FANTASIA- HUMOR

VENTANITAS
MANZANA

(2010)

Enric Herce

Editorial:
Grupo AJEC
(2010)


Col.lecció:
Tangentes

Núm:
02

Pàgines:
179


Ventanitas Manzana  

Enric Herce és molt valent. Aquest és un dels primers pensaments que em van passar pel cap quan va arribar a les meves mans aquesta peculiar novel·la. He estat seguint l’obra del reusenc des que vaig conèixer els seus relats publicats a la revista Miasma i més tard a Catarsi. Les seves anteriors novel·les, una dedicada al terror i l’altre a la CF infantil confirmen el que es fa més que evident en aquesta aventura titulada, atenció: Singulares visicitudes que a Ventanitas Manzana acontecieron, o per retallar una mica: Ventanitas Manzana. El que deia: Aquesta novel·la demostra que Enric Herce escriu el que li surt de dins; i que s’ho passa bé escrivint. I perquè és tan valent, us preguntareu? Doncs per que presentar la teva primera novel·la llarga publicada en una editorial sèria, i que aquesta sigui de caire fantàstic però sobretot humorística és quasi una temeritat.

Ventanitas manzana és una paròdia, una aventura que només vol agradar i fer passar una estona a lectors sense complexes. No hi busqueu humor intel·ligent, no hi busqueu un missatge amagat, o una reflexió que resta latent a ser descoberta. No, Ventanitas Manzana és una obra que preten fer riure acostant-nos a una sèrie d’aventures que el nostre protagonista –sí, sí, el mateix Ventanitas Manzana- va protagonitzant en cada capítol. I el cert és l’Enric Herce aconsegueix treure’ns aquell somriure involuntari, aquella rialleta esporàdica, aquella pausa que hem de fer tancant el llibre per negar amb el cap mentre riem per dins… almenys en el primer capítol.

Haig de reconeixer que tot i els anacronismes, els personatges secundaris desfassats, els noms ratllant l’absurd i els arguments suadíssims el capítol inicial, “El talisman de Kah-Rak” em va deixar mitjanament satisfet: Herce aconseguia divertir, i això és molt difícil. Però aquesta complicitat inicial s’ha anat esvaint en el següent capítol, “Relaciones diplomàticas” potser per l’absència dels estrambòtics secundaris que acompanyen al nostre heroi. De fet, aquest és un punt a tenir en compte: Ventanitas perd molt quan actua sol, li manca carisma i un tarannà propi.

El tercer capítol, “La isla de Jarrijausen” és un claríssim homenatge al gran Ray Harryhausen, i a una de les pel·lícules on la seva tasca va ser més momumental: Jason i els argonautes. Però a part de l’homenatge i de la recuperació dels secundaris de torn, poc ens aporta, ho sigui, no aconsegueix treure’ns aquell somriure de complicitat perdut. Els homenatges o referències continuen amb “El juego de Blasa” on els personatges hauran de fer una partida de rol – literalment- i on algunes frases tipus cameo ens recordaran a El Senyor dels anells – prèviament ja hi havia hagut altres records evocadors a Blade Runner per exemple-. Finalment, el que probablement sigui el capítol més fluix, “El retorno del Sultán” ens deixa amb un gust amarg pel poc interès que desperta.

Quedem-nos amb un concepte: Una novel·la no pot anar de més a menys; una història –deixant de banda que ja entenem que l’argument és poc el·laborat perquè estem davant una novel·la humorística amb poques pretensions- no pot començar amb interès i anar perdent-lo a marxes forçades, tot i que a molts afeccionats al gènere ens encantaran les referències i picades d’ullet frikis.

I el més paradoxal és que m’he sentit molt còmode amb la lectura; l’Enric Herce escriu més que bé, però en aquest cas la seva vessant humorística s’esgota massa ràpidament. Això no vol dir que no pugui ser explotada més endavant però tot i que l‘autor ha estat valent, també ha estat temerari. El mateix Pratchett (sí, en ocasions he pensat amb ell llegint alguns paràgrafs) té novel·les boníssimes i d’altres de desastroses. L’humor no és la cirereta d’un pastís, és la mateixa massa que el conforma: Cal estar molt ben treballada per assentar-hi una història a sobre – la que sigui-. I és molt dificil. Fer riure és una tasca monumental que es va adquirint amb molta feina. He vist despuntar paràgrafs, frases i vàries idees en aquest aspecte, però cal treballar-hi més – al meu entendre-.

Així doncs, una novel·la honesta en el sentit que només pretén fer passar una bona estona al lector, però l’objectiu no s’acaba d’aconseguir. El camp de batalla de l’humor és molt salvatge i perillós i en aquest cas el riure i la diversió es van esvaint a mesura que avancen les trames.

Eloi Puig, 17/01/2012

 

Premis:
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: