ASTÈRIX I ELS PICTES
Astérix chez les pictes
(2013)

Guió:
Jean-Yves Ferri

Dibuix:
Didier Conrad

Editorial:
Salvat
(2013)

Col.lecció:
Astèrix

Núm: 35

Pàgines: 48

És ben sabut que al món hi ha dos tipus de persones: Els que els agrada més Astèrix i els que prefereixen a Tintin. Bé, en el meu cas, sense menystenir al reporter belga i al capità borratxo que l’acompanya, em quedo amb el petit heroi gal i el seu amigot... fort (no pas gras!!!).

No he ressenyat mai un àlbum d’Astèrix i no havia tingut mai la intenció de fer-ho però aquesta ocasió és especial crec: per primer cop en la història d’aquest còmic, representant clàssic de l’escola franco-belga i en general del còmic europeu, ni el guionista original, René Goscinny, ni el dibuixant de tota la vida, Albert Uderzo, hi han participat. L’un està vellet i l’altre va traspassar fa temps. I es que el tàndem Uderzo- Goscinny va deixar el nivell molt alt... altíssim. Amb alguns àlbums grandiosos – a la memòra em venen els meus preferits: Astèrix a Bretanya, Astèrix i els normands i Astèrix legionari- que quedaran per sempre com a exemples a seguir. En tot cas però, ara el relleu l’han agafat una nova parella: El guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad i crec que és una bona ocasió per descobrir que ens depara aquest 35è àlbum d’Astèrix. De fet, m’havia desconnectat d’aquest còmic arran de les males crítiques que havien rebut els darrers treballs amb el guió i el dibuix de Goscinny on per dir-ho suaument, el seu innegable talent pel dibuix no ho era pas per les trames argumentals.

Aquest nou títol, Astèrix i els pictes, és una aventura allunyada del llogaret gal; està dissenyat per que els nostres herois irreductibles viatgin a Caledònia (l’actual Escòcia). És una d’aquelles aventures típiques on Astèrix i Obèlix aprenen costums forànies i veuen món. En àlbums passats, aquesta era una pràctica habitual amb títols tan genials com Astèrix a Bretanya, Astèrix a Hispània o Astèrix a Còrsega. En aquest cas el guió de Ferri és molt suau, potser per ser el seu primer treball amb Astèrix: Compleix amb els tòpics escocessos com s’esperava que fes (potser el millor gag és el dels ideogrames) però aporta poc a una història un pèl insípida. Acompanyar un picte a la seva terra natal des de la Gàlia és el mateix que havíem vist en els títols que he esmentat anteriorment però sense la gràcia que aquests aportaven. Els jocs de paraules queden lluny de ser divertits, els tòpics no acaben de funcionar del tot i el monstre del llac Ness és... curiós. En canvi, el dibuix de Conrad s’assembla tant al de Goscinny que pràcticament podriem dir que són calcats. En aquest aspecte el còmic no perd gens de vigor. Els personatges són els de sempre; els seus gestos, les seves mirades... tot segueix com ho ha deixat Goscinny.

Això sí: En aquest primer àlbum de la nova era Ferri-Conrad han intentat que apareguin el màxim possible de referències inexcusables de la majoria d’aventures d’Astèrix i Obèlix: Els pobres pirates, Ideafix, els menhirs, el bard atonyinat, els problemes amb l’escut d’Abraracurcix – per cert, prefereixo Acopdegarrotix- o el repapieig d’Edatdepedrix , tot i que he trobat a faltar una baralla entre el ferrer i el peixater.

Potser és aventurat afirmar que aquest volum és fluixet en quan a guió doncs comparat amb alguns anteriors arguments de l’època solitària de Goscinny (i fins i tot amb algun dels darrers del tàndem Uderzo-Goscinny més pobres com Astèrix a Bèlgica) no resulta tan decebedor. En tot cas crec que val la pena donar una mica de temps al guionista per que s’acomodi en un paper difícil i agafi confiança per escriure arguments més elaborats. Potser en el futur tornarem a llegir joies de l’època daurada però per ara ens acontentarem amb un retrobament parcial amb el nostre Astèrix de tota la vida, amb un dibuix que es mereix l’excel·lent i un guió que aprova però no entusiasma.

Eloi Puig, 05/11/13