ISKANDER.
UN VIATGE A LA MÀGIA DELS LLIBRES
(2008)

Alícia Gili & Sílvia Romero

Editorial:
Pagès Editors
(2008)

Col.lecció:
Lo Marraco

Núm: 200

Pàgines: 309

Fa uns mesos llegia el primer volum de la sèrie de Thursday next de l’autor Jasper Fforde: Un llibre narrat en clau humorística –relatat com una ucronia fantàstica- sobre un món que vivia pels llibres i per la literatura, fins al punt que fins i tot alguns protagonistes podien canviar el final d’alguns clàssics introduint-se en les novel.les. El llibre que tenim a les mans me l’ha recordat vivament, no per les trames argumentals – que no tenen res a veure- si no per que tant el Fforde que va escriure El caso Jane Eyre com l’Alícia Gili i la Sílvia Romero que han creat a Iskander ens aboquen tota la seva passió per la literatura i pels llibres. Cal afegir, que ambdues autores es van conèixer arran d’una novel.la que també promou l’afecte i la passió pels llibres: el clàssic Fahrenheit 451

El nostre món tal com el coneixem ha mort. Les civilitzacions de la Terra s’han extingit, el coneixement s’ha perdut i la nostra memòria col.lectiva s’ha esvaït en el temps. En un futur llunyà el país d’Iskander sobreviu sota un nou sistema polític basat en l’únic referent del nostre present que ha perdurat durant aquests segles de barbàrie: Els llibres. El problema recau però en que a Iskander ningú sap llegir ni escriure.

Iskander és un país indeterminat encara que alguns topònims –per no parlar de certs cognoms i jocs de paraules- el situarien clarament en l’actual territori català. Existeixen dues castes diferenciades en aquest país: Els místics, capaços de manipular màgicament els títols dels llibres de forma que poden invocar un efecte sobre la realitat provinent del contingut del llibre i els quals es subdivideixen en diferents jerarquies segons el poder polític que posseeixen (triunvirs, bibliotecaris, llibreters…), i trobem també als lectors, els quals representen a la gran majoria de la gent corrent que no saben invocar la màgia dels llibres i que viuen servint als místics.

Però la situació no és tan simple: Existeixen també uns grups anomenats agnòstics on des de l’ombra del terrorisme treballen per arrabassar el poder als místics i també trobem a una comunitat d’exiliats que després de segles vagarejant pels límits desèrtics d’Iskander han après a controlar part de l’antiga tecnologia humana: Són els informàtics- també anomenats cyborgs-, capaços de connectar-se a xarxes neuronals per accedir a tot tipus d’informació, posseïdors d’implants mecànics que els fan més perfectes i en definitiva salvaguardants de la poca ciència de la humanitat que ha quedat enterrada després d’una guerra autodestructiva.

Aquests són els principals jugadors de la partida. I les autores els proposen un objectiu comú: trobar el Llibre Únic, un llibre que segons la llegenda donarà la possibilitat de fer lliures a la gent doncs els ensenyarà a llegir i a escriure. Aquesta fita, aquest premi, és perseguit per totes les faccions, òbviament per interessos diferents: uns per continuar controlant el país, els altres per retrobar la llibertat.

Un plantejament certament original que a més està escrit amb soltesa i amb bones maneres. L’estil de les autores és fresc i et fa sentir còmode en la lectura. Les autores també incorporen noves paraules derivades de la passió pels llibres –per exemple les mesures de temps- i sobretot molts refranys populars expressats també sota aquesta obsessió per la literatura o la tecnologia –depenent qui els digui, si místics o cyborgs- que donen un aire diferent a la novel.la – tot i que a vegades se n’abusa-.

No notes en cap moment quina part ha escrit cada autora, cosa que evidencia que s’han entès a la perfecció en com abordar la novel.la. Potser en la part argumental no hi ha hagut tanta fluïdesa. M’explico: La trama gira òbviament a la recerca desesperada del Llibre Únic però l’argument a mesura que avança en la seva part central es torna dispers en alguns aspectes, no es centra i hom té la sensació que hi ha massa personatges innecessaris, massa conspiracions i una indeterminació en la trama.

Per altra banda a la novel.la li manca una mica de profunditat a l’hora d’explicar com funciona la màgia dels títols dels llibres: Quan es realitza una invocació per part dels místics quina part del contingut del llibre es manifesta? Com ho poden saber els místics si no coneixen el què diuen les pàgines interiors? El que al començament resulta enriquidor per intentar endevinar què passarà a l’invocar cert títol – com a nota curiosa diré que s’invoca el mateix Necronomicon-, a la llarga es torna en contra del mateix argument doncs hom té la sensació de que l’efecte deux ex machina plana continuament sobre l’obra, o dit d’altra manera, les autores poden treure un títol en qualsevol moment que arregli la situació. I això també pot aplicar-se a certs artefactes dels cyborg-.

Pel que fa als informàtics-cybors també es troba a faltar una major profunditat en la seva cultura. Són capaços d’accedir a tot tipus d’informació però no s’especifica on és la font informàtica d’aquest coneixement – a més resulta difícil de creure que aquesta font no aporti els coneixements bàsics per aprendre a llegir-. És una llàstima que no s’hagi explotat més aquesta vessant de la història. Un fet curiós és que els cyborgs són els que salvaguarden el saber humà i en canvi els místics es serveixen de la màgia per realitzar qualsevol feina de forma que han oblidat com realitzar les tasques més bàsiques –això m’ha fet recordar la novel.la La Mutació sentimental- on aquesta malaltissa dependència dels humans provenia de la tecnologia, el cas contrari doncs-.

Els personatges en general estan ben treballats, sobretot els protagonistes, el bibliotecari Altafulla, o al repel·lent Myriam, però també trobem exemples del contrari: Hi ha algun personatge que no acabes d’entendre perquè hi és – com és el cas de Karim- doncs té un paper no només secundari si no també poc interessant i innecessari. Tampoc la presència dels agnòstics resulta un valor afegit com no sigui que serveixen com a excusa per fer tot un al.legat contra el terrorisme. Les autores han esculpit de forma lenta però constant el caràcter dels personatges fins a completar-los. Cert que alguns ens semblen una mica estereotipats però això no treu qualitat a la novel.la. La relació entre ells ja és una altra cosa: El complexe sistema político-social d’Iskander no acaba de funcionar a la novel.la i les relacions tan jerarquitzades no sempre resten clares. Els múltiples enganys i jugades a dues bandes acaben per confondre el lector fins al punt que no entens què han tramat alguns personatges. Això resent una mica la plàcida lectura que les autores ens ofereixen. Perquè una cosa és que argumentalment la novel.la s’espatlli en alguns moments però el pols narratiu de les autores es manté constant en tota l’obra.

Ens hem de quedar doncs amb una agradable novel.la fantàstica, original i ben narrada a quatre mans, que segueix una idea bàsica com és –cito textualment- que “la lectura ens farà lliures”. De fet, el missatge implícit de les autores és que la manca de lectura i per tant de coneixement porta irremeiablement a la barbàrie. Una novel·la doncs que té una fita important: Declarar la lectura com el principal camí per arribar al coneixement, per establir una cultura i per en definitiva poder avançar cap al futur.