JAGANNATH
Jagannath
(2012)

Karin Tidbeck

Editorial:
Nevsky Prospects
(2014)

Col.lecció:
Fabulas de Albión

Núm: 07

Pàgines: 166

Fa un parell d’anys vaig estar a punt de comprar-me el volum de les aventures de Nils Holguersson, el nen suec que veu reduïda la seva mida màgicament i viatja amb les oques salvatges per gran nord europeu. No ho vaig fer per manca de temps però tinc un record molt especial de la sèrie de televisió dedicada a aquestes novel·les juvenils fantàstiques. A suècia, Nils Holguersson és un personatge molt estimat (fins i tot hi ha una estàtua d’ell al sud del país, a Scania, segons vaig comprovar fa uns anys). Tot això ho comento per il·lustrar que el folklore suec i per més extensió escandinau, és tant o més ric que qualsevol altre però que ens ha arribat molt escapçat. Escandinàvia no només és terra de Víkings, d’Odin, Thor, Loki i de gegants. També té els seus propis contes de fades, les seves criatures, molt vinculades a la terra i a la natura. I la literatura no els ha deixat mai de banda. Només cal visitar el museu Junibacken d’Estocolm per gaudir com un nen mes amb les recreacions de l’autora Astrid Lindgren per exemple.

Però estem davant d’una antologia diferent. Uns contes per adults, molts dels quals es basen en mitologia rural, altres tenen un toc surrealista i alguns més fins i tot podem definir-los com històries de ciència-ficció. I és bo que editorials que cada dia guanyen més prestigi com Nevsky Prospects ens acosti aquesta fantasia nòrdica que d’altra manera costa de descobrir. El darrer llibre que vaig llegir de ciència-ficció d’un autor nòrdic va ser El ladrón cuántico del finès Hannu Rajaniemi però Jagannath és un volum completament allunyat de la ciència-ficció dura; Jagannath és un conjunt de fàbules fantàstiques on el punt d’interès crec que són els personatges i els seus vincles, tant entre ells com amb la pròpia essència del folklore suec.

El primer que cal destacar és que la prosa de Karin Tidbeck és esplèndida, elegant, harmoniosa fins i tot. No importa tant el que explica si no com ho narra. L’autora és capaç de posar-nos a lloc amb 4 pinzellades de les seves històries. Karin Tidbeck escriu de forma pausada, utilitza un estil proper, suau, però a vegades deixa anar un comentari, una explosió de força, de terror contingut en una frase, en una imatge que et queda gravada. Els contes més propers al terror, encara que sigui a batzegades serien “Rebecka”, una història sobre segrests i suïcidis amb la pertorbadora imatge que Déu existeix de rerefons; i també “Augusta Prima”, un conte que sembla recordar els mons fantàstics feèrics celtes per mostrar-nos escenes de crueltat pròpia de les fades.

Com comentava, la majoria de les narracions breus que ocupen les pàgines de Jagannath beuen directament de les tradicions i la mitologia popular sueca. Fins al punt que una de les històries, “Pyret”, és un conte que vol semblar una recerca científica sobre un conjunt d’éssers fantàstics, els pyret. D’altres relats com “La señorita Nyberg y yo”, “El complejo de vacaciones de Brita”, “La montaña de los renos”, o “Augusta Prima” exploren més a fons aquestes mitologies on les persones de carn i ossos interactuen amb éssers mitològics que no sempre ho semblen, sigui de forma directa o subtilment, a través de somnis i aparicions. Potser destacaria d’aquest grup “La montaña de los renos” pel treball que fa l’autora dels personatges humans.

Però Tidbeck també inclou altres obres més surrealistes. La meva preferida és la primera que trobareu a l’antologia, “Beatrice” on es narra la relació amorosa entre humans i màquines. Una història sensible i explicada amb una senzillesa sublim, acceptant tot allò impossible com un fet normal. N’hi ha que s’enamoren de dirigible i n’hi ha que de màquines de vapor... També amb un toc fantàstic diferent és “¿Quién es Arvid Pekon?”, una història enigmàtica sobre la mateixa base de l’existència.

El punt i a part també el dóna el darrer conte “Jagannath”, una història imprescindible, increïblement orgànica, claustrofòbica i fins i tot visceral. Un conte sobre anatomies impossibles i espècies que podrien ser alienígenes.

És curiós comprovar com la majoria de les històries no tenen un final rodó, acabat; sinó que semblen fragments de relats explicats a la vora del foc per iaies nostàlgiques; tenen un component de llegenda, de misticisme, sense que el punt i final ens atorgui respostes a allò que fins fa una estona estàvem llegint. Les històries són l’excusa per absorbir bona literatura, sense importar massa el missatge final dels contes, són relats que proporcionen escalfor, que ens acaronen amb fantasies impossibles o ens recorden que tot els pobles tenen un o altre component fantàstic en les seves arrels que val la pena recordar de quant en quant.

Eloi Puig, 16/04/2014