CF- ANTOLOGIA
 

TRAJECTE FINAL
(1975)

Manuel de Pedrolo

Editorial:
Edicions 62
(2009)


Col.lecció:
Educació 62

Núm:
42

Pàgines:
285

Altres edicions:

1978, 1995 Edicions 62; El cangur, 39

1992 Barcanova. Biblioteca didàctica de literatuta catalana, 27

1994 Edicions 62; Classics catalans del segle XX, 50

2001 Edicions 62, El cangur butxaca, 52/2

2002 Barcanova; Antaviana jove, 40

2006 Barcanova, Antaviana nova, 111

   
Trajecte final

Sembla mentida però fins a dia d’avui no havia llegit mai encara cap conte de Manuel de Pedrolo, només algunes novel·les. Imperdonable. Que un dels nostres més grans escriptors de ciència-ficció, amb una carrera literària de vertigen, es dediqués a escriure directament antologies de ciència-ficció en català i als anys setanta, demostra una convicció en el que feia fora de tot dubte.

Trajecte final és el títol genèric per set contes de ciència-ficció publicats el 1975 de caire eclèctic, tocant subgèneres tan diferents com els viatges en el temps, els universos paral·lels, la intel·ligència artificial o els contactes extraterrestres. Si bé, temàticament tenen poc en comú si que s’endevinen trets que segueixen una pauta en quasi tots els contes:

Per començar, el temps en que discorren les històries quasi sempre són en el present de l’època (anys setanta) excepte en el cas de “El regressiu” que transcorre dintre d’uns segles. Són, per tant, contes que descriuen un entorn conegut i fàcil d’acceptar – de fet, s’ubiquen en ciutats catalanes, franceses, italianes i nord-americames- on l’element de ciència-ficció normalment permaneix ocult a la nostra mirada. Pedrolo prefereix que el lector vagi endevinant què passa i normalment triga unes pàgines a desvetllar el secret, el misteri que envolta un fet o fenòmen que gira entorn a la ciència-ficció. Això funciona en tots els contes excepte en el darrer, com hem comentat abans.

Una altra característica comuna és que els contes respiren un aire pessimista com ho evidencia que la majoria – en aquest cas l’excepció seria “El cens total” tenen un final dramàtic, amb tons pessimistes, com si la imaginació de l’autor el portés sempre a un carreró sense sortida, a un futur on més aviat regnarà el dolor.

És dificil parlar dels contes sense destripar els elements que el cataloguen com de ciència-ficció, de manera que parlaré individualment de tots ells sense mostrar aquest element:

“El cens total” és un relat imaginatiu on la curiositat d’una persona sobre les activitats comercials d’una estranya empresa el fan entrar a les seves oficines. Allí descobreix un secret fascinant que l’empenyerà a canviar la concepció del món i també a buscar altres objectius en la seva vida particular.

“Un món distant i veí” també porta a descobrir un secret estrany i quasi incomprensible per una secretària dedicada a traduir a l’italià articles cientícs escrits en anglès i francès. L’estrany comportament del seu cap i la ubicació absurda d’una escala de triangle al mig d’un passadís que no porta enlloc, la portaran a espiar els moviments de l’oficina.

Pel que fa a “Servei oficial”, direm que és un conte narrat amb molta mestria però que ens deixa una mica intranquils per no explicar exàctament què se’n fa dels centenars de desaparicions que s’esdevenen aualment en una ciutat no identificable. La tasca de l’agència que els fa esfumar-se és evident però la idea hagués pogut desenvolupar-se més.

Arribem a un dels millor contes, “Cadàvers” , amb certa càrrega emocional i amb evident èmfasi en tractar les relacions no plenament humanes. Un lladre de pisos descobreix una sèrie de despulles femenines en una de les seves incursions que el porta a investigar. La seva curiositat es veurà recompensada enamorant-se d’una noia perfecta que es prostituirà per ell però que amaga un secret. Un final molt digne per a un dels millor contes del recull.

A “Urn de Djul”, tot i amagar al començament aquest element de ciència-ficció que esmentava abans, és obvi que amb un títol així el lector reconeixerà fàcilment que es tracta d’un relat de contactes extraterrestres. Un dels contes més llargs que sense resultar molt original compleix a la perfecció com a homenatge a aquelles novel·les de dècades enrera on alguns autors anglosaxons van delectar-nos amb invasions subtils on éssers d’un altre planeta copiaven cossos i fesonomies humanes.

El viatge en el temps és el tema principal d’aquest conte: “La noia que venia del futur”, una història clàssica amb típiques paradoxes temporals que destaca per la profunda anàlisis que fan els protagonistes per mirar d’acceptar la possibilitat del viatges en el temps. Seria una conte més si no fos per que Pedrolo li atorga un final tràgic molt encomiable.

I finalment arribem al que segons la meva modesta opinió és el millor relat del recull: “El regressiu”, una història on se’ns narra des de la primera pàgina una Catalunya superpoblada (se suposa que a l’igual que la resta del món) on una inmensa ciutat- conurbació s’allarga des del Maresme fins Tarragona i fins a comarques més interiors com l’Anoia o el Penedès. Un món en els iaios als 75 anys són enviats a residències on la taxa de mortalitat és sospitosament molt elevada però també on una sèrie de mutacions inexplicables ha provocat que algunes persones ancianes comencin a rejovenir-se. Això provoca la seva persecució per part de les autoritats per evitar ajudar a l’excés de població. Aquesta és la història d’un d’aquests iaos, que durant dècades fuig de la polícia amagant-se en diferents identitats mentre el seu cos rejoveneix poc a poc. Aquest tema sempre provoca un impacte emocional important en el lector (recordo el conte “El río Leteo sabe amargo” inclòs dins Hyperion de Dan Simmons com un dels relats més pertorbadors al voltant precisament del rejoveniment total d’una persona) i Pedrolo sap treure’n profit. Curiosament l’autor relata la història amb l’element sexual com a motor doncs a part que sembla que els protagonistes només es busquin pel sexe, se’ns descriu una societat bastant liberalizada en aquest tema. Però el que importa, com deia, és aquest gen regressiu que afecta a certes persones i que ens aporta el millor relat del recull.

Trajecte final és un bona antologia, una aportació fantàstica de la dècada dels setanta, uns anys on Pedrolo va dedicar bona part del teu talent a la ciència- ficció com ho demostren obres com El mecasnoscrit del segon origen o Aquesta matinada i potser per sempre, o el recull Sucessimultani.

Eloi Puig, 18/12/12

 

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
El cens total
Un món distant i veí
Servei oficial
Cadàvers
Urn de Djln
La noia que venia del futur
El regressiu



 
Podeu buscar el vostre llibre a: