ANTOLOGIA
 

HÍBRIDOS Y
ENGENDROS

GRRM: A Rretrospective
(2003)

George R.R. Martin

Editorial:
Gigamesh
(2013)


Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm:
51

Pàgines:
473

Lectures relacionades:

Luz de estrellas lejanas
Un corazón atribulado

   
Híbridos y engendros

Gigamesh continua publicant l’autobiografia literària de George R.R. Martin amb aquest segon volum de contes. Si el primer, Luz de estrellas lejanas, es dedicava a repassar els millors relats de Martin en l’àmbit de la ciència-ficció i la fantasia, aquest segon, Híbridos y engendros està dividit en tres parts clarament diferenciades: Els seus contes de terror, una mostra de la sèrie de relats i novel·les curtes dedicades al personatge de Haviland Tuf i per acabar un petit tast de la seva feina com a guionista a Hollywood. En un primer moment em vaig retardar una breument la seva lectura ja que una part important dels contes els havia llegit anteriorment ( “Los reyes de la arena”, “El hombre con forma de pera” i els dos de Haviland Tuf, però he gaudit d’allò més rellegint-los (la nova traducció és possible que aquí es deixi notar també) fins al punt que crec que aquest segon recull supera en qualitat al primer.

No crec que Martin sigui un escriptor de terror; la seva prosa en aquest aspecte no transmet –excepte en memorables excepcions- inquietud al lector de la mateixa manera que poden fer-ho monstres com King o Matheson, per posar uns exemples – es clar que encara no he llegit El sueños de Fevre-. Això no significa que no imagini escenaris i situacions terrorífiques i que les resolgui la mar de bé. Potser però més ben acabades pel que fa a la trama, normalment ambientada en els seus universos de ciència-ficció, que sota la perspectiva de crear por o angoixa. Martin ha escollit una sèrie de contes excepcionals per demostrar del que és capaç de fer en aquest camp. Uns contes que sembla que tinguin en general alguns elements comuns com són les capacitats mentals de certs personatges (a Martin li encanta utilitzar poders psiònics, telepatia etc) i també certa obsessió per les coses obeses, blanques i toves. De fet, diversos contes seus tenen a engendres amb aquestes característiques com es pot apreciar a “El tratamiento del mono” o a “El hombre con forma de pera”, i també – salvant les distàncies- una mica en els relats de Tuf.

El primer del contes escollits per aquest primer terç de l’antologia dedicada al terror, és potser el menys bo de tots: “El hombre de la casa de carne”. I no perquè la història no posseeixi un element prou pertorbador: L’us normalitzat de cadàvers per tot tipus de feina – tan físiques com sexuals- controlats de forma telepàtica pels humans, dóna lloc a un grotesc punt de partida ben original. Però l’autor en el fons ens està explicant una història d’amor amb traïció inclosa camuflada en una trama de ciència-ficció. Ell mateix, crec recordar en les seves introduccions (per altra banda totalment recomanables) comentava que es trobava en un moment delicat en la seva vida amorosa quan va escriure el relat.

Seguim pujant el nivell amb “Recuerdos de Melody”, aquest cop una narració més directa i amb uns diàlegs increïbles entre dos amics que es retroben, tot i que un no ho vulgui. Una història que conté ja elements més propis del terror psicològic i que m’ha agradat notablement. La traïció també aquí és un sentiment que desencadena una sèrie d’aparicions terrorífiques que en alguns moments tenen un component cinematogràfic innegable.

A continuació trobem els millors contes de la present antologia (i potser de passada de tota l’obra de Martin). Els qui valoren l’obra curta d’aquest autor tenen un bon motiu de discussió quan han de triar quin és el seu millor relat o novel·la curta. Normalment les apostes corren al voltant de “Una canción para Lya” (que ja vam poder llegir al darrer volum) i l’imprescindible “Los reyes de la arena”, una història fantàstica adaptada també per la televisió (alguns potser recordeu el capítol primer de la sèrie Altres límits). Personalment sempre m’he decantat -per poc- pel primer, però cal reconèixer que Los reyes de la arena difícilment és un conte que hom pot oblidar: Simon Kress és un milionari excèntric al qui li agrada fardar portant animals a casa per presumir davant els seus convidats. La seva darrera adquisició són quatre colònies d’uns animals semblants a les formigues amb poders psiònics que lluiten entre sí mitjançant exèrcits, forjant estratègies i guanyant batalles dins un tanc de sorra descomunal que Simon Kress ha instal·lat al seu menjador. Però Kress demana cada cop més guerres i sacrificis i els reis de la sorra li oferiran tota una mostra de terror a canvi. Excel·lent, sense dubte.

Per mi però, la gran sorpresa ha estat “Nómadas nocturnos”, una novel·la curta que recull l’essència del misteri i l’horror de films com Alien i els aporta un argument coherent i ple d'inquietuds a l’espai interestel·lar. Una nau de transport carregada de científics busca els traços d’una civilització que es perd en la memòria del temps. Però durant el trajecte una sèrie de misteris obriran interrogants en una història magnífica plena d’elements tan intrigants com telepatia, un capità només visible a través d’hologrames, alienígenes, sabotatges etc...Una història rodona que m’ha impressionat. També se n’ha fet una pel·lícula – aquesta sense pena ni glòria-.

Un altra gran clàssic és “El tratamiento del mono”. Un conte que per variar comença de forma molt divertida, quasi com una paròdia especialment on l’autor se’n riu de la passió del protagonista del conte, Kenny Doscherter: El menjar; Però a poc a poc la comèdia es va transformant en un relat de pur terror. Aquí és on les aberracions blanquinoses, fofes i llefiscoses comencen a semblar realment això: engendres d’un altre món. Molt bo.

Vaig poder llegir fa uns anys “El hombre con forma de Pera” a la revista Gigamesh 40. Llavors em va semblar un conte curiós; no per la seva originalitat però sí per la manera de descriure’ns una persona –aparentment innocent i sense malicia- com un ésser repulsiu. Jess s’acaba de traslladar a un nou pis i coneix els nous veïns. Però un d’ells, un home madur, amb una veu aguda, gras, amb la pell pàl·lida i que només menja ganxets i coca-cola la mira de forma estranya. Un cop més el terror es deu més a una situació psicològica fins que evoluciona cap al terreny fantàstic.

La segona part de Híbridos y engendros està dedicada a recordar al mític Haviland Tuf, l’enginyer ecòleg que recorre mons aplicant la seva ètica particular. El seu caràcter passiu però implacable i els seus gats psiònics l’acompanyen a tot arreu. Tots els contes de’n Tuf van ser recopilats en la imprescindible Los viajes de Tuf (una de les poques obres de Martin no publicades a Gigamesh) que vaig tenir el plaer de llegir fa uns 4 anys. Aquí se’ns ofereixen dues mostres de contes autoconclusius. El primer, “Una bestia para Norn” és potser més innocentot i previsible però sota la traça de Martin es converteix en un bon relat de presentació. Cal dir que aquest és el relat original, sense els retocs posteriors que va fer per incloure’l a Los viajes de Tuf. Molt millor és “Guardianes”, un al·legat a favor de la xenobiologia i el colonialisme abusiu de sistemes planetaris. Si us agraden, recomano llegir l’obra completa.

De les històries que ens explica Martin en aquesta autobiografia, algunes de les més interessants són les que narra de forma fulminant el seu pas per Hollywood en un moment on la sort i les vendes no l’acompanyaven gens. Allí va guionitzar i supervisar diferents projectes entre els quals alguns recordareu les sèries Altres límits i també La bella i la bèstia, sempre dins el terreny fantàstic. En aquesta ocasió Martin a escollit dos guions inèdits dels que n’està molt orgullós. I no és per menys: “El camino menos transitado” havia estat aprovat per aparèixer com un episodi de Altres límits ( “Más allá de los límites de la realidad” en castellà). El guió s’ho val: Universos paral·lels, guerra del Vietnam i un sobri guió. Malauradament els productors de Hollywood van mutilar un episodi que segons l’autor era perfecte i que quan el veu se n’avergonyeix del seu resultat final. Aquest és el guió original.

I també original és el guió de l’episodi pilot de Puertas (Doors), una sèrie sobre universos paral·lels on dos nàufrags – per així dir-ho- viatjaven travessant portes dimensionals que els manaven a altres Terres, ubicades en diferents universos molt diferents als nostres. En aquest cas, els productors van canviar d’opinió a darrera hora quan ja s’havien escollit actors etc. Val la pena i crec que hagués estat una bona sèrie de ciència-ficció.

Això és tot. Un segon volum, més eclèctic que el primer però d’una qualitat indiscutible. Particularment em quedo amb el bon record d’haver descobert aquestes petites meravelles que són “Nómadas nocturnos i “El tratamiento del mono” i també el fet d’haver rellegit clàssics de l’obra de Martin com “Los reyes de la arena” i els contes de Tuf. I també molt interessat en els guions que ens ha presentat Martin, un món molt més aliè a nosaltres però que també pot proporcionar bones estones de lectura.

Ara només cal esperar el tercer i definitiu volum d’aquesta autobiografia de George R. R. Martin: Un corazón atribulado

Eloi Puig, 21/12/13

 

 

Premis:

1980 Nebula per "Los reyes de la arena"

1980 Locus per "Los reyes de la arena"

1981 Locus per "Nómadas nocturnos"

1982 Locus per "Guardianes"

1983 Seiun per "Nómadas nocturnos"

1984 Bram stoker per "El hombre con forma de pera"

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
El hombre de la casa de carne
Recuerdos de Melody
Los reyes de la arena
Nómadas nocturnos
El tratamiento del mono
El hombre con forma de pera
Una bestia para Norn
Guardianes
El camino menos transitado
Puertas
Podeu buscar el vostre llibre a: