FANTASIA ÈPICA

NAVES DEL OESTE
Ships from the west
(2002)

Paul Kearney

Editorial:
Alamut
(2011)


Col.lecció:
Serie fantástica

Núm:
43

Pàgines:
279

Saga:
Las monarquías de Dios/ 5

Lectures relacionades:

El viaje de Hawkwood
Los reyes heréticos
Las guerras de hierro
El segundo imperio



Naves del oeste  

Naves del oeste és el títol del darrer volum de la saga Las monarquías de Dios, el que tanca el cicle iniciat per El viaje de Hawkwood i que durant aquest passat 2011 m’ha deixat atrapat intensament en la seva lectura. Aquest era un llibre sense dubte esperat, desitjat, doncs les trames que poc a poc va anar teixint l’irlandès Paul Kearney havien de confluir en bona part en aquesta darrera entrega. Dic en bona part perquè algunes dels fets principals ja van ser dirigits per finalitzar al magnífic volum passat, El segundo imperio. El present llibre està dedicat a concretar les línies argumentals més vinculades en els afers màgics i en la probable invasió provinent del continent occidental.

Paul Kearney va dedicar uns quants anys a escriure la saga i la qualitat literària de tota ella és magnífica i en línies generals el ritme i el tractament dels personatges ha estat molt equilibrat durant tots els quatre primers volums. Però aquest volum final té una diferència substancial: La història no continua immediatament on la vam deixar a El segundo imperio, si no 17 anys més tard. Kearney s’ha donat a ell mateix un respir per poder oferir escenaris convincents que seguissin atrapant al lector. I certament ho aconsegueix, oferint-nos, una mena de segona generació de nous personatges (sovint, fills i néts dels que vam conèixer en el seu moment), acompanyats dels supervivents de les matances intrareligioses entre ramusians i merduks.

Per una banda, els reis herètics es preparen laboriosament per una invasió per mar provinent del continent descobert per Richard Hawkwood; mentrestant Corfe ha estat pare d’una filla i el sultà d’Ostrabar també ha tingut descendència amb Heria, la seva dona-esclava. Els regnes himerians estan controlats per un triunvirat que respon a les ordes del mateix Aruan, instal·lat tranquil·lament en el poder que li otorga l’església inceptina a la seva seu de Charibon. I els fimbris segueixen desapareguts o quasi. Un taulell d’escacs interesant ara que les civilitzacions merduks i ramusianes (herètiques, s’entén) s’han unit sota una mateixa ordre religiosa. Una partida que sembla hagi de ser tant o més apassionant que la lliurada 17 anys enrera entre les tropes torunnianes i merduk.

El petit problema és que l’autor no acompanya aquests nous escenaris amb prou pàgines. Sí, sentiu bé, a diferència de moltes sagues fantàstiques on sobren la meitat de les paraules, en aquest cas, li manquen 100 o 200 pàgines extres per aconseguir un equilibri entre tots els aspectes de les diferents línies argumentals i els nous personatges. En definitiva, manquen capítols. Kearney certament tanca bona part de les trames obertes com esperàvem i fins hi tot aconsegueix sorprendre’ns amb alguna que altra sorpresa de caire emotiu, però tot plegat dóna la sensació de precipitació, de desgast. Tant els moviments del nostre vell company Hawkwood, com les maniobres militars de Corfe que tant ens van meravellar en al passat, aquí compleixen però no colpeixen. A més hi ha personatges que desapareixen, m’atreviria a dir, de forma massa sobtada quan en altres llibres havien tingut una importància majúscula. Simplement es mereixien una mica més de protagonisme.

A l’acabar el llibre em vaig quedar satisfet però vaig tenir una sensació semblant a la que anys enrere em va venir quan vaig finalitzar la sèrie Babylon 5. Salvant les distàncies temàtiques i argumentals, les dues obres són magnífiques, plenes de personatges corals i amb moltes subtrames que s’uneixen i es separen però que poc a poc es van definint cap a dos objectius diferents: un de més físic, més terrenal – sigui una guerra civil a la Terra, sigui una guerra intrareligiosa de caire èpic a Normannia- i un segon objectiu més místic – o màgic- que en el fons és l’important i el que determinarà el destí de tota una civilització. Els clímax del primer objectiu són en ambdós casos sensacionals, assoleixen l’excel·lència -només cal veure la quarta temporada de Babylon 5 o llegir El segundo imperio per comprovar-ho inqüestionablement-, però el clímax del segon objectiu en amndós casos queda un pèl difuminat degut a la precipitació, a la manca d’episodis – o pàgines en aquest cas- que estructurin el final de l’obra amb el mateix ritme que la resta.

Tot i això, Naves del oeste segueix sent una notable novel·la, on repeteixo, li manquen pàgines, però que aconsegueix tancar la saga de forma més que satisfactòria. Inclús l’epíleg, amb un marcat aire místic és perdonable quan mires enrere i observes com has disfrutat de personatges com Corfe, Hawkwood, el rei Abeleyn, Albrec etc etc…

Las monarquías de Dios té dret a ser cridada com una de les grans obres fantàstiques arribades a les nostres latituts darrerament. Amb una valoració global que fins i tot supera –segons la meva modesta opinió- a ja clàssics com Geralt de Rivia. I amb la tranquil·litat de saber que està completament publicada en castellà per Alamut. Que tot aquell que gaudeix amb grans batalles, personatges carismàtics, intrigues, màgia malèfica i sobretot molta aventura, no se la perdi. No se’n penedirà.

Eloi Puig,
18/02/2012

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: