FANTASIA- CF

LAS PUERTAS DEL INFINITO
(2016)

Víctor Conde &
José Antonio Cotrina

Editorial:
Penguin Random
House
(2016)


Col.lecció:
Fantascy

Núm:
---

Pàgines:
441



Las puertas del infinito  

És impossible arribar a tot arreu. Almenys això és el que em dic a mi mateix per dissimular les meves mancances lectores d'autors com José Antonio Cotrina o Víctor Conde. I és que tenia (tinc) molt abandonats tan a Víctor Conde, del qual, a part d'algun conte, només he llegit la seva curiosa epopeia steampunk Los relojes de Alestes però del que tinc llibres com Crónicas del multiverso a la pila des de l'any que va guanyar el premi Minotauro. El cas de José Antonio Cotrina és encara més flagrant: No havia llegit mai cap novel·la seva fins ara; només un parell de, això sí, excel·lents contes, que es van publicar en un monogràfic de la revista Catarsi. També tinc un parell de novel·les seves a la pila des de fa segles.

Així que quan em vaig assabentar que Fantascy publicava una novel·la a quatre mans d'aquests autors m'hi vaig abocar de cop posant-la al capdamunt de la pila. Dos ocells d'un tret. Pam! I és que Las puertas del infinito tenia tots els ingredients per atraure'm al seu costat: Per començar una gran portada, suggerent, ben aconseguida, seguit per una temàtica sobre portes dimensionals i universos paral·lels de la qual sempre n'he estat un fervent seguidor; no oblidem l'aventura, una mica de misteri o escenaris increïbles; fins i tot un personatge força carismàtic. Té tot el necessari per agradar a un lector com jo, àvid de sentit de la meravella i més en un entorn més fantàstic que de ciència-ficció. Però no sé exactament perquè, la novel·la no m'ha atrapat com em pensava.

I això que la història comença de forma notable: Logan és un aperimant, una mena d'explorador d'altres dimensions, que cerca conèixer què hi ha darrera de les enigmàtiques portes de la Mansió Infinita, una casa ubicada en un Londres alternatiu que és més gran per dins que per fora, una mica com aquella casa fantàstica que James Stoddard ens va fer descobrir de manera sorprenent llegint Evenmere: La Gran Mansión. La història de Logan se'ns presenta en el moment que aconsegueix desvetllar els secrets d'una altra de les esmentades portes. On anirà a parar? Què s'hi trobarà? Tornarà per poder explicar-ho o com a molts del seus col·legues mai més se'n sabrà res? Oh sí, un començament genial.

Però és que després, a més, descobrim que a la novel·la hi ha dos protagonistes que habiten en mons diferents, dues Terres alternatives on succeeixen esdeveniments ben desiguals: El del Londres alternatiu que he comentat i un altre molt més estrany i fascinant: El món de Colapse, una ciutat impossible on viu Rebeca, una aperimant nascuda per aquesta feina que viatja d'univers en univers, de Terra alterna a Terra alterna, cercant estranys objectes pel seu mestre. Dins el meu imaginari particular la veig com la Nausicaä de Miyazaki, amb la seva màscara, sobrevolant estranys paisatges. Aquí el sentit de la meravella aplicat a la fantasia és la part que més ens impacta. Com l'autor (sigui qui sigui dels dos) ens fa viure la màgia i l'impossible d'un món on les diferents realitats, els diferents universos es van colapsant – d'aquí el nom- mentre una horda de sanguinaris Ikari, una raça que conquereix any rere any desenes, centenars, de Terres alternatives amb els seus dracs -ciutat i les seves armes mortíferes, semblen que es preparen per quelcom més important encara.

És o no és una història que sembla predestinada a atrapar-te de bon començament? I ho fa! Però poc a poc es va desinflant. I no per la prosa dels autors que sempre resulta amena i ben treballada; no per l'energia que hi posen, que és molta. És per un fet més simple encara: la trama es complica, es recargola d'una manera poc atractiva i al final no entens què està passant realment. Si bé la primera part del llibre manté un nivell estable de qualitat i d'interès pel que està passant amb Riddly, el fill de Logan, l'aperimant al Londres alternatiu, i especialment amb Rebeca, la nostra exploradora que travessa portals a lloms del seu drac invisible, poc a poc aquest equilibri es va trastocant. Per una banda Logan i Riddley, que fins llavors havien d'aplicar regles estrictes a travessar portals o moure's per altres dimensions, un cop es passa l'equador de la novel·la (i han transcorregut quinze anys) no sabem ja que estan fent... ni com. Elipsejen (no sé què significa) per portes estranyes, cerquen objectius que no entenem, etc. Al món de Rebeca les coses semblen anar millor però també arriba un moment de la història que no entenem el perquè de les missions o dels afers que ha de resoldre pel seu amo. Els autors es posen a jugar entre ells amb una complicitat envejable però sense explicar les regles als lectors de manera que tens la sensació que la màgia, els portals dimensionals, els éssers que hi habiten, que la trama sencera no té cap lògica o no posseeix cap norma a la que puguis aferrar-te per navegar amb tranquil·litat pels fascinants camins que ens proposen els autors.

I jo si em desconcentro, si no em trobo a gust amb el que m'estan explicant, no per la forma; sinó pel contingut, perdo l'interès. El poc que tenia sobre personatges com Logan o Riddly es fon; i el que podria tenir per Rebeca es ressent. Això sí, a les darreres quaranta o cinquanta pàgines l'interès de la novel·la torna a créixer doncs llavors el tapís que tan d'amagat havien teixit els autors es desvetlla com una aventura que va molt més enllà dels universos paral·lels. Hi trobem secrets ben amagats, paradoxes temporals, cicles infinits de gènesi i destrucció, en definitiva una novel·la que pretén ser molt més del que a priori ens volia fer creure. I possiblement ho hagués aconseguit si hagués tingut el doble de pàgines per tractar de forma més mesurada als personatges, per incloure més misteris a les trames i per donar una informació més acurada al lector sobre com funcionen les realitats que es presenten. Sí, en la meva modesta opinió caldria aplicar més lògica a la incessant acumulació de sentit de la meravella que trobem a Las Puertas del infinito.

El cas és que m'ha agradat el començament de la novel·la i en certa mesura tota la primera part, titulada Deus Ex Magia. També es nota l'experiència dels autors en la prosa o l'estructura del llibre. Però m'ha faltat el sentit de la credibilitat en el que estava llegint, especialment durant les incursions dins la Mansió Infinita i les realitats que existeixen allí dins; he trobat a faltar més carisma amb personatges com Logan o Riddly i en general he notat mancança d'extensió, de més pàgines, especialment a partir del segon tram del llibre, Las aristas del cuento.

Em sento tan fascinat com decebut. El primer adjectiu realça la meva opinió dels mons i les criatures que trobem a Colapse. També per la imaginació emprada per moure a personatges com Logan o Riddly per universos molt abstractes. Decebut no tan pel resultat final si no pel procés, per una història que té base per ser molt més del que és i que es queda en una barreja desenfocada. I decebut amb mi també per no haver entès els missatges dels autors, la seva manera d'obrir-nos pas a les portes infinites d'aquesta novel·la.


Eloi Puig, 11/03/2016

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.