, anem coneixent el món d’en Denji. Un Japó replet de dimonis malignes que assoleixen diverses formes i personalitats; però ens trobem també amb personatges posseïts com la companya d’en Denji, la Power i d’altres éssers que podríem encasellar lliurement com a fantàstics. Però poc a poc te n’adones que aquest batibull de personatges i dimonis no segueix massa bé cap regla. I és que de cop i volta cal assumir que hi ha humans que tenen pactes amb dimonis i per tant obtenen algun poder específic, però també dimonis que sembla que estan lligats als poders humans i ajuden en la lluita. L’autor els va fent aparèixer amb poders cada cop més extrems i impressionants i no sembla que el lector pugui aclarir per una banda l’origen de tot plegat ni tampoc om enfrontar-se amb ells amb certes garanties.

Dic tot això perquè sovint hi ha personatges (humans i d’altres que estan aliats amb dimonis) que moren i en canvi en trobem d’altres que ressusciten o reviuen sense explicació alguna. I cada cop em queda clar que la narració no està ben portada doncs sovint et trobes amb incongruències que no s’acaben d’explicar bé. El ritme és, sovint, frenètic però la trama no està ben cohesionada. Això provoca que no empatitzis amb la història i que aquesta es vagi tornant anodina fins al punt que només tens ganes que s’acabi.

A mesura que avancen els números aquella paròdia sobre les ànsies que té en Denji de trobar xicota (i de sucar) es van esvaint i ens trobem amb subtrames que aporten poc a la història i que a sobre la compliquen més. Com el fet que als números centrals tot de potències estrangeres vulgui assassinar a Chainsaw man sense cap raó fonamentada enviant a caçadors de devilhunters en comptes d’afrontar els perills reals i més importants que assolen a la humanitat. Com és el cas del dimoni- pistola, un ésser que pot matar milers de persones cada cop que apareix.

Fujimoto desaprofita el potencial d’un dimoni així, i només per breus moments on es veu com actua, podem tenir una sensació que aquest dimoni és molt imponent. Però tanmateix, continuo queixant-me de la manca de claredat dels orígens dels dimonis i dels seus objectius. De com encaixen en la societat humana que pretenen destruir.

He tingut la sensació que no hi ha límits en la trama d’aquest manga, que l’autor ha anat improvisant sobre dimonis i regles o millor dit sobre personatges sense cap direcció establerta. Tanmateix, el dibuix ajuda a aguantar el ritme del manga. Fujimoto sap executar les escenes d’acció de manera formidable i l’enfocament gore dels estralls de lluites entre dimonis atorguen un gran efecte. En algun moment, potser hi ha massa barroquisme en el dibuix de lluites repletes d’acció de manera que no acabes de veure qui està atacant qui però això ho perdono donat que calia exposar la sang, i les vísceres al màxim en moments de màxim moviment.

Però la part gràfica no és suficient per mi si el guió no està a l’alçada. I com deia, tot i el bon començament, el manga es va dissolent en episodis de farciment i d’altres en que no entens res fins arribar al final, on per fi es redreça una mica la trama, però no el suficient perquè hagi pogut afirmar que m’ha agradat la història.

Potser no estic avesat a llegir shonen. —Bàsicament en els darrers temps només m’he acostat aquest gènere més juvenil per la nostàlgia del Dr. Slump— i potser el llenguatge que impera avui dia és el de molta acció i poques paraules per explicar el rerefons. Però a mi això sí que m’importa.

Chainsaw man agradarà a molts pels seus cops d’efecte i per alguns (pocs) personatges carismàtics. A mi m’ha atret el seu dibuix i la premissa inicial que de tant absurda i gore, em recordava molt a certes pel·lis de sèrie B dels vuitanta però la part del guió se m’ha anat enfonsant de manera gradual fins al punt que hi havia diversos números que m’avorrien i que crec que sobraven perfectament a la història.