CF- DISTOPIA

PROMETEU I EL PORTADOR DE LA FLAMA
(2017)

Marcel Pujol Borràs

Editorial:
Xandri
(2017)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
241


Prometeu i el portador de la flama  

Som a l'any Frankenstein i tot i que la present novel·la va ser publicada per Edicions Xandri l'any passat, no ha estat fins fa poques setmanes que l'he llegida, per tant ve al cas, si més no, comentar les peculiaritats del títol que poc o molt em condicionen la posterior lectura. Diu la mitologia grega que Prometeu, com sabeu, va ser qui va mostrar el foc als homes i conseqüentment va obrir-los la ment o la capacitat de pensar i per tant desenvolupar la tecnologia i en definitiva de ser lliures. La mateixa Mary Shelley va publicar fa 200 anys Frankenstein o el modern Prometeu en una novel·la que entre moltes altres coses exposava de manera inequívoca el do de la creació. Marcel Pujol en canvi ens aporta una figura de Prometeu un pèl més esbiaxada, per encabir-la en una aventura que s'endinsa dins la temàtica distòpica però sense renunciar a un cert aire fantàstic.

Prometeu i el portador de la flama és un novel·la d'aventures que posseeix una ambientació peculiar. Per una banda ens recorda a qualsevol novel·la distòpica de caire futurista però en canvi la presència de noms de deïtats gregues en els personatges ens descol·loquen una mica fins al punt que acabem veient l'obra amb un aire més retrospectiu, com si parléssim de ciència-ficció en el passat.

Trobem per una banda a l'individu MLM-1983, un productor que dia rere dia ha de realitzar unes tasques concretes en un indret anomenat Inframón, el lloc on es cultiven i es recol·lecten les collites i on milers com ell segueixen les ordres incorporades en els seus braçalets electrònics. Però a l'Inframón també existeix la rebel·lió contra aquestes condicions d'esclavatge. I l'individu MLM-1983 la coneixerà d'aprop un cop hagi escapat. El seu nom canviarà a Prometeu, quasi com un acte de fe, en una persona que presenta capacitats notables i la qual podria un dia portar la llibertats als auto-considerats lliberts del règim.

Ah! El règim! Aquest és dirigit amb mà de ferro per en Di-We, també anomenat Zeus que des del Mont Olimp contempla tota la terra de l'Atlàntida on els seus habitants viuen en pau i harmonia, doncs l'Inframón proveeix de tot el necessari. Aquí és on trobarem personatges com Hèracles, ajudant del mateix Zeus, o Odisseu, capità de la Guàrdia. Aquest món superior on viuen els atlants és molt finit, doncs una enorme cúpula els protegeix d'un exterior amb unes inclemències climàtiques que no permeten la vida més enllà d'aquesta.

Sí, no és el primer cop que una obra de ciència-ficció recull els mites grecs per aprofitar-ne les seves històries o personatges. Sigui des d'una perspectiva clarament futurista com va ser Dan Simmons amb Illion i Olympo o més recentment per exemple, Antoni Munné-Jordà amb la inclassificable i tremenda Michelíada; sigui des d'una perspectiva més clàssica i fantàstica, com ens va regalar l'extraordinària Señores del Olimpo de Javier Negrete, ja fa uns quants anyets. En canvi, Prometeu i el portador de la flama es queda en un país de ningú, entre mig de clares referències a la ciència-ficció però amb uns personatges que inevitablement coneixem de fa temps perquè llurs noms (Àrtemis, Zeus, Hèracles, Hades, Prometeu, Odisseu, Hefest...) prenen els atributs que tots coneixem de les deïtats o herois grecs. Què significa això? Bé, les especulacions al respecte poden ser molt nombroses; jo em decanto per pensar en una època molt pretèrita que gràcies a la tecnologia va poder sobreviure al cataclisme exterior. Potser fins i tot podem imaginar-nos la mítica Atlàntida en clau de ciència-ficció.

Marcel Pujol, doncs, s'arrisca amb una barreja curiosa i a vegades difícilment manejable i se'n surt prou bé: Ens aporta una història de rebel·lió clàssica i incorpora ingredients que ens mantenen atents a la trama. Fins i tot ens arriba a sorprendre amb alguns girs argumentals. L'acció es divideix entre els esdeveniments que transcorren a l'Inframón i també els que tenen per escenari el món superior protagonitzats per Prometeu i Hèracles respectivament. És interessant comprovar els punts de vista ètics amb que es regeix l'Atlàntida: Mentre algú altre faci la feina, ni que siguin androides i els atlants visquin amb comoditat i salut, no cal plantejar-se cap canvi, encara que qui descobreix el que realment ocorre, pateix la vergonya. És una mica com la idea d'aquell breu conte de la desapareguda Úrsula K. LeGuin, “Los que se alejan de Omelas” però visionat a través d'una altre societat utòpica que en realitat és una distopia disfressada de bones paraules.

Així doncs, la trama és correcta i té ambició, el ritme és constant i no s'alenteix mai, al contrari, en alguns capítols sembla que l'autor no sàpiga posar fre o no pugui contenir l'acció, cosa que desestabilitza una mica el tempo. Especialment al final, també cal dir-ho, es nota la trama precipitada i poc acurada. Pel que fa als personatges, crec que en general són poc expressius, potser perquè l'autor els va condicionar al suposat tarannà de cada heroi o déu grec al que representen. Els millors, probablement Aides o Alkaios, o el mateix Odisseu, mentre que curiosament, els protagonistes, Hèracles i especialment Prometeu se'ls nota encarcarats i poc interessants. Compleixen una funció de mostrar-nos els seus escenaris corresponents però poc més.

Així doncs, ens trobem amb una novel·la notable en quan a ambientació i ritme i un pèl més frenada en quan a personatges i diàlegs, que resulten poc expressius i un tant artificials. En tot cas, sempre cal tenir present que la ment del lector està batallant constantment per intentar proporcionar una personalitat pròpia a personatges que porten noms que tots coneixem i que per tant involuntàriament associem a uns atributs concrets. Aquesta fricció mental provoca que potser veiem amb ulls més crítics als personatges esmentats.

Una aventura doncs, amena que ens obre reminiscències a literatura clàssica però enfocada des d'una òptica innovadora. Potser haguessin calgut més pàgines per acabar de fixar la història i probablement la trama secundària (que aplaudeixo) que l'autor ha intercalat en l'argument principal podria haver estat més vinculant o si més no més decisiva. Però sigui com sigui és una lloable primera novel·la.


Eloi Puig

24/03/2018

 

Premis:
xx  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.