CF- Antologia
 

FUTURS IMPERFECTES
(2013)

Antonni Munné- Jordà
(Recopilador)

Editorial:
Edicions 62
(2013)


Col.lecció:
Educació 62

Núm:
81

Pàgines:
354


   
Futurs imperfectes

Futurs imperfectes és una antologia de ciència-ficció molt especial. Podríem dir que es tracta d’un recull de diverses generacions d’autors i escriptors de ciència-ficció en llengua catalana. Una tasca que ja va – crec- per la seva tercera edició i que va incrementant el relats cada cop que es publica. I qui millor que dirigir una feinada com aquesta que un dels millors experts de ciència-ficció catalana com és Antoni Munné-Jordà?

Antoni Munné- Jordà no només és president de la Societat catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF), o assessor en alguna que altra col·lecció de gènere en català. Ell a més, té com a passió, cercar, llegir, comentar i en definitiva referenciar tot allò que surt publicat en català de Ciència-Ficció.

A part doncs d’escollir els contes de la present antologia, Munné-Jordà ha preparat una sèrie d’activitats pels alumnes / lectors (recordem que Futurs Imperfectes es troba dins la col·lecció “Educació 62” però sobretot ens introdueix al gènere en un estudi preliminar que passa per orientar al lector sobre l’inici del gènere de la Ciència-Ficció repassant els principals autors internacionals fins a mitjans del passat segle. Però el punt fort d’aquest estudi és l'extensíssima anotació de (m’atreviria dir) tot el que s’ha publicat en català des de finals del s. Segle XIX. No exagero si dic que la informació és enorme i difícil de digerir i que mereixeria un assaig per a ella sola. Aquest estudi d’A. Munné- Jordà no és apte per tots els públics doncs la quantitat de llibres i contes referenciats, cadascú en el seu context (La primitiva ciència-ficció, La ciència-ficció en la dictadura, La normalització, La consolidació i L'organització) és prou gran com per sentir-nos uns analfabets en la matèria.

La tasca principal doncs de Munné-Jordà va ser escollir alguns contes representatius de cada època per mirar d’aglutinar-los en aquest recull i poder presumir de tenir una antologia transversal en conceptes i idees ja que responia a la imaginació de més de 100 anys d’història casa nostra. Això significa que els estils, les trames argumentals i en definitiva el contingut són molt diversos i és probable que no arrelin en tothom, i menys si posseïm una mentalitat més de segle XXI que de segle XIX o començaments del XX. Naturalment cal tenir present sempre el context històric.

Aviso doncs que un servidor tendeix a equiparar els textos siguin de l’any que siguin, i hagin envellit bé o no. A priori el que he trobat a faltar en la selecció de Munné-Jordà – potser per què no existia- són textos més filosòfics, més transcendentals amb la immensitat del cosmos i també relats que explorin més el sentit de la meravella. En canvi abunden els textos satírics, humorístics.... sembla que la societat catalana hagi estat sempre d’esquena a la ciència-ficció i només hagi sabut riure-se'n adequadament potser per no admetre les seves pròpies limitacions.

De fet el primer conte, “La darrera paraula de la ciència” (1875) de Jordi Sardà és una sàtira a l’obra Frankenstein, de Mary Shelley. Un cant en contra de la ciència. És interessant comprovar com podia preocupar un tema com aquesta a l’època.

Seguint amb les sàtires, trobem també “Un somni futurista espaterrant” (1910) de Pompeu Gener. En aquest cas la víctima és la religió. L’autor barreja elements del cosmos i del catolicisme més integral per fer una burla a aquest últim. Amb tocs d’anarquia i fins i tot de nacionalisme.

El grans fets històrics, especialment els bèl·lics també van marcar a alguns autors. Per exemple el “El llamp blau” (1935) de Joaquim M. De Nadal, és un relat antibèl·lic on un savi descobreix una nova arma mortífera que es disputen les principals potències europees abans de la Gran Guerra. Un pèl massa llarg i poc tens però ben narrat. Recull la por i el sentiment de l’època per una nova guerra.

Una altra mostra pacifista de ciència-ficció és “El malson” (1953) d’Antoni Ribera. Aquest cop en plena era nuclear. Un pilot cau abatut a prop de Barcelona (en guerra) i s’enamora d’una noia. Poc interessant.

Pere Calders en canvi també ens presenta una reflexió al voltant de la paranoia de la Guerra Freda a “L’espiral” (1956); una bona idea tractada de forma surrealista al voltant de la fi de la civilització. Un científic té al seu abast la destrucció del món pitjant un sol botó. Però li cal vigilància per què no el premi indegudament. I al vigilant també li cal ser vigilat perquè no elimini al científic per error. I a aquest també li cal ser vigilat a la vegada... i així fins a l’infinit. Divertit i amb sentit de denúncia ens porta a pensar en aquella màxima de Qui vila als vigilants?

Molt més anodina és “Debat a l’ONU” (1961) de Sebastià Estradé. Un relat estructurat entorn a un intercanvi d’impressions entre un astronauta que ha retornat d’un món molt més avançat i les principals potències terrestres (I Espanya, que per variar fa el ridícul). Un tan alliçonador però sense força. Recorda als preceptes de la pel·lícula Ultimàtum a la Terra.

Tornem a llegir un conte humorístic amb “La vedellada de míster Bigmoney“ (1967) de Pere Verdaguer. El conte ens trasllada a un nou planeta descobert (i comprat) per un milionari que cerca el retorn a la puresa i la natura. Allí, en un fràgil ecosistema hi viuen uns vedells amb unes cues molt particulars. Verdaguer comença el relat bé i el seu to satíric el segueix degudament però el final el trobo pobre i sense massa interès.

El marcià poeta” (1967) de Màrius Lleget farà recordar a més d’un a Sense notícies de Gurb. Es tracta d’una història que pretén des de l’humor que reflexionem sobre la nostra curta visió de mires. Ben escrit però poc profund també.

Lluís Busquets i Grabulosa ens presenta “La tele del passat“ (1967) un altre relat que passa pel filtre de l’humor on se’ns mostra un invent revolucionari creat per un boig, cosa que li resta credibilitat a la història

Darrer comunicat a la Terra” (1973) de Manuel de Pedrolo ha estat el conte escollit (podria haver estat qualsevol de la seva extensa bibliografia) per representar-lo a Futurs Imperfectes. Es tracta d’una història força curta amb els viatges en el temps com a eix vertebrador, un tema que Pedrolo havia tracta també en altres relats – i de millor manera-. En aquest cas ens proposa un salt de tota la humanitat cap al futur amb un final inesperat i força original, tot i que crec que té trampa.

Ja a la dècada dels vuitanta trobem a Roser Cardús i “La droga” (1982). L’invent d’una substància sintètica miraculosa que guareix la violència i la pitjor part de l’essència humana dóna lloc a debats intensos sobre si cal aplicar-la o no. Ben portada per part de l’autora.

Una de les visions més originals ens ve de la mà d'Esteve Freixa i Baqué amb “Cabòries (Memòries d’una rata d’Skinner)” (1980). Un conte sota la perspectiva d'una rata de laboratori que filosofa sobre la seva existència i la dels seus. Interessant. Em recorda a la novel·la juvenil La señora Frisby y las ratas de Nimh. El llenguatge però falla una mica. Hagués estat millor que l’autor definís els noms i els objectes segons el coneixement de les rates, una mica a l’estil de l'immortal La colina de Watership

Domesticació de la memòria” (1980) d’Avel·lí Artís-Gener és un altre relat en clau d'humor. Aquest cop amb final divertit. Ens narra la reversió de la memòria a partir d'un comprimit que porta a recordar allò que tenim emmagatzemat a l'ADN. Molt original i ben portat.

En canvi a “Històries” (1980) de Joan Crexel, és un relat curt al voltant de llegendes i de la narració oral. Poc desenvolupat tot i la bona idea.

Víctor Mora ens planteja un problema més acord amb els cànons dels vuitanta i noranta a “La computadora incriminada” (1981). Senzill i directe al gra. Un conte sobre les implicacions dels ordinadors en la guerra nuclear. Skynet latent!

Ja al 1985, ens arriba el millor conte de l’antologia, “Suïcidi d’Estat” de Josep Albanell. Una història més llarga i elaborada que toca elements tan interessants com la telepatia, la biologia etc. També amb un rerefons d’implicacions polítiques que recorda òbviament l’opressió del franquisme a casa nostra. El final, a més, és molt digne i original i ens transporta ja de cap a la metafísica si em permeteu insinuar-ho.

A partir d’aquí tenim un salt temporal increïble que ens trasllada al 2006 amb un conte d’una autora molt actual, Montserrat Galícia. Un relat, “Resurrecció” (per cert, no entenc el títol) que s’endinsa dins els corrents de l’space opera i l’aventura espacial (que també he trobat a faltar, i molt, en aquesta antologia). Un personatge principal que se’nduu tot el protagonisme i que l’autora perfila molt bé és la comandant d’una milícia que ocupa un planeta i que veu com un antic amant és condemnat injustament. Potser el final resulta una mica massa redemptor pel meu gust però la història es pot llegir la mar de bé i demostra que els autors catalans també poden escriure aventures espacials de qualitat.

La major part dels autors eren uns complets desconeguts per a mi, excepte l’omnipresent Manuel de Pedrolo, la Montserrat Galícia i en Pere Verdaguer (gràcies a una lectura que vaig fer fa molts anys d’Àxon). D’en Pere Calders, encara tinc el seu recull complet de relats per llegir, no tinc excusa. Un bon grapat d’autors, doncs, que han participat en aquesta evolució de la ciència-ficció catalana en un recull molt interessant tot i que potser allunyat de les corrents actuals de pensament. Antoni Munné-Jordà, com sempre, hi ha posat tota la seva passió. Jo però, ara suggeriria realitzar una antologia d’aquest esvoranc que hi ha des dels anys vuitanta fins a l’actualitat. Un forat immens on han sorgit moltes noves veus que segur donarien una visió complementària de la ciència-ficció escrita en català – qui vulgui o pugui agafar el relleu, ja ho sap-.

Eloi Puig, 14/02/14

 

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text estÓ sota llicŔncia de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
La darrera paraula de la ciència (1875)- Joan Sardà
Un somni futurista espaterrant (1910)- Pompeu Gener
El llamp blau (1965)- Joaquim M. de Nadal
El malson (1953)- Antoni Ribera
L'espiral (1956)- Pere Calders
Debat a l'ONU (1961)- Sebastià Estradé
La vedella de míster Bigmoney (1967)- Pere Verdaguer
El marcià poeta (1967)- Màrius Lleget
La "tele" del passat (1967)- Lluís Busquets

Darrer comunicat a la Terra (1973)- Manuel de Pedrolo

La droga (1982) -Roser Cardús
Cabòries (memòria d'una rata d'Skinner) (1980)- Esteve Freixa
Domesticació de la meòria (1980)- Avel·lí Artís-Gener
Històries (1980)- Joan Crexel
La computadora incriminada (1981)- Víctor Mora
Suïcidi d'Estat (1985)- Josep Allbanell
Resurrecció (2006)- Monserrat Galícia
Podeu buscar el vostre llibre a: