CATARSI 26

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2020)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 26

Pàgines: 50

Traductora:
Carmen Acuña

Aquest és el darrer número de la revista Catarsi en format de grapa. Això per un banda és una excel·lent notícia, doncs el número 27 (que ja tenim a les mans) presentarà una imatge més innovadora i un format més professional; per altra banda, en canvi, sents una mica de nostàlgia de com va començar la revista, fa ja dotze anys, amb el format més de fanzín.

Sigui com sigui, la revista Catarsi, sota la incombustible direcció de l’Albert Valls —menut— segueix creixent poc a poc amb nous col·laboradors, tant escriptors com il·lustradors. Un fet que evidencia aquest canvi és l’extraordinària portada que ens porta Carlos Acedo, que només veure-la ja convida a entrar a llegir.

El contingut d’aquest número 28 és, però, desigual —cosa força normal, per altra banda—. Trobo a faltar relats més imaginatius, més transgressors, com els que llegíem a la Catarsi número 20 per exemple, una de les revistes més completes que recordo.

Comencem amb “Bellvehí” de Sílvia Armenguél, una aventura claustrofòbica amb aires distòpics. Una nova perspectiva del mite de la dona d’aigua, immers en una ambientació original i que resulta poètic a estones. Molt correcte tot i que amb alguns moments desiguals.

Jacey Bedford en presenta “La solitud el panda de fons”. Haig de reconèixer que tinc molta empatia amb aquest tipus d’històries amb personatges solitaris que no són humans —però que actuen com a tal en la majoria dels casos—. Són històries d’aquelles que un Mike Resnick o un César Mallorquí et fan una obra d’art... però en aquest cas no ha estat així. El conte de Bedford és molt curt i té tota una part sobre abducció extraterrestre que m’ha destrossat la idea original: Un panda robòtic busca algú que sigui com ell en una Terra desolada. Poc convincent.

Pol Alonso és un autor que conec per diversos contes que he llegit d’ell, alguns de molt interessants com “Repoblament” que apareixia a l’antologia Històries limítrofes. En aquest cas, Alonso es decanta pel terror subtil. Una dona i la seva filla busquen nova llar per viure i s’entrevisten amb un estrany personatge que sembla guardar secrets al pis que està a la venda. L’autor ens realitza descripcions acurades i estableix una tensió palpable en tot moment de manera que la lectura m’ha semblat notable. Però el final és poc interessant. Sembla que Alonso no sàpigues com acabar el conte. El trobo escapçat, inconclús i això m’ha aixafat força.

El conte de l’Alícia Gili és també correcte i ben escrit però pateix d’un problema per mi: És una història que estic cansat de llegir. “Un canut” és una altra aventura protagonitzada per minairons que vulguem o no... sempre acaben fent el mateix. L’autora domina la temàtica i ens presenta un conte ben acabat i polit però que no m’ha atret pel simple fet que és una història que ja saps el què llegiràs als pocs paràgrafs de començar. Es clar, que amb els minairons tampoc s’hi pot fer més... o potser sí?

I deixem el millor pel final. El darrer conte és de la Mar Ferrer, es titula “Magnum opus” i m’ha semblat el més interessant del recull. Un relat que parla sobre la cerca de la redempció a través de la màgia, per la pèrdua d’una germana. La culpabilitat, l’angoixa de no haver fet el correcte portarà a una noia a endinsar-se en un altre món per mirar de canviar el destí de la seva germana. Notable.

I per acabar, “Ràtzia a la fantasia èpìca catalana” un article d’Arnau Folch que també vam poder llegir a Les cròniques del concili fetiller: Arcana. Folch és un gran especialista en mitologia i folklore català i porta el web Llegendarium. El text ens repassa de forma impecable els orígens de la fantasia èpica i heroica i de com va arrelar a Catalunya. Trobarem un munt d’obres cabdals i d’autors coneguts. Una lectura sempre plaent.

A destacar també les il·lustracions de Dani Roig i Ion Ander que complementen els contes “Bellvehí” i “Magnum opus”

Ara, toca posar-se al dia amb la nova revista Catarsi, el número 27!

Eloi Puig
17/04/2021