EL MARCIANO
The martian
(2012)

Andy Weir

Editorial:
Ediciones B
(2014)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 407

Sembla que els editors hauran d’estar cada cop més pendents dels autors que s’autoediten. Els recents casos de Hugh Howey i d’Andy Weir evidencien que podem trobar obres de gran qualitat entre l’enorme oferta d’autopublicacions que circulen per la xarxa. Efectivament, sembla que Andy Weir, l’autor de El marciano, va començar a vendre la seva novel·la pel seu compte fins que una editorial important s’hi va fixar. Ara, és un best-seller mundial al que ja li han sortit pretendents per realitzar la versió cinematogràfica, pretendents de la talla de Ridley Scott segons es diu.

Però anem al que interessa. Què té El marciano que la reafirmi per davant altres propostes similars? Per començar una trama original i una mica fora del normal: Mark Watney és un astronauta al que deixen involuntàriament a la seva sort ni més ni menys que al planeta Mart. Però no en una planeta semi terraformat amb possibilitat de sobreviure etc. No. A Mart només s’hi havia arribat dos cops anteriorment, amb les missions Ares, i continua sent una enorme roca vermella sense atmosfera i amb temperatures impracticables per la vida i Mark només disposa de l’equip de la NASA que els seus companys i ell mateix van poder muntar i descarregar durant els primers sis dies de la missió espacial Ares 3. I no hi ha previsió de tornar a enviar una nau al planeta fins al cap de quatre llargs anys. La supervivència amb els escassos recursos disponible és definitivament impossible… o no.

Això seria un breu resum de la premissa inicial que ja ens atrapa per l’atenció que aboquem a saber com se’n pot sortir el protagonista. L’altra gran encert de la novel·la ha estat que a través d’una prosa molt fidel a la ciència-ficció dura se’ns narra una història molt amena i addictiva de com l’astronauta Mark Watney va aconseguint sobreviure fent us dels seus coneixements científics de botànica i enginyeria en un entorn completament hostil. Entenem com a ciència-ficció dura que la narració que es decanta per explicar-nos científicament fets i gestes que s’haurien de poder realitzar, almenys de forma teòrica, amb els coneixements actuals.

La novel·la està parcialment estructurada en forma de diari personal i per això dictada en viva veu pel mateix protagonista, aportant dades tècniques que se’ns escapen però també amb un toc humà que suavitza les tensions, una veu que es transforma en renecs o eurekes, depenent de si la supervivència es complica o sembla tirar endavant ni que sigui per uns dies. Aquesta barreja de ciència-ficció hard amb tocs molt humans és deliciosa però també esdevé el motor de la novel·la. El marciano destil·la un optimisme vibrant, quasi exagerat, però molt encomanadís; un cant d’amor a la ciència i a la superació personal. –l la veritat és que contemplant el rostre somrient de l’autor a la solapa interior, un no pot evitar pensar en ell com si fos el mateix Mark Watney-. Cert és que a vegades podem pensar que una visió tan positiva dels problemes és incongruent amb la precària situació d’una persona que no té esperança de sobreviure més enllà d’unes setmanes però al tractar-se d’un diari també podem pensar que en aquest només s’han inclòs els passatges més positius.

Weir té talent per escriure sense cansar al lector, tot i l’abús de tecnicismes. Quan ja sembla que tanta ciència dura hagi de passar factura, quan un diria que l’autor es dirigeix cap al perillós camí de resultar pretensiós i una mica egòlatra per abocar tants coneixements, l’argument fa un gir, o observem altres punts de vista i llavors reneix l’ansietat per saber què passarà, com es resoldrà – o no- cert problema.

El marciano té força per convertir-se en un clàssic tot i algunes deficiències que també arrossega. Però és que Weir escriu de manera tan fluïda que se li perdona qualsevol lapsus dedicat a explorar més a fons l’ànima de l’astronauta Mark Watney. I té el mèrit, repeteixo, d’acostar la ciència-ficció dura a tot tipus de lector, cosa gens fàcil.

Una aposta molt encertada per part d’Ediciones B i la recent refundada col·lecció Nova.

Eloi Puig, 26/11/14