FANTASIA HISTÒRICA

EL TERROR
The Terror
(2007)

Dan Simmons

Editorial:
Roca Editorial
(2008)


Col.lecció:
Histórica

Núm:
---

Pàgines:
761



El Terror  

Fa uns mesos vaig visitar una exposició sobre l’expedició d’Ernest Shackleton a l’Antàrtida el 1914. Va ser una experiència instructiva però alhora colpidora. Aquella expedició va estar durant dos o tres anys atrapada al gel antàrtic. Per cert que els detalls d’aquell viatge van ser fotografiats per Frank Hurley i actualment constitueixen una obra impagable –especialment les fotos nocturnes- que mostra com van viure aquells mariners el que seria l’aventura de la seva vida. Moltes d’aquelles fotografies es poden trobar al volum Atrapats al gel de Caroline Alexander (Fundació Caixa Catalunya 2007). El viatge de Shackleton va ser una gran odissea però amb final feliç… tot el contrari de la malsana expedició que sir John Franklin, l’any 1845, va encapçalar per trobar el Pas del Nordoest, el camí a través del gel del Nord del Canadà que hauria de constituir una ruta marítima importantíssima per creuar de l’Oceà Atlàntic al Pacífic. Aquella expedició, al contrari de la de Shackleton, anys després, va esdevenir un desastre. El Terror és la seva història.

Quan em vaig assabentar que Dan Simmons s’havia embrancat en una novel.la ambientada en una aventura àrtica, la idea em va atraure força. En part per la meva curiositat arran de l’esmentada exposició del viatge d'un altre descobridor com fou Shackleton, en part perquè recordava de forma entranyable altres aventures àrtiques o antàrtiques en llibres com l’Esfinx del gels i sobretot Les aventures del capità Hatteras ambdues de Jules Verne. Però sobretot va ser el nom de l’autor, Dan Simmons, que sempre he associat a originalitat i frescor el que em va fer decidir a començar un totxo d’aquestes característiques.

Com deia, El Terror narra les aventures reals de l’expedició que sir John Franklin organitzà a mitjan segle XIX i que incloïa els vaixells HMS Erebus i HMS Terror – amb el nom del qual Simmons juga per donar títol a la novel.la-, queviures per més de tres anys – cinc anys ben racionats- i més d’un centenar d’homes amb la missió de trobar el Pas del Nordoest. La tasca de documentació de Simmons ha estat excel.lent i aconsegueix allò que es proposa: Fer-nos sentir les penúries d’una tripulació que passa més de dos hiverns atrapada al gel àrtic. Però Simmons no en té prou amb escriure una novel.la històrica que es basa en bona part en les dades recollides a posteriori pels grups de rescat que van ser enviats a la recerca de l’expedició, també hi incorpora un element fantàstic que omple els forats de la història que no ens ha arribat.

Així, les tripulacions del HMS Erebus i del HMS Terror s’hauran de valdre per sobreviure no només a les inclemències àrtiques, si no també a una misteriosa criatura que els terroritza i els delma setmana rere setmana. La pregunta és evident: Funciona aquesta barreja de fantasia i història? Doncs no del tot i per una raó bàsica: Les desventures dels exploradors són ja tant increïbles que la inclusió d’un element tant forani, estrany, com el monstre que els persegueix, no aconsegueix sumar més malestar al lector, més aviat resta encant a la tortuosa expedició. En definitiva, patim més aprenent i observant com es pot degradar la condició humana en situacions límits que no pas veient com un monstre assola a la tripulació dels vaixells.

L’autor ens narra les peripècies de l’expedició amb un començament lent i un pèl feixuc, amb constants flashbacks de diferents personatges –especialment dels capitans Franklin i Crozier, aquest darrer el màxim protagonista-, i mostrant-nos les motivacions i vivències passades d’alguns membres de l’expedició abans de la present aventura i també del seu tarannà actual. Tot plegat resulta massa interessant i enriquidor excepte pel fet que el que relata Simmons és bàsicament cert: Ens descriu amb precisió la vida a bord, la rígida estructura militar d’un navili britànic de sa majestat, les claustrofòbiques estances del vaixell, el ritme de treballs diaris, l’exclusiu codi caballeresc dels oficials i altres aspectes més foscos com la sembla provada mala qualitat de les llaunes de conserva amb que s’havien d’alimentar els homes en cas de problemes. Simmons aplica la seves troballes documentals a la novel.la de forma implacable, encara que a vegades excessiva.

L’autor també té un gran talent per fer-nos sentir el fred, el patiment, els diferents tipus de gel, de tempestes etc… que assolen la regió on els vaixells resten a l’espera que la “calor” de l’estiu els ajudi a continuar el viatge. El problema és que després de 100 o 200 pàgines ja no se’ns acut com Simmons pot continuar motivant-nos; la lectura perd ritme i es torna repetitiva, potser perquè hi ha poques coses a explicar quan un es queda mesos sense moure’s de lloc a causa del fred extrem. Aquí és on la presència del nostre monstre fantàstic podria prendre més protagonisme, però no és el cas: Les seves aparicions són escasses i sense un guió massa coherent… en definitiva poc integrades en el conjunt de la història.

Però Simmons també treu genialitat en molts capítols, especialment en destaco un on el capità Crozier està prostrat al llit durant setmanes malalt mentre intenta deixar la seva addicció a l’alcohol i on s’entreveuen visions per mitjà de certa clarividència que aquest posseeix i que responen al futur de l’expedició. Magnífic capítol que trenca amb la monotonia que anava mantenint el llibre i que aconsegueix ser un punt d’inflexió en la narració. Però no és fins a la darrera part del llibre, amb els tripulants cada cop més febles a causa de les malalties, la gana, el fred i la por on podem gaudir d’una novel.la addictiva i ben estructurada. És aquí on sorgeixen les viscerals necessitats d’uns mariners desencantats, és aquí on la novel.la reprèn el ritme i on els personatges ens semblen quelcom més que mers voyeurs d’una història que no els va ni els ve doncs sovint veiem com Simmons només profunditza en la vida del Capità Crozier deixant als altres membres de la tripulació un pèl desatesos.

La conclusió és evident: la novel.la és massa llarga; resultaria més ben acabada sense tantes dades documentals i amb més ritme. No trobo lògic dedicar pàgines i pàgines a destacar el nom dels tripulants morts de cada vaixell, la seva ocupació etc… i en canvi no mostrar-nos els traumes psicològics d’ambdues tripulacions després de tants mesos sota la foscor absoluta, l’amenaça de l’escorbut o la por a la criatura que els assetja.

 

Per variar però, el final de la novel.la està força aconseguit, l’autor realitza un mescla més o menys encertada entre fantasia i realitat, això sí, després de fer-nos passar pel filtre sobtat d’acostar-nos la cosmogonia i el misticisme dels pobles esquimals per entendre els esmentats elements fantàstics de la novel.la. Dic per variar perquè si d’una cosa es pot acusar a Simmons és d’escriure finals massa ambigus i sovint sense tota la resolució que hom voldria (només cal veure el cas de La Caída de Hyperion o de Olympo) però en aquest cas, repeteixo, encara que sigui de forma sobtada, l’autor ha pensat que el lector es mereixia un final on tots els fils argumentals quedessin ben lligats.
 

Resumint doncs, direm que El Terror és una novel.la notable, amb una ambientació històrica majúscula i amb una trama fantàstica que acompanya però que no s’integra mai plenament en el transcurs de la narració. Una novel.la, això sí, que peca de llarga i de manca de tensió en molts moments, però de la que també en podem treure una gran aventura en una regió exòtica del globus terraqüi, observant per exemple les costums i les creences esquimals o el funcionament detallat d’un vaixell de la marina britànica en ple segle XIX. Tot plegat seguint el moviment –entre romàntic i econòmic- que perseguia la fita de descobrir les darreres terres del nostre planeta, allí on cap ésser humà civilitzat encara no havia arribat mai, allí on els mapes s’acabaven i les cartografies parlaven de “Terra incognita”.

Eloi Puig, 17/07/08

 

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: