CF/ CONTACES

LA VOZ DE LOS MUERTOS
Speaker for the dead
(1986)

Orson Scott Card

Editorial:
Zeta bolsillo
(2009)


Col.lecció:
ciencai-ficción

Núm:
97

Pàgines:
527

Lectures relacionades:
El juego de Ender


Altres edicions:

1988, 1990, 1997Ediciones B. Nova, 1

1989 Círculo de Lectores

1993 Ediciones B, VIB, 11

2000 Suma de letras. Punto de lectura, 80

2004 EdiocionesB. Byblos, 162



La voz de los muertos  

Ja fa molts anys que vaig llegir-me El juego de Ender, una de les novel·les icona de la ciència-ficció dels darrers 20 anys. Una obra que té la capacitat de ser retinguda en la ment del lector de forma destacable doncs evoca imatges impactants degut a les situacions extremes que patia el protagonista: Un nen de 13 anys. En fi, una molt bona novel·la que va consagrar a Orson Scott Card a dalt de tot de la ciència-ficció mundial..

Algunes amistats m’han preguntat perquè no havia continuat llegint la saga, especialment perquè el segon volum – La voz de los muertos- era tan o més bo que el primer i la resposta és fàcil: Perquè les crítiques sobre com evoluciona la saga d’Ender després del segon llibre – el que ens ocupa- han estat sempre tan ferotges que em feia por quedar profundament decebut i deixar la història a mitges. Ha estat una mala decisió, un craso error. Tenint en compte que La voz de los muertos també és un llibre autoconclusiu, no llegir-lo seria una bestiesa per qualsevol afeccionat a la bona ciència-ficció. I és que sóc de l’opinió que en línies generals aquest segon llibre és millor inclús que el seu predecesor. Per sort, fa uns mesos havia rellegit el conte original de El Joc d’Ender (1) sobre el qual més tard Card desenvoluparia la seva novel·la insígnia de manera que les qüestions essencials de la joventut d’Ender les tinc fresques.

Han passat 3.000 anys des que Ender Wiggin destruís per complet la raça dels insectors. Ara la civilització humana s’ha extés per 100 móns, els ha colonitzat i manté la comunicació instantània a través de l’ansible. Però les distàncies relatives continuen jugant en contra de la naturalesa humana de manera que viatjar a prop de la velocitat de la llum continua otorgant mesures de temps diferents pel qui viatja i pel qui no. Ender s’ha passat els últims 20 anys movent-se per diferents colònies, per ell tan sols són un grapat d’anys però per la humanitat han transcorregut tres milenis. I en aquests lapse de temps la fe al voltant del llibre La voz de los muertos, escrit pel mateix Ender arran del genocidi dels insectors, ha construït una pseudoreligió del que ell mateix n’és un dels portaveus –d’incògnit, doncs el seu nom és ara maleït i perseguit-.

Al planeta Lusitània on s’ha descobert la única raça alienígena intel.ligent trobada des de la fi dels insectors, una sèrie de crims inexplicables entre els cerdis, la intel.ligència dominant al planeta, i els seus observadors humans propicia l’arribada d’Ender. A Lusitània –una colònia poblada per descendents portuguesos i brasilers- haurà de lluitar contra el poder local, representat en part pel catolicisme regnant i també haurà de fer mans i mànigues per rebre la col.laboració dels xenobiòlegs que estudien el comportament dels cerdis. Des de la massacre insectora el govern terrestre es pren molt seriosament els contactes amb altre races i les científics tenen ordres expresses d’observar i no participar en cap costum alienígena per no pertorbar, per no contaminar, la seva cultura; ni tan sols se’ls permet donar informació que pogués ajudar a evolucionar més depressa una raça ancorada en una era sembant al període paleolític humà.

El que crida més l’atenció, a priori, de La voz de los muertos és que no sembla una continuació de El Juego de Ender: La trama, els personatges, l’ambientació… tot convida a desentendre’s de la primera part. No tenim aquí una vulgar nova entrega de les aventures d’Ender; si no una novel·la que per si sola ja funciona i que trenca amb la seva predecesora en molts aspectes, de fet quasi es transforma en la seva antítesi. Mentre que a la primera novel·la regnava un aire bèlic, un conflicte latent i constant amb la raça dels insectors, una trama totalment centrada en un jove nen que s’estava educant per ser el soldat inmutable que havia de salvar el món, a La voz de los muertos, l’argument gira entorn a una sèrie de misteris en un altre primer contacte que són el leitmotiv de la història. Aquí els personatges secundaris són essencials i la diplomàcia i l’intercanvi cultural vitals. La força bruta, el xoc desesperat que teníem en ment un cop llegida l’epopeia del jove Ender es transforma aquí en un subtil trencaclosques on cal encaixar aspectes tan diferents com el xoc de cultures, la religió, els drames familiars i la lluita de lleialtats. Tot plegat lligat amb una trama que busca la redempció personal d’Ender en front els seus pecats de genocidi.

El mateix Ender és aquí molt diferent al noiet que va destruir tota una civilització. Aquí té un aire mesiànic, pseudoreligiós, una maduresa envoltada d’una àurea de seguretat i sapiènci, com el Luke Skywalker de El retorn del Jedi…fins i tot exagerant una mica com el Paul Muad’dib de Dune. Potser aquesta personalitat que sembla sobreposar-se als altres de forma tan nítida és un aspecte que he trobat un pèl exagerat però que pel rerefons de la història no esdevé important.

Un altre element que Card introdueix que resultarà importantíssim en les altres novel·les de la saga: el naixament d’una intel.ligència artificial que dóna més joc encara la comprensió entre espècies. L’organisme virtual Jane serà més que protagonista en altres llibres però aquí també hi té un paper destacat.  Com es pot veure doncs, La voz de los muertos té molts elements que trenquen amb la claustrofòbia dels entrenaments de El Juego de Ender, que miren més enllà desenvolupant molts altres temes com l’esmentada IA, el viatge interestelar, la política, la nova manera d’acostar-se a races intel.ligents o el barrejar un misteri científic amb una recerca interior més de caire filosòfic per expirar culpes involuntàries.

Té tots els elements per ser una de les millors novel·les d’Orson Scott Card que contrasta visiblement amb alguna de les darrers propostes d’aquest autor (Tratamiento invasor) i de passada ser reconeguda com un dels millors treballs dels anys 80, com ho evidencien l’haver guanyat els tres premis més prestigiosos de la ciència-ficció anglosaxona: L’Hugo, el Nebula i el Locus; a més, només un any després d’haver també escombrat als competidors amb El Juego de Ender

Cal llegir-la i assaborir-la per veure’n les possibilitats que ens dóna la ciència-ficció imaginada Orson Scott Card. Val la pena.

  1. El fet que aquí sí posi el títol en català és perquè la novel·la curta sí que està disponible en la nostra llengua.

Eloi Puig, 16/02/10

 

Premis:
1986 Nebula

1987 Hugo

1987 Locus
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: