FANTASIA

TENEBRA
(2014)

Emili Gil

Editorial:
Autoedició
(2014)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
245



Tenebra  

Definir el que representa Tenebra per a un autor com l’Emili Gil és difícil, complicat. És fins i tot agosarat aventurar-se a esclarir la relació d’aquesta novel·la i el seu autor. Quan el vaig conèixer fa un parell o tres d’anys em comentava com s’estava documentant per escriure sobre fets paranormals però lligats de forma intrínseca amb la història i els edificis de ciutats com Torí, Gènova o la mateixa París.

Tenebra és el resultat d’aquesta vocació però també de la fília que ha demostrat l’autor per tot allò relacionat amb el veritable protagonista de la novel·la, que no és altra que la ciutat de París. Especialment la París màgica dels darrers dos o tres segles. La París dels artistes, escriptors, pintors, dels cataus de mala mort i les absentes, dels misteris nocturns i de la foscor de les seves catacumbes. Tot això i més ens és narrat en una novel·la diferent, no apte per a tots els públics, una novel·la que cal destriar en moltes capes per intentar formar-se una idea del seu conjunt.

L’autor ens presenta una història ambientada a l’actualitat, lligada irrefutablement a l’essència artística de la Ciutat de la Llum però també vinculada a la foscor, al món subterrani, l’alter ego d’una metròpoli que palpita sense parar i que juga amb vius i morts, amb l’exaltació dels artistes i les muses, però també amb els misteris i amb la depravació subterrànies. Emili Gil sembla haver-se inoculat de la pròpia història i per moments ens sembla que els tocs autobiogràfics són molt presents a l’obra (el protagonista és com ell, de la Sènia, li agraden els autors francesos i té un nivell cultural elevat que el fan gaudir de tot el que pot oferir la ciutat). No sé fins a quin punt afirmar, doncs, que les idees i reflexions que apareixen a Tenebra són una perllongació de les creences o somnis més particulars de l’autor.

El protagonista de la història és un català que treballa en un departament internacional com a funcionari ras, a la ciutat de París. Allí contacta amb una galeria on diversos autors novells reciten contes i poesia. Coneix un personatge, un hipster d’aires inquietants que l’arrossega a descobrir la realitat oculta de la ciutat: El seu món subterrani i alguns secrets artístics que allí s’hi guarden. La fascinació del personatge pels cementiris i escriptors francesos és un punt afegit a la personalitat solitària i nostàlgica del nostre home. La seva predisposició innata per entrar en contacte amb allò en què creu li obrirà un món fantàstic, un univers paral·lel on Tenebra, la seva dama fosca, la musa, l’esperarà per portar-lo a una orgia artística pels carrers d’una París impossible. Però al món real els problemes també es van multiplicant i una sèrie de sectes o seguidors d’aquest món paral·lel cerquen respostes a preguntes centenàries… o potser mil·lenàries si fem cas a tot el que ens vols proposar l’autor.

Com deia, Tenebra és una novel·la  amb moltes capes. La més externa potser és aquesta passió desenfrenada de l’autor per la literatura francesa, amb desenes de referències bibliogràfiques que evidencien la profunditat amb què Gil s’ha documentat. Però hi ha altres capes plagades de misteris, estrats que es perden en la nostàlgia per la puresa de l’art i de la creativitat, de l’exaltació que poden provocar uns gots d’absenta si la companyia és entusiasta i no es deixa guiar per la nostra avorrida realitat. Tenebra és, doncs, també, un cant a aquesta creativitat retallada per cànons, regles i formats. Una crida a recuperar l’essència de l’art, aquella forma d’expressivitat que és part d’un mateix, indomable, sense que ningú la pugui mai dirigir per tu.

Emili Gil escriu amb intensitat, viu les paraules i aposta expressament per un argument amb molts trams d’ambivalència descriptiva, potser per fer-nos dubtar del que llegim. La trama argumental no és precisa i sovint se’n va per les branques, però la prosa és prou absorbent per a què això no ens importuni. És cert que alguns punts s’haurien pogut polir millor, que notem també que l’autor vol abastar massa quan acumula hipòtesis sobre antigues civilitzacions i cultures, que als fets que ocorren a la nostra realitat, amb la persecució i lluita entre cercadors de la París alternativa, els manca més definició. Però el cert és que he gaudit molt de la lectura tot i aquests petits desajustos argumentals. M’he sentit també atret per una ciutat que sempre he considerat superba i mancada, no de bellesa, sinó d’escalfor, de proximitat amb l’estranger. Emili Gil ens obre els ulls a una ciutat diferent, d’una sotacultura riquíssima, màgica, elemental. I també a una ciutat paral·lela que és la font dels desitjos de qui persegueix perdre’s en la nostàlgia i la desenfrenada vida que ens aporta la nostra pròpia Tenebra.

Eloi Puig, 16/02/15
Ressenya incialment publicada al blog www.fantastik.cat

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a:

Tenebra