LA MORT DEL CORREDOR DE FONS
(2012)

Jordi De Manuel

Editorial:
Edicions 62
(2012)

Col.lecció:
El balancí

Núm: 667

Pàgines: 270

Sempre he dit que em cal aprendre molt encara de la novel·la negra. A part d’alguns clàssics, poc he llegit en els darrers anys. Curiosament en Jordi de Manuel i la seva saga de novel·les protagonitzades per l’investigador Sergiot – totes elles autoconclusives- han estat un dels meus referents en aquest subgènere.

He llegit vàries de les novel·les d’en Sergiot, no sempre per ordre cronològic – que en el fons no és important- i haig de dir que especialment en aquest cas, m’ha cridat l’atenció un fet poc comú potser en la novel·la negra: La priorització del punt de vista dels personatges que estan al bandol dels dolents, dels malfactors, en contra del que seria més normal en una obra d’aquestes característiques: L’investigador o la policia.

La mort del corredor de fons és una novel·la ben estructurada en quatre actes: Amb uns inicis intensos que enfoquen la seva mirada a la vida i desventures d’un lladre poca cosa, un jove anomenat Leo Reyes que trafica i realitza petits robatoris per cobrir quatre despeses fins que un dia assalta a la persona equivocada. És com deia, la part que més m’ha agradat doncs el ritme és intens, i es van combinant les imatges de persecucions, tiroteigs, intriga i ansietat amb les d’un descobriment estrany a la serra de Collserola.

La segon part, Jordi de Manuel la dedica a aprofundir en els malfactors a una altra escala: la del crim organitzat, la que mou els diners de veritat. Un altre personatge carismàtic: Zoran, un immigrant de l’Europa de l’Est que porta un negoci poc convencional i fa anar de bòlit a la polícia. Petites dosis de flashbacks ajuden a entendre el tarannà d’aquets personatge. Molt bé també.

L’acció i el ritme descendeixen a la tercera part, més protagonitzada pels policies i mossos d’esquadra que investiguen una sèrie de crims relacionats que no acaben d’entendre. És aquí on l’autor s’esforça més per denunciar un tipus de crims i tràfic, on el rerefons és més important que la investigació en sí. Sembla que en Jordi de Manuel desitgés més mostrar-nos com són les penúres de certs immigrants – i de passada també de certs atletes- que no pas introduir-nos en un cas criminal que tot i ser poc convencional no aporta res de nou des del punt de vista de gènere.

I arribem a un quart bloc, totalment abocat a una resolució d’aquestes línies argumentals que van unint-se cap a un lloc concret en un moment donat. És aquí on la meva sorpresa ha estat important: no per veure qui mor i qui no – en aquest punt, la trama era força predecible- si no en contemplar el grau de resolució del cas per part de la polícia i els mossos. Ha estat ben curiós veure com l’investigador Sergiot  no ha estat el puntal  per tirar endavant el cas, si no que els esdeveniments s’han anat succeïnt per seqüència lògica, sense que cap ment superdotada tirés del carro.

El final, com deia, curiós, poc convencional… un acabament que demostra que per a l’autor era més important parlar sobre el cas que no pas deixar-lo ben tancat i fermat. Una nova manera de veure les coses que haig de dir m’ha semblat sumament original.

Apta per a qualsevol tipus de públic, doncs la prosa de l’autor és sobradament coneguda i l’estructura del llibre convida a llegir-lo depressa. Potser pels més puristes de la novel·la negra pugui semblar una obra poc convencional.

No és una novel·la que busqui enganxar al lector amb clifhangers o amb deduccions memorables; es tracta més aviat d’una obra relaxada – tot i el frenètic ritme inicial- més pensada per donar informació sobre uns temes amagats i poc perseguits a la nostra societat actual que per explorar els foscos camins de la novel·la negra tòpica.

Eloi Puig, 15/08/12