CF- CATASTROFISTA

EL MUNDO DE CRISTAL
The crystal world
(1966)

J. G Ballard

Editorial:
RBA
(2013)


Col.lecció:
Literatura fantástica

Núm:
08

Pàgines:
204

Altres edicions:

1991 Minotauro

El mundo de cristal  

Que J. G Ballard és un autor especial (dir-li interessant seria menysprear-lo) salta a la vista amb les seves obres i la seva prodigiosa capacitat per sorprendre’ns amb tot allò que llegim d’ell. No sóc ni de bon tros un gran entès en la seva persona, de fet aquesta és la segona novel·la que llegeixo d’ell però m’ha semblat entrellucar alguns trets característics que poden formar part del seu tarannà com a escriptor polifacètic i anticonformista.

Fa uns anys vaig llegir la seva primera novel·la: El mundo sumergido, que juntament amb la present El mundo de cristal i el Viento a ninguna parte i La sequía, formen part del cicle de les catàstrofes o dels desastres naturals que assoten i literalment destrueixen la societat humana tal com la coneixem avui dia. El mundo sumergido em va captivar molt: Per l’encertat de la seva ambientació, per la seva prosa hipnòtica, pel seu final abocat a la destrucció. I com és natural, al llegir El mundo de cristal, aquestes sensacions m’han tornat a venir al cap.

Ballard ens planteja en aquest cas un fenomen estrany, fascinant i desconcertant: La selva centreafricana s’esta cristal·litzant a marxes forçades i tot ésser viu pot ser afectat: plantes, arbres i animals queden congelats, petrificats, mentre els cristalls els envolten i s’integren en llurs organismes. El perquè de tot plegat no importa. Tot i que Ballard en el primer capítol de la segona part del llibre ens deixa anar una explicació tècnica – massa hard  pel meu gust- del perquè s’esdevé aquesta meravellosa destrucció, el que realment vol l’autor és explorar altres camins.

Camins com l’impuls suïcida que pateixen algunes persones, una atracció pel caos, o millor dit, pel nou ordre que impera a la selva (que tot sigui dit també es repeteix en altres indrets del planeta), una fascinació que sembla enterbolir les ments i el comportament dels qui estan aprop. Aquest és el Ballard que m’agrada, el que no vol finals feliços, però tampoc tràgics, el que narra les sensacions i les mancances d’uns personatges que segueixen el seu perfil d’antiherois, de persones corrents atretes per una recerca primigènia. En el cas de El mundo sumergido era més evident; en la present novel·la també s’intueix.

En canvi, les trames secundàries, les que en bona part sustenten la novel·la, en aquest cas les veig menys aconseguides, més pertorbadores. La lluita acarnissada entre els personatges de Thorensen i Ventress que no porta a enlloc; l’esperança de retrobar un vell amor, o de girar-hi l’esquena definitivament... són un rodatge de capítols i escenes que no ha quallat en mi. Que calen per aguantar el pes de la cristal·lització de la vida a la selva, perquè si no, només trobaríem un fenomen estrany i pertorbador; però crec que Ballard en aquest cas aporta una trama argumental més pobre del que caldria esperar en ell.

En definitiva, El mundo de cristal segueix al peu de la lletra aquests principis trencadors de l’autor, aquests cànons on no tot ha d’acabar bé i on els personatges poden realment dirigir la seva existència, sense que el mateix autor pugui impedir-ho. Sanders, a El mundo de Cristal, o Kerans, a El mundo sumergido tenen vida pròpia, sembla que hagin tallat el cordó umbilical amb l’autor per seguir les seves pròpies decisions, per molt poc lògiques o desafortunades que siguin, estan abduïts pel poder de fascinació d’aquell nou ordre mundial del que parlava. En aquest cas un ordre destructor, com la nova religió que adopten alguns humans a “Una canción para Lya de George R.R. Martin, aquell impuls indesxifrable per formar part d’una cosa més gran, diferent, inescrutable però definitivament aniquiladora.

Ballard continua sent un autor a tenir molt en compte, portaveu d’aquell new age anglès dels seixanta i setanta i que tot i que no sempre serà comprès o afalagat per part del lector, les seves idees antisistema o més aviat anticonfomistes són un punt de vanguardisme que caldrà tenir sempre present, especialment avui dia.

Eloi Puig, 06/04/13

 

Premis:
1970 Seiun (Japó)  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: