CF- DISTOPIA

LA POLILLA EN LA CASA DEL HUMO
(2016)

Guillem López

Editorial:
Aristas Martínez
(2015)


Col.lecció:
Pulpas

Núm:
19

Pàgines:
170


La polillla en la casa del humo  

Guillem López ha estat un dels descobriments recents que puc dir que més m'han colpit. La seva novel·la Challenger es mereix un gran reconeixement dins i fora del fandom però el millor de tot és que he comprovat que l'acurada prosa que exhibia llavors no s'ha ressentit i continua sent la seva carta guanyadora. I això ho he constatat llegint La polilla en la casa del humo, una novel·la diferent, pertorbadora, poc subtil i més que notable que com deia guarda una qualitat literària similar a la de Challenger.

López sembla que es vol continuar reinventant i ara ens presenta aquesta novel·la sobre les desventures d'un antiheroi en un univers distòpic, o potser post- apocalíptic, l'escenari no està definit al 100% de manera deixa lloc a què el lector utilitzi la seva imaginació per situar-se, però tanmateix és un món subterrani, fosc, descarnat i ple de misèries. Allí hi viu Veintiuno, un perdedor, un penques, un mort de gana entre la multitud de persones que malviuen al pou, una llar construïda a base de coves i galeries, passatges subterranis que no duen cap enlloc, unes mines on s'extreuen minerals i on les persones hi deixen la pell per seguir existint sense cap fita o esperança, per a tota la vida. És més, a l'edat adulta entren de ple en les cerimònies que els monjos del déu de la mecànica executen i que consisteixen en implantar artefactes i membres artificials als cossos dels treballadors per millorar així la seva eficiència. Es converteixen en cyborgs i perden la poca humanitat que els podia quedar.

Veintinuo és un més dels drogoaddictes que pul·lulen les cases de fum, els espais on els joves sense cap recurs escapen de la realitat fumant i col·locant-se amb qualsevol cosa. Té una família, més o menys: un pare, uns germans, - tots ells ja modificats- i una germana més petita, Ancas, integrada en un grup de noies semi delinqüents que es protegeixen entre elles dels -textualment- violadors, caníbals o esclavistes. Són les arnes – polilllas-. I un dia, Veintiuno, sense buscar-ho es veurà immers en una espiral d'enganys i violència que el portaran a ascendir en les llastimoses escales socials del pou. Però atenció! Aquí ve el millor: Veintiuno serà el causant d'aquest nou estatus, ell tot solet, i les seves mentides i ànsies d'acostar-se a les comunitats mafioses el convertiran en un petit malparit ple de mala llet que no dubtarà a trair, matar, enganyar a qui sigui per assolir la seva fita: Millorar el seu nivell de vida, ja de per sí patètic.

Ah! Sí senyor, m'ha agradat que l'autor ens parlés d'un antiheroi, que el protagonista narrés en primera persona la seva vida i que no es tallés a relatar-nos tot el que va fer per tal de ser millor que els altres. I es clar, la millor manera és fer-ho sense censures i directe al grà. Ja en el primer paràgraf de la novel·la, l'autor ens desvetlla les seves intencions:

Este es el trato.Yo contaré mi historia, la de verdad y vosotros la escucharéis os guste o no, porqué hablaré de drogatas y marginados, de sexo, violencia y muerte.”

I així és. El llenguatge és visceral, directe i sense fissures; la prosa, però, està més que cuidada. Però perquè ens quedi la imatge de com funcionen les coses al pou, de quina manera viuen les persones – si es que es poden anomenar així- en aquest submón distòpic, López ens obra la ment als abusos, als judicis sumaris, a la misèria, la gana, les malalties i la deshumanització quasi completa dels que viuen al pou; fins al punt que tanta exageració, tanta poca esperança, tanta immundícia pot arribar a un límit que quasi supera aquella estreta línia que separa el dramatisme de la comèdia, el terror de la broma macabra, de l'humor negre. Per sort no es supera aquest llindar però cal tenir en compte que sovint és més terrorífic el que s'insinua que el que se'ns mostra obertament i aquí l'autor ens ha volgut obrir tan les portes d'aquest submón protagonitzat per Veintinuo que ens pot fer pensar que tot el que veiem a dins és una il·lusió poc creïble, tot el contrari del que se'ns explica.

La polilla en la casa del humo és una obra que juga amb elements del gènere distòpic però hi aporta una profunditat inusual en una novel·la relativament breu. Perquè recordo que Guillem López sap treure molt partit dels seus personatges en poques pinzellades. I aquesta novel·la no n'és una excepció. Un parell de descripcions i unes reflexions que envolten l'egoisme innat dels personatges -normal en una societat anàrquica que no deixa lloc per un món millor del que existeix- són suficients per que ens sentim ja coneixedors dels rols que actuen al pou. Aquesta visió descarnada – també de forma literal si pensem en els cyborgs- és el seu punt d'originalitat. La polilla en la casa del humo és doncs una visió extrema d'un possible món claustrofòbic i quasi hermètic on la humanitat ha deixat de lluitar per seguir conservant el seu nom. Ara només es tracta de sobreviure al preu que sigui.

Llegiu-la, doncs un cop començada us costarà deixar-la. La història és un bloc ben sòlid, potser amb un final que busca massa l'ambigüitat però que ens deixa un missatge pessimista que poques novel·les s'atreveixen a mostrar aquest tipus de novel·les.

Eloi Puig, 17/06/16

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.