FANZINE
 

MIASMA 4
(Edició en català)
(2008)

Diversos autors

Editorial:
Edicions Miasma 2008)

Col.lecció:
---

Núm:
04

Pàgines:
70


   
Miasma 4 (Català)

El quart número de l’edició en català del fanzine Miasma ens presenta els guanyadors i finalistes del II Premi Miasma de Ciència-ficicó i Terror el qual s’atorgà el passat dia 12 d’Abril a Manresa.

A l’apartat de ciència-ficció hi van optar 4 obres. La guanyadora va ser “Déus de vidre” de Carles Malet.  Aquest és un conte que combina un rerefons científic amb una prosa efectiva i amena. L’autor ens presenta el naixament, desenvolupament i mort d’una civilització, d’una cultura molt aliena al que coneixem nosaltres però totalment factible. Molt original i ben narrada tot i l’afegit d’utilitzar vocabulari tècnic en alguns moments. Sense dubte el millor relat del recull.

També Carles Malet ens presenta “El Deute”, un conte fantàstic ben portat sobre les possibilitats del temps ambientat a la ciutat de El Caire. Està ben resolt però no se li intueixen massa components de ciència-ficció per la qual cosa potser no hagués hagut de participar en aquest premi. Tanmateix, una cosa no treu l’altre i podem veure com Malet se sent tan còmode escrivint ciència-ficció com fantasia.

“Una utopia efímera” és un relat desigual. Posseeix una primera part més reposada on s’intueixen les idees que es movien per la ment de l’autor. De cop però, el ritme vertiginós trenca l’esquema narratiu de forma que ens endinsa en una voràgine de persecucions i diàlegs interiors no massa ben resolts. Té una lectura fluida però cal treballar més l’expressivitat (la repetició intencionada o no de cert renec no resulta creïble ni espontània i acaba cansant al lector). La història especula sobre el futur de la nostra societat mentre una científic investiga una nau extraterrestre. S’hi barregen doncs, elements propis d’invasions extraterrestres, viatges en el temps i societats utòpiques. Sembla formar part d’un argument superior, de manera que el plantejament que ens ofereix sobre la utopia és secundari i en canvi es centra massa en el tema dels viatges en el temps. Irregular però amb un deix interessant. Probablement el relat hagués anat per millor rumb si l’autor hagués continuat amb la línia iniciada a les primeres pagines.

Una de les millors proses la trobem a “Camarada pacificadora” , un intent lloable de barrejar tensió i humor; per desgràcia la part més humorística contrasta tant amb la prosa absorbent del començament que trenca el relat. M’explico: Si aquest relat és un dels que m’ha quedat més al cap és pel seu magnífic començament, amb un nau post-soviètica aterrant en un planeta en mig d’una tempesta neu, amb una àurea de misteri magnífic. Però el relat condueix irremeiablement a un gag, a un final d’acudit – crec que en aquest cas la paraula és força adient- i això potser et provoca un somriure però aquest és fugaç donat les expectatives que tenia la història al començament. Sincerament m’agradaria tornar a llegir una història ambientada en aquest univers però en la línia de la primera part del conte.

A la categoria de terror destaquen dues obres per sobre les altres: “Jo, el vampir”, la guanyadora i “La casa del bosc”. Són les dues obres més ben narrades – amb el permís de “El cel blau”- que té una prosa molt interessant.

“Jo el vampir”  és, com deia, una de les narracions més fermes que a més li ha fet guanyat el II Premi Miasma en la seva categoria a Alfred Sala. “Jo el Vampir” és una aproximació coherent al mite vampíric en plena apogeu de la Pesta Negra a Catalunya, a mitjan segle XIV. L’autor fa esforços per mantenir una tensió sobre una història de resurreccions i persecucions nocturnes. És com deia un text que per sobre de tot té un argument ben treballat, senzill però efectiu, centrant-se sempre en el que volia explicar utilitzant una prosa descriptiva en primera persona molt adient per introduir-nos en la pell del personatge.

Enric Hercé continua oferint-nos històries curioses en els seus relats. En aquest cas, “La Casa del bosc“ es tracta d’una revisió moderna del clàssic germànic de Hansel I Gretel. Recordem que aquests contes fantàstics infantils tenien molta més mala llet de la que ha arribat als nostres dies. Herce aplica la fórmula de la caseta de xocolata i dels coneguts germans però introduint trames pròpies que ens parlen de la bogeria i del sadisme. L’argument resulta enigmàtic tota l’estona i ens convida a seguir llegint. La prosa és distesa i variable: Tan ens trobem una narració en tercera persona, com escoltem una conversa telefònica de primera mà. I el text té prou resolució perquè en alguns moments la lectura ens provoqui angoixa –que ja és un triomf en un conte de Terror-. Comentar també algunes notes discordants del conte com són la intenció de barrejar situacions – espiritisme, bogeria, possessió- en diferents èpoques on no s’acaba de veure la seva finalitat i un epíleg una mica ambigu i poc desenvolupat que sorprèn i poc té a veure amb el tarannà que tenia el conte fins aleshores.

Una petita sorpresa ha estat descobrir “El cel blau”, com he dit abans una de les millors proses del recull. Absorbent i amb una estructura ben plantejada, que combina fets quotidians amb l’entrada en escena d’un estrany grup. L’argument no és res de l’altre món i fins hi tot resulta tòpic però és una de les lectures que he llegit amb més plaer. Llàstima d’un final poc concís i massa obert. Probablement aquest conte li manquen unes pàgines més.

També ens trobem amb el relat “Marc, el torturador”, La vida d’un assassí en sèrie que mata sense motiu. Ben acabat però li manca una mica més d’argument. La història està ben plantejada però poc desenvolupada, tot i que trobo bona idea el fet que un assassí actuï sense motius, només per experimentar. Una mica visceral i cru. Correcte.

A “La donació”, uns estranys policies detenen a un esbojarrat que ha estat a punt de patir un accident a l’autopista. L’autor ens submergeix en un argument estrany amb un final ambigu on es suggereix més que se’ns mostra. Potser la preparació és massa llarga i sobretot la conclusió és poc ferma.
A la part més baixa d’aquest número de Miasma trobem “El verí de la cobdícia”, una història que gira entorn a possessions infernals i vampirisme ambientada en una baronia catalana del segle XVIII. La manca de personalitat dels personatges, tot i l’extensió del relat i uns diàlegs forçats i arquetípics no ajuden a desenvolupar una història que ha primat la descripció de l’ambient per sobre d’altres factors però on aquest tampoc assoleix cap nivell d’angoixa prou elevat. Hom té la sensació que les situacions són massa forçades i que els personatges no poden sortit del rol que se’ls ha definit.

En resum, un bon número de Miasma sense cap obra mestra però que manté una mitjana de qualitat més que raonable.

Eloi Puig, 25/0/408

 

Premis:

"Deús de vidre" i "Jo, El vampir": II Premi Miasma

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
Camarada pacificadora (Albert Garcia)
Déus de vidre (Carles Malet)
El deute (Carles Malet)
Una utopia efímera (Albert Valls)
La donació (Raplh Barby)
El verí de la cobdícia (Gerard J. Ayala Benítez)
Cel blau (Joan Albert Pascual Gausachs)
Marc el torturador (Víctor Gonzàlez Guzman)
La casa del bosc (Enric Herce Escarrà)
Jo, el vampir (Alfred Sala)