CIÈNCIA-FICCIÓ

PLANETA BLAU
The stone gods
(2007)

Jeanette Winterson

Editorial:
Empúries
(2008)


Col.lecció:
Narrativa

Núm:
329

Pàgines:
257

Altres edicions:

CASTELLÀ
2008 Lumen. Narrativa

Planeta Blau  

Jeanette Winterson és –era- un nom totalment desconegut per mi. De la mateixa manera que el seu llibre Planeta Blau (The stone gods en l’original) em va passar completament desapercebut quan va ser publicat l’any passat per Empúries. Curiosament, aquesta novel·la em va ser recomanada en més d’una ocasió per autors de ciència-ficció i finalment me la vaig comprar. No se si aquests autors m’han fet un favor o més aviat m’han donat un mal consell, és difícil dir-ho.

Planeta blau és una entortolligada història de pura ciència-ficció on a vegades et trobes llegint uns paràgrafs sublims per poc després aixecar la vista i preguntar-te mentalment si has entès alguna cosa. Veritablement, ha resultat ser tota una descoberta aquesta autora i també la novel.la… tot i que inestable i a vegades confusa, crec que és un llibre amb missatge, que tracta d’acostar-nos a la nostra pròpia realitat de forma diferent; a vegades poèticament, altres usant un surrealisme entre humorístic i paròdic, però també de forma cruenta i visceral –la descripció dels mutants provinents de la selva morta és un dels moments més intensos i colpidors de la novel.la per exemple-.

L’autora aboca la seva personalitat en la seva obra. Pel que sembla -després de consultar breument algunes fonts- és una persona de caràcter, que es mou entre la cultura del que jo definiria com self-made woman (la dona que es fa a sí mateixa) i les reivindicacions en defensa de l’homosexualitat i en contra de certs estaments eclesiàstics. Aquests aspectes, especialment els sexuals, es veuen reflectits a la novel•la, encara que sense ser-ne una part fonamental. Això propicia que a vegades ens topem amb escenes sexuals entre curioses i divertides -com un cunilingus amb llengua vibratòria inclosa entre el cap de la robot més avançada del món i una joveneta alternativa- però també amb les més grans degradacions sexuals que la humanitat pot arribar a assolir – la pederàstica legal i vigent que ens ofereix al començament de la novel.la, enmig d’una ambientació distòpica terrible-. En definitiva, aquesta alternança tragicòmica i l’argument desigual poden desterotar les nostres expectatives convertint la novel.la en un aportació molt surrealista –massa pel meu gust-

Però de què ens parla Planeta Blau? El Planeta blau és una esperança, una icona, un càstig. A la primera part de la novel.la, una magnífica recreació d’una societat distòpica que està a punt de destruir Orbus, el planeta on viu la humanitat, es descobreix un nou món on tornar a començar: el Planeta Blau. La nostra protagonista Billie, periodista mediàtica serà enviada allí a conseqüència de les seves accions en contra del règim – controlat per una multinacional- i ella podrà veure com la humanitat destrueix la vida d’aquell planeta quan encara ni s’hi ha establert llançant un meteorit que hi impacti amb la finalitat de extingir una raça monstruosa de dinosaures… ens sona això?

La segona part s’ubica en un escenari i un temps diferents: l’illa de Pasqua (Rapa Nui) al segle XVIII-; allí una encarnació masculina de Billie (anomenat Billy) veurà amb els seus propis ulls com els aborígens de l’illa destrueixen completament el seu entorn en favor d’unes fites que al final esdevenen fútils –cosa certa per altra banda-. Una metàfora genial per parlar sobre l’actual situació del planeta Terra: Si fem com els aborígens i esgotem tots els recursos naturals –fusta- per ajudar en la construcció del Moais –els Déus de pedra que donen títol a la novel.la original- acabarem com ells, poblant un planeta que es dessagna i que es bolca en contra dels seus habitants.

A la tercera i quarta part tornem a trobar-nos amb una Billie, en aquest cas científica, que estudia la mateixa robot – Spike- que ja vam veure a la primera part però on intuïm que es tracta d’una altra realitat… o d’un altre temps. La civilització de la Terra està en plena tercera postguerra després que les nacions del món s’hagin llançat material atòmic les unes a les altres. Algunes ciutats sobreviuen, guiades per multinacionals… la situació es repeteix doncs?

L’autora utilitza molts paral.lelismes per intentar explicar la solitud de la raça humana i la seva teòrica capacitat per sobreposar-se a les penúries. Entreveiem semblances entre les expedicions de James Cook per Oceania –molt referenciades durant tota la novel•la- i la descoberta del Planeta Blau però la més clara és la referència implícita a un del paradigmes de l’esforç i el sacrifici de la literatura anglesa: Robison Crusoe – la Billie porta per cognom Crusoe, com el mític nàufrag creat per Daniel Dafoe, i a la novel.la fins i tot hi surt un personatge que es diu Divendres-. La protagonista intenta sortir del cercle viciós en que s’ha convertit la seva societat: Per exemple no deixant-se fixar l’edat, lluitant per les seves pròpies idees i no pas les imposades per les multinacionals i sobretot preguntant-se sempre si hi ha alguna manera d’impedir que es repeteixin els errors de la humanitat.

Veiem que l’autora ens llança contínuament un missatge de repetició i de pessimisme en vers la raça humana. L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra diu el refrany. La humanitat no aprèn dels seus errors. Els habitants de Rapa Nui tampoc. L’univers dóna oportunitats a través del contínum temporal, o de diverses realitats, o d’universos diferents… qui ho sap… però nosaltres no sabem aprofitar-les, caiem una vegada i una altra en la destrucció de la civilització, tornem a cometre els mateixos errors, deixant que empreses ens guiïn en nom de la democràcia, fent la vista grossa quan els governs occidentals fan i desfan al tercer món.

Vet aquí una crítica explícita al capitalisme desmesurat, una crida a la consciència humana per que intenti resoldre un futur que l’autora preveu catastròfic tan en l’àmbit social com ecològic. Però també és una crida a l’amor. L’atracció lèsbica entre la protagonista i la robot és important per la novel.la doncs ens aclareix una de les fites on probablement vol arribar Winterson. Només cal repassar un dels darrers paràgrafs del llibre, que crec resumeix força bé les intencions de l’autora:

 “Un univers quàntic, ni aleatori ni determinat. Un univers de potencialitats que espera alguna intervenció que n’afecti el resultat.
L’amor és una intervenció
Perquè no l’escollim?”

Així doncs, una novel.la fresca i desinhibida… potser massa caòtica en alguns trams on la confusió plana per sobre els actes dels protagonistes i de l’argument. L’estil de l’autora és més que interessant i ha realitzat una novel.la certament diferent però repeteixo: inestable, poc compacta, amb molts fils que el lector ha d’unir i que no sempre és capaç de fer-ho – almenys un servidor no- però també amb moments intensos i molt treballats.

És difícil valorar-la en la seva justa mesura, probablement es mereixeria una segona lectura amb més profunditat. Per moments he estat temptat de suspendre-la, altres en canvi quasi em decidia pel notable. Suposo que el just és que em quedi en un terme mig… fins a la següent relectura si algun dia es dóna lloc.

Eloi Puig, 14/09/09

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: