CF/ VIATGE EN EL TEMPS/ INVASIONS

EL MAPA DEL CIELO
(2012)

Félix J. Palma

Editorial:
Plaza & Janés
(2012)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
738

Sèrie:
Trilogia Victoriana/ 2

Lectures relacionades:
El mapa del tiempo

El mapa del caos



El mapa del cielo  

Félix J. palma és especialista a tocar-nos la fibra sensible a tot aquells lectors que som uns enamorats dels clàssics, de l’aventura i que en major o menor mesura som una mica propensos a la nostàlgia i a sentir-nos meravellats per una època sumergida en corrents com l’steampunk, els invents revolucionaris però sobretot per les ànsies de coneixements derivats de la ciència. Amb la seva trilogia victoriana (encara inconclusa) Palma ens ofereix un homenatge explícit a un autor visionari a l’epòca com va ser H.G Wells. Si a la magnífica primera novel·la, El mapa del Tiempo aquest homenatge s’encarnava en la primera novel·la de Wells: La màquina del temps, ara ha tocat recordar el que possiblement sigui la seva obra mestra: La Guerra dels mons.

I es que a El mapa del cielo continuem assaborint com li agrada a l’autor barrejar fantasia amb realitat, com aconsegueix crear una mescla amb ingredients propis d’un delicatesen: Personatges reals com Wells o Poe combinats amb ciència-ficció que s’enmarca dins corrents tan subtils com els viatges en el temps o els universos paral·lels i també tan populars com les invasions extraterrestres.

Però hem detenir en compte que aquesta és la segona novel·la i que per tant ja no posseeix aquell element sorpresa que tant va meravellar en la primera entrega. Ja sabem com pensa i escriu l’autor, ja sabem com utilitza recursos propis de la metaliteratura en una novel·la on un narrador omniscient coneix cada detall de la trama – o possibles trames- i on cal advertir que en ocasions aquesta retòrica resulta un pèl feixuga.

El mapa de cielo segueix sent una novel·la plena de secrets i girs en les trames però ja s’ha assentat en aquest univers propi que ha creat del no res la imaginació de l’autor. Això comporta a que l’exigent lector esperi més, o com a mínim que la novel·la assoleixi un nivell equiparable a la seva predecessora. Si ho aconsegueix o no és una valoració que cadascú es farà per a sí mateix. La meva modesta opinió és que El mapa del cielo és una molt bona novel·la que aconsegueix enganxar al lector en una sèrie de trames ben elaborades i trenades encara que potser li manca una part que resulti tan original i esplèndida com el la història central de El mapa del Tiempo.

El que si li sobren són pàgines. Félix J. Palma escriu endimoniadament bé, però sovint li hagués agraït que hagués anat més al gra, que les seves propostes haguéssin florit abans. A Palma per exemple li agrada repassar meticulosament les biografies dels seus personatges principals. Això otorga més credibilitat a les seves accions però resta dinamisme a l’obra. Cert és que la seva gran prosa no dóna temps a avorrir a ningú, que tot i no usar massa diàlegs i preferir la narració pura i dura en tot moment, la prosa segueix sent fluïda, amena i molt elaborada, sumergida en una estil decimonònic buscat expressament per aconseguir un efecte ambientador molt intens. La qüestió és que hom pensa que després de llegir alguns centenars de pàgines pràcticament no ha passat res. Aquest aspecte em recorda a Patrick Rothfuss, una altre monstre de la literatura actual que en la seva primera novel·la ens embadalia durant centenars de pàgines on es desenvolupaven poc les trames, l’acció, el suspens etc. Això sí, gaudies com mai llegint bona literatura.

En tot cas, això no treu que la novel·la sigui un èxit i que quasi assoleixi els nivells de la seva predecessora. Potser l’esmentada manca de sorpresa és el fet que marca més la diferència. Però cal dónar al Cèsar allò que és del Cèsar diuen, i jo no desmereixaré mai la imaginació abocada en aquesta trama pseudo històrica-literaria que envolta la figura del gran H. G. Wells.

Parlem-ne una mica. H. G Wells, després dels fets que van portar a que la seva novel·la La maquina del temps fos considerada de culte dins l’estricta societat victoriana i on diverses intrigues el portessin a contemplar coses que a diferència del que sol passar, sí havia pogut imaginar mai, ara es troba en una altra cruïlla històrica que té molt a veure amb la seva recent publicada novel·la La guerra dels mons, on es descriu, en clau crítica a l’Impri Britànic, una invasió marciana que assota la Terra.

El mapa del cielo està estructura en tres parts ben diferenciades. La primera té un escenari tan exòtic com l’Antàrtida i la seva trama argumental resulta una mena de barreja entre la pel·lícula La cosa i la novel·la El terror, de Dan Simmons. Interessant però un pèl lenta. És una part diferent al que ens tenia acostumat l’autor. Ben narrada i amb petites sorpreses però el fet de tenir tants elements en comú amb les dues obres abans esmentades li resta intensitat doncs un ja pensa cap on aniran els trets.

La segona part és la més ben aconseguida i ens trasllada a un present on Wells i els seus companys – alguns ja van aparèixer a la primera novel·la-  seran testimonis en tota regla d’una invasió marciana que sembla replicar punt a punt la novel·la de l’escriptor anglès. Aquí apareixeran personatges carismàtics com la neoyorquina Emma que després d’una atenció desmesurada per part de l’autor, va caient poc a poc en l’oblit a favor d’altres protagonistes com el mateix Wells. Una història impossible d’amor –tot un referent en aquesta trilogia victoriana-, certs moments d’acció i suspens i diversos moments de màxima tensió. Molt ben resolta.

La tercera part és també tractada de forma diferent. En bona part es descriu a través d’un diari de manera que podem dir que té llarguíssims flashbacks. És aquí on les especulacions al voltant de subgèneres tan fascinants de la ciència-ficció com els universos paral·lels cobren força.

Naturalment miraré de no desentrellar res de la trama però cal dir que tot i que previsible no deixa d’estar ben construïda i de resultar addictiva. Com sempre, mesclant la realitat i la ficció, la literatura visionària de Wells i la metaliteratura que ens evoca el narrador… però sempre, sempre aconseguint assolir l’objectiu principal del llibre i de tota la saga: Fer-nos somiar, meravellar-nos com mai.

L’autor ja ha començat a escriure la tercera part d’aquesta trilogia, probablement tindrà com a temes forts la publicació d’altres novel·les de H. G Wells, com L’home invisible. Sigui com sigui, seguirem somiant amb els ulls de les persones que van contemplar l’era de les meravelles: Aquell tombant de segle XIX al XX on semblava que tot fos possible.

Eloi Puig, 26/05/2012

 

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: