fundaciÓ
Foundation
(951)

Isaac Asimov

Editorial:
Duna Llibres
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 336

Traductor:
Octavi Gil

Il·lustrador:
Guillem H. Pongillupi


Lectura del 1997:





Editorial:
Plaza & Janés
(1997)

Col.lecció:
Jet

Núm: 136/1

Pàgines: 264

Traductora:
Pilar Giralt

Lectura del 1990:


SENSE VALORACIÓ ANOTADA

Editorial:
2001
(1986)

Col.lecció:
Pleniluni

Núm: 11

Pàgines: 233

Traductora:
Sílvia Aymerich

Il·lustrador:
Cardona

No podia ser d’altra manera. Un número tant rodó com el 1000 havia de tenir una obra emblemàtica, única, imaginativa... fundacional.  Perdoneu el joc de paraules però és que és així. Fundació d’Isaac Asimov va ser la porta d’entrada de molts de nosaltres a la ciència-ficció adulta i també ha estat inspiradora per molts autors que van veure amb aquesta obra una manera de fer ciència-ficció que els va obrir moltes portes 

I ara que La Biblioteca del Kraken ha arribat al milers de ressenyes (*) curiosament un mes abans de fer els 20 anys on line crec que valia la pena escriure una ressenya com Déu mana d’una obra que, recordem, és l’inici d’una saga que ha estat catalogada amb el premi Hugo com la Millor sèrie de tots els temps.

Però abans, si no us sap greu, em poso nostàlgic un o dos paràgrafs. El primer cop que em va arribar a les mans La trilogia de la fundació va ser quan feia COU crec, cap al 1990. Un amic i jo ens vam intercanviar llibres: Jo li vaig deixar El senyor dels anells i ell em va deixar La trilogia de La Fundació (juraria que l’edició en català de la col·lecció Pleniluni). Vaig llegir el primer volum, Fundació. Em va semblar inspirador, però sense massa pretensions, poc engrescador. Vaig continuar amb la segona part, Fundació i Imperi i al poc temps vaig deixar-la, la vaig abandonar i li vaig tornar els tres llibres. Què voleu que us digui, jo tenia encara a Tolkien al cap (de fet, encara li tinc). De fet, en aquella època m’emmirallava molt més amb els herois de la Dragonlance que no pas amb la ciència-ficció. I l’emoció de llegir sobre el pont de Khazad Dûm, la intensitat de la batalla dels camps de Pelennor o submergir-me en personatges entranyables i carismàtics com en Flint o en Tasslehoff de la Dragonlance... no me la podia substituir un llibre on tot es resolia parlant. I és que un només té 16 o 17 anys una vegada i llavors tocava fantasia, dracs, espases lluents i molta èpica.

Però es clar... la idea que movia La trilogia de Fundació era bona... no, era fascinant i em feia rau-rau al cap, com dient-me: “Un dia o altre te l’hauràs de llegir un altre cop i aquesta vegada acabar-la”. I així va ser. Al cap de set anys aprofitant que treballava analitzant mostres d’aigües residuals d’unes caves i que tenia força temps lliure fins que obtenia els resultats, m’hi vaig posar. Però ah! Senyores i senyors! Llavors era una tio jove i valent i em vaig dir: “Si m’ho llegeixo, que sigui TOT i en ordre cronològic. Faré les coses ben fetes”. Tot, volia dir començar pels relats de robots com Jo, robot i altres reculls, seguir per les novel·les policíaques dels robots (Hola Daneel! Hola Giskard!), continuar amb La trilogia de l’Imperi, empalmar amb les dues novel·les prèvies a Fundació i llavors sí! Llegir-me La trilogia de la Fundació sencera aprofitant que venia d’un rerefons històric brutal. I naturalment, tancar-ho tot amb les dues novel·les posteriors de la Fundació finalitzant amb la transcendent epopeia que fou Fundació i Terra.

Si no m’equivoco això son catorze novel·les i una o dues antologies. Uns 25.000 anys d’història de la humanitat (segons vaig calcular en el seu moment.) Sabeu quina sensació em va deixar això dins meu? Bé, soc aquí oi? Porto vint anys davant de can Kraken i molts més llegint ciència-ficció i fantasia gràcies a obres tan arrelades en afeccionats com jo com ho van ser aquell llunyà El Senyor dels Anells i la sèrie de la Fundació

Per tant, Fundació, com deia al començament, no és una novel·la qualsevol. És un referent ineludible per a qualsevol amant de la ciència-ficció clàssica però també molt especialment per a un servidor que va aprendre a estimar aquest gènere tant o més que la fantasia èpica gràcies a un senyor anomenat Issac Asimov.

Deixo de banda el moment nostàlgic i em poso a parlar ja de Fundació. Però abans, agrair (un cop més) a l’editorial Duna Llibres (que com sabeu és la unió de Mai Més Llibres i Raig Verd), que estan recuperant clàssics indiscutibles realitzant noves i acurades traduccions (en aquest cas de la mà de Octavi Gil) i editant a tot luxe amb tapa dura (i rústica) a obres que es mereixen un lloc d’honor a qualsevol prestatgeria. Però va, som-hi.

Per qui encara no ho sàpiga, aquesta novel·la tracta de la caiguda d’una gran imperi galàctic, un immens govern estel·lar 100% humà. Recordeu que Asimov sempre ambientava les seves novel·les en un futur on la humanitat no trobava vida intel·ligent alienígena... almenys en aquest univers (el que passa a Fins i tot els Déus en parlarem un altre dia). Aquest imperi està inspirat en l’auge i caiguda de l’Imperi Romà (Asimov n’era un expert i fan) però aquí el que compta és que l’autor va introduir una ciència anomenada psicohistòria a l’equació. Una ciència predictiva que pretenia canviar el procés històric de la humanitat.

L’imperi és massa enorme, desmesurat i difícil de governar. Milers i milers de mons habitats, una extensió inimaginable per la galàxia i en canvi un sol govern, centrat al mític planeta de Tràntor on no queda ni una engruna de verd i on tot ell és una immensa ciutat repleta de funcionaris que serveixen a l’emperador. Hari Seldon, psicohistoriador, prediu que en poc menys d’unes dècades l’Imperi implosionarà, caurà pel seu propi pes. Això ho descobreix de forma científica, en concret gràcies a la psicohistòria que a través del moviment de les grans masses socials pot preveure a grans trets el futur i per tant es pot utilitzar per mirar de fer-hi canvis. La  desintegració de l’imperi és irremeiable però si l’actual govern fa cas a Seldon, el període de barbàrie que seguirà al col·lapse podrà ser de només d’uns 1000 anys... en comptes dels 30.000 anys que es preveuen inicialment.

Tot i que sembla una profecia generada per un boig, l’emperador l’escolta (tampoc hi té massa a perdre) i li atorga un allunyat planeta als confins de l’imperi anomenat Tèrminus perquè Seldon instal·li allí una fundació que treballarà per garantir que l’època fosca que s’acosta sigui el menys extensa en el menor temps possible. I per a dur-ho a terme, els integrants d’aquesta fundació treballen amb la idea de aglutinar tot el pensament i la sapiència humana en una enorme enciclopèdia que preservi aquest coneixement per a futures generacions. Hari Seldon no viurà per veure completada la seva obra però això té remei també: Quan la psicohistòria prevegi una crisi important, Seldon apareixerà a través d’un holograma gravat per ajudar o inspirar als governants de Tèrminus a resoldre el conflicte i a superar els obstacles. Almenys teòricament.

“És evident que Seldon no volia tenir a Tèrminus ningú capaç de predir el futur per endavant. Volia que procedíssim a cegues, i conseqüentment de forma correcta, seguint la llei de psicologia de masses.”

Fundació és, doncs, l’evolució del projecte de Hari Seldon durant uns 200 anys d’història per mirar de minimitzar els efectes del esfondrament de l’Imperi Galàctic. Naturalment, 200 anys son molts i els representants de la Fundació no poden ser els mateixos de manera que els protagonistes aniran variant a mesura que els relats avancin en el temps. Asimov va començar a publicar aquesta trama argumental a través de contes que transcorrien en diferents èpoques de la història futura de l’Imperi de forma cronològica. Aquests relats es van publicar per separat en revistes fins que l’any 1951 es van consolidar sota el volum que teniu a les mans: Fundació. Així doncs, tenim un fix-up on a cada conte podrem entrellucar una crisi Seldon i on els protagonistes hauran de mirar de reconduir la situació com puguin i amb els mitjans de què disposin.

“Quan Hari Seldon va planificar el curs de la nostra futura historia, no comptava amb gestes heroiques, sinó amb les forces més amples de l’economia i la sociologia. Per tant, doncs, les  solucions de les diverses crisis s’han d’assolir amb les forces que tenim a l’abast en el moment de la veritat.”

Els cinc contes que composen Fundació son: “Els psicohistoriadors”, “Els enciclopedistes”, ”Els alcaldes”, “Els comerciants” i “Els prínceps comerciants” (aquest darrer va ser l’únic que Asimov va escriure expressament quan es van unir els contes en el present volum, els altres quatre ja havien estat publicats abans). Potser les històries més destacables siguin les de “Els alcaldes” o el de “Els prínceps comerciants” i m’atreviria a dir que el menys interessant és “Els comerciants”. En tots aquests contes comprovarem com el planeta Tèrminus ha de buscar la manera de sobreviure en una galàxia cada cop més inestable on diverses faccions competeixen per tornar a esdevenir fortes utilitzant la tecnologia guardada per la Fundació. En el fons estarem observant una evolució paral·lela a la nostra alta edat mitjana amb regnes totalitaris de caràcter feudalista i on la ciència és lluny del seu apogeu.

Fundació és sobretot, un conjuntde contes antibel·licistes que destil·la amor per la ciència i el coneixement. I en aquest sentit, aquest paradigma s’aplica efectivament en aquest volum: Totes les crisis s’intenten resoldre a través de l’estratègia i no per la sang o la guerra. Aquella sentència mítica (que no sé del cert si originàriament és d’Asimov però que de ben segur ell va popularitzar) ja ho afirma rotundament:

“La violència és l´últim recurs de l’incompetent”

Però en aquesta llarga història que comença a Fundació entreveiem nombrosos tics i al·legories que no ens venen de nou (com us recordava, la inspiració sobre la caiguda de l’Imperi romà és evident) i podem comprovar com Asimov introdueix elements que potser poden aparentar ser inversemblants en una societat avançada però que en realitat son molt lògics. A més, cal tenir en compte que els mons, durant el desmembrament de l’Imperi, s’aïllen i van perdent capacitat tecnològica. Així, apareixen conceptes com “Religió científica” que ajuden a reconduir la preeminència de Tèrminus enfront a les amenaces subjacents a les que es veu abocat durant dècades.

La novel·la comença amb l’afebliment d’un imperi que ja porta milers d’anys en funcionament, amb una perspectiva històrica que fa tremolar al lector. Ho sigui, això vol dir que la humanitat s’ha expandit de forma implacable per la galàxia i que existeixen moltes històries prèvies, milers de fets que desconeixem. I a sobre, el primer amb què ens topem és amb un planeta sencer que és una sola ciutat. I amb una visió científica que preveu el futur... potser aquí va ser el primer cop que em va esclatar el cap amb aquella frase que tan m’encanta remarcar en les meves ressenyes: Sentit de la meravella

La psicohistòria i l’evolució d’un Imperi inabastable i decadent durant centenars d’anys. Aquesta és la idea revolucionària que envolta a Fundació. Però ah! No tot és tan senzill i òbviament Asimov es guarda un as (o dos, o tres... ) sota la màniga, en especial a les continuacions de la present novel·la: Fundació i Imperi i La segona Fundació que tancarien brillantment una trilogia que, simplement, va fer història.

Ha estat un plaer, doncs, tornar a llegir per tercer cop i vint-i-sis anys després aquesta novel·la tant emblemàtica de la ciència-ficció de finals de l’Edat d’Or del gènere. Una aventura amb la que, com comentava al començament, molts de nosaltres ens vam introduir per primer cop a la ciència-ficció adulta i en definitiva una obra que tothom hauria de tenir com a referent fonamental dins el gènere.

Deia abans que no podia ser d’una altra manera. Potser sí, però m’ha fet especial il·lusió arribar a les 1000 ressenyes a can Kraken i poder escriure sobre una de les obres que més m’han influït en aquest extraordinari món nostre que és la literatura fantàstica i de ciència-ficció

Gràcies a tots els que heu arribat fins aquí, no només d’aquest text en concret sinó també els que m’heu estat seguint a través d’aquest vell dinosaure que és la Biblioteca del Kraken on regularment durant aquestes dues dècades i 1000 llibres, antologies, còmics o revistes m’he permès ressenyar i parlar d’una de les meves grans passions.

Gràcies....

... i Seguim!

Eloi Puig
01/05/2023


(*) Això és una mica enganyós, o si em permeteu trampós per part meva doncs com podeu veure sempre que actualitzo el web apunto les obres ‘valorades’ i les obres ‘ressenyades’ per separat. I això es deu a que d’aquestes 1000 obres valorades, falten una seixantena llarga de ressenyes... que en el seu moment vaig esborrar perquè la seva qualitat era més aviat minsa, Així que sí, és la ressenya 1000 però cal tenir en compte que n’hi ha unes quantes d’eliminades.