CF- ANTOLOGIA

LA GLÁNDULA DE ÍCARO
Икарова железа. Книга метаморфоз
(2013)

Anna Starobinets

Editorial:
Ediciones Nevsky
(2014)


Col.lecció:
Nevsky prospects

Núm:
27

Pàgines:
221



La glándula de Ícaro  

La meva experiència amb la literatura fantàstica russa és per desgràcia molt breu. Tan sols alguna novel·la dels germans Strugatsky ha passat per les meves mans. També és veritat que la literatura fantàstica eslava en general no acostuma a arribar amb fluüidesa per les nostres terres, si exceptuem potser a alguns autors polonesos. És per això que és tant interessant una editorial com Ediciones Nevsky, ja que ens acosta a autors eslaus que d’altra manera potser no arribarien a casa nostra.

El primer cop que vaig sentir a parlar d’Anna Starobinets fou al passat festival literari MOT, amb seus a Girona i Olot. L’autora russa va ser una de les convidades d’honor i persones tan submergides en el fantàstic com en Miquel Codony la va entrevistar pel blog Fantàstik. I el meu interès s’ha convertit en plena satisfacció després d’assaborir aquest recull que estic comentant, La glándula de Ícaro, el tercer llibre que Nevsky publica de l’autora després de la també antologia Una edad dificil (ja a la pila de pendents) i de la novel·la En vivo.

La glándula de Ícario és un recull de contes sota una premissa fixa: la transformació. De fet el subtítol del llibre és El llibre de les metamorfosis. És important recalcar que aquesta paraula està escrita en plural. No existeix només un tipus de canvi, de metamorfosi. Aquesta pot ser física però també mental; pot ser ambigua, d’arrels tecnològiques, orgàniques, existencials i també espirituals. A Starobinets li agrada sondejar sobre aquests tipus de canvis i transformacions de l’ésser humà. I ha recollit aquestes idees en una antologia més que notable on tots els relats tenen elements fantàstics o de ciència-ficció que ajuden a submergir-nos en aquestes peculiars metamorfosis. Són relats quasi sempre ambientats en la quotidianitat, en la normalitat d’una parella o una família. Pot ser que hagin de fer un viatge fantàstic, o una operació científica, o potser el protagonista hagi d’experimentar una transformació, però sempre des de la normalitat a la màgia que ens pot aportar l’especulació imaginativa d’Anna Starobinets.

El primer relat dóna nom al volum: “La glándula de Ícaro”. Un conte que pren com a pretext on desenvolupar-se una societat no massa futura on a la majoria dels homes se’ls ha extirpat l’esmentada glándula, un òrgan del cos masculí responsable de l’impuls de moltes ansietats sexuals– segons la ciència del moment es clar-. Aquesta glàndula també és la que els fa irracionals davant de molts aspectes de la vida. L’extirpació és voluntària i acostuma a no deixa seqüeles, encara que mai en pots estar segur... un gran conte sobre una metamorfosi planificada i analitzada. Un canvi suposadament meditat que pot transformar de forma radical a la meitat de la població humana, eradicant certs instints naturals que l’evolució havia posat allí per alguna raó.

El segon relat, “Siti”, és un dels més subtils de l’antologia. Com una ciutat pot canviar a una persona – o no fer-ho-, com la immensitat d’unes megalòpolis de milions de persones pot absorbir l’essència d’un i empassar-se–la sense que ens n’adonem; com en definitiva ens pot retenir dins el seu ventre hipnòtic i cosmopolita. També com pot produir-nos terror un cop descobrim del que és capaç. La insinuació que una ciutat pugui estar viva i pugui afectar-nos de forma claustrofòbica no és nova. N’hem vist exemples on els edificis, les ombres, els carrers, on la gent anònima tenen més importància a vegades que els mateixos protagonistes. Des de ciutats impossibles com Nueva Crobuzón, imaginada per China Miéville, a d’altres de ben conegudes com la San Francisco de Nuestra señora de las tinieblas de Fritz Leiber, les grans urbs i la seva influència, la seva capacitat opressora han estat un punt fort en la literatura fantàstica. Ara hi hem de sumar el poder atraient de “Siti” també.

“El lazarillo” és un conte estrany, un enfocament vers a una transició mental forçada que no acaba de quedar del tot clar: Un guionista al que li proposen una feina i es veu submergit en una estranya conversa amb dos éssers que si bé semblen persones normals, amaguen un origen i sobretot uns objectius molt ocults. Aquí la transformació és radical i el final colpidor, tot i que potser massa poc detallat pel meu gust. Massa preguntes ens fem al final del relat.

Arribem al millor conte de l’antologia: “El parásito”, un relat que cal llegir també entre línies. Per una banda ens explica una metamorfosi en tota regla amb una base biològica i científica però també vol donar un cop d’atenció, segons paraules de la mateixa autora, als extremismes religiosos i a la situació actual de Rússia. La manipulació de la informació i la conducció de part de la població cap a on el govern creu convenient que han d’anar. Un experiment científic, observat a través dels ulls d’un noi mut dóna lloc a una mutació increïble en el cos d’un noi. Una transformació que obre les portes a moltes explicacions però que cal controlar de forma eficient per part de l’església ortodoxa i el govern. Excel·lent.

A “La frontera”, observem una transformació narrada de forma subtil a través d’un viatge fantàstic. És també un canvi d’estat, de la vida a la mort, del futur al passat, de la realitat al llimb, a la no existència. Potser un canvi d’estat entre la vida i la mort fins i tot. El fet però és que costa d’interpretar i crec que em caldrà una segona lectura per assumir el que ens proposa. No és que sigui el conte més fluix del recull, sinó que es tracta del més críptic al meu entendre.

Un altre cop trobem una parella feliç i normal a “Delicados pastos”, un altre conte excel·lent on la tecnologia torna a obrir-se pas en les nostres vides. La possibilitat de tenir una còpia virtual de la ment de les persones un cop aquestes traspassen és un reclam perquè milers de persones busquin una vida al més enllà. Reimplantar llurs ments en altres persones o en animals és una opció però que no tothom pot assolir. Starobinets ens obre els ulls a una distopia on la classe benestant pot arribar a destruir vides pel simple fet de posseir poder econòmic. Excel·lent també.

Finalment, “Spoki” és el conte més llarg i un dels més elaborats, Un cop més la tecnologia, aquest cop en forma d’una tauleta que s’apropia de l’educació dels infants, és la premissa des d’on l’autora torna a mostrar-nos una Rússia i un món ple de pessimisme. Un relat que combina la por a certes noves tecnologies amb ingredients fantàstics i que no pretén resultar racional. És possiblement el conte que deixa més malestar al lector; el que proporciona més intranquil·litat al llegir, potser perquè observem al nostre voltant constantment com avança la ciència en aquest aspecte. Tot i això, el final resulta massa confús pel meu gust. Sense dubte, el conte mereixeria més pàgines.

Una gran antologia que val la pena assaborir. Literatura russa al nostre abast, diferent, transformadora i sobretot ben elaborada. Creieu-me si afirmo que Anna Starobinets és una bona aposta per endinsar-se en el fantàstic eslau des d’una perspectiva actual i desenfadada.

Eloi Puig, 15/12/14

 

Premis:
xx  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: