CF- UCRONIA STEAMPUNK

LOS RELOJES DE ALESTES
(2010)

Víctor Conde

Editorial:
Grupo AJEC
(2010)


Col.lecció:
Albemuth
Internacional


Núm:
33

Pàgines:
255



Los relojes de Alestes  

Una epopeya steampunk. Aquest és la suggerent frase promocional que acompanyava a l’inapropiat títol de Los relojes de Alestes. Certament, en la meva decisió de llegir el llibre han influït més aquestes breus paraules, una contracoberta que prometia meravelles, i un autor com Víctor Conde, del qual encara només havia llegit fins ara un conte massa hard pel meu gust, però que s’ha fet un nom dins el fandom d’aquest país – especialment després d’haver guanyat el Premi Minotauro l’any passat- que no pas un títol insuls que no evocava massa interès, a priori.

Los relojes de Alestes és una ucronia steampunk, una aventura a cavall de les màquines de vapor en una Europa inventada però basada en gran mesura en el frenètic ambient de finals del segle XIX: Prússia és la gran potència del continent que sembla la única nació que pot parar les ànsies expansionistes d’un bel·ligerant imperi Otomà. Mentrestant els americans acaben de realitzar un llançament únic que de retruc serà l’origen d’una aventura mai vista aleshores: L’inici de la cursa espacial.

Sí, heu sentit bé, cursa espacial a finals del segle XIX, i amb tecnologia punta a base de vapor. Genial. La novel·la reflecteix el somni steampunk, l’anhel en cercar el més difícil encara, el descobrir el que encara no ha estat descobert o racionalitzat per la civilització occidental. I en aquest cas es tracta de conquerir la Lluna. Naturalment els zeppelins, els trens i altres invents a vapor són part de la vida quotidiana d’una Europa on el màxim exponent de modernitat és la ciutat de Moscou, capital d’un país que encara conserva Alaska i on sembla que els tsars encara ostenten el poder, encara que de forma diferent a com ho van fer en la realitat.

En aquest sentit, la novel·la planteja anacronismes enginyosos comparant la cursa pel poder del coneixement i de la utilització de recursos minerals encara verges entre els EUA i el bloc europeu-soviètic (una mena d’avançament de la Guerra Freda?), no sense criticar subtilment l’expansionisme americà i la seva afició per les armes. Aquí entra en joc el Gun-Club, que no deixa de ser un antecessor ucrònic de l’actual National Rifle Association que va presidir en els darrers anys l’actor Charlton Heston (que per cert també fa uns cameos de forma també anacrònica a la novel·la con el malvat de torn). El Gun-Club ja apareixia en la novel·la De la Terra a la Lluna del visionari Jules Verne i de la qual la present obra en fa un explícit homenatge.

La trama principal de la novel·la doncs, gira al voltant d’un seguit de personatges units sota un fita comú: LLançar un projectil tripulat en destinació a la Lluna per contrarestrar el que ja ha enviat el Gun-Cub americà. El com fer-ho serà l’eix principal de la novel·la. L’estil de l’autor vol emular una prosa decimonònica –imprescindible si el que llegim són sempre diaris personals i fragments de notes preses de forma taquigràfica pels personatges-. I ho aconsegueix creant una atmosfera que ens trasllada de ple al llenguatge i les formes del segle XIX a Europa.

Víctor Conde aconsegueix crear una història plausible, amb una prosa elegant que dóna el punt de vista de diversos personatges al dedicar els capítols a narrar-nos en primera persona  les vivències i anhels de cada un dels protagonistes: Des de els geòlegs científics als socis capitalistes. En aquest sentit però, a la novel·la li manca una mica d’emoció, d’acció, que desestabilitzi una narració que manté un ritme constant en tot moment i li aportin més interès que el purament tècnic. Diguem que els dolents – aquí encarnats en els americans- no han estat a l’alçada i que fins hi tot les escasses aportacions d’aquests a la trama argumental ha estat un tant precipitada i fora de context.

Ens trobem doncs davant una aventura èpica ambientada en un univers steampunk que es llegeix molt bé i que ens permet somiar en trobar sentit de la meravella a cada pàgina. El seu desenvolupament, com dèia, és molt constant però li manquen alguns moments tensos que la facin més intensa i emotiva. Tot resulta satisfactori fins que l’autor, en un èmfasi per donar encara més sopreses ens proporciona un final una mica fora de joc, on el sentit de la meravella sembla haver-se amplificat per deu, oferint-nos una hipòtesi de pura ciència ficció especulativa que sone discordant amb tot el que havíem llegit fins aleshores. Però si oblidem aquestes propostes altisonants – que de retruc sembla que tenen a veure amb el títol de la novel·la i els rellotges que amb prou feines es mencionen un parell de cops en tota l’obra- ens trobarem amb una novel·la més que interessant i que agradarà especialment a qui cerqui ucronies on el sentit de la meravella i la barreja entre ficció i història tingui un equilibri tant fantàstic com a Los relojes de Alestes.

Eloi Puig, 13/03/2012

 

Premis:
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: