CF- CONTACTES

EL FIN DE LA INFANCIA
Childhood's end
(1954)

Arthur C. Clarke

Editorial:
Minotauro (2008)

Col.lecció:
Clásicos Minotauro

Núm:
---

Pàgines:
226

Altres edicions:

CATALÀ
1988 Pleniluni. 2001

ESPANYOL:

2006 Planeta De Agostini. Biblioteca de Ciencia Ficción, 31

1984, 1992, 2000 Minotauro

1985 Mundo actual de ediciones

1976 Minotauro-Edhasa

1956 Minotauro Argentina. Ciencia Ficción, 5



La Fi de la infantesa  

Aquest llibre m’ha reconciliat –per ara- amb Arthur C. Clarke. He tingut la mala sort d’haver-me llegit algunes de les pitjors obres d’aquest conegut escriptor fins al punt de no entendre massa bé perquè se l’havia venerat tant. Potser va ser –recordem que va traspassar fa pocs mesos- un visionari i un bon científic però almenys a mi no m’havia semblat pas un narrador brillant. Això sí, la definició d’escriptor d’idees sí que li esqueia.

Com deia, la meva experiència personal amb Clarke no era molt variada i les novel.les que havia llegit d’ell potser no eren del tot representatives, excepte Encontre amb Rama que la vaig trobar molt interessant però que les maldestres continuacions van enfonsar a la misèria el seu record. Tampoc em va semblar res d’un altre món Cánticos de la lejana tierra como no fos com a base d’inspiració del magnífic disc homònim de Mike Olfield. Però ara sí, m’he aventurat amb una obra que sempre m’havia cridat l’atenció i que Minotauro, commemorant la mort de l’autor ha tornat a editar en la seva imprescindible línia de Clásicos Minotauro. En català la novel.la es troba descatalogadíssima i fou publicada per la extinta i entranyable col.lecció 2001.

La Fí de la infantesa és una novel.la de contactes extraterrestres, ambientada durant diverses desenes d’anys i sense un protagonista absolut. Comença aquesta en plena Guerra Freda quan les dues superpotències encaraven la seva mirada cap a l’espai i s’adonen de cop i volta que la cursa ha finalitzat abans de començar en el moment que milers de naus alienígenes planen sobre les principals capitals del món. En aquest punt Clarke no ens descriu cap invasió, si no que ens proposa un argument més filosòfic sobre la relació entre els “Super-homes” extraterrestres i els terraqüis, doncs els primers sembla que aporten pau i benestar a la humanitat sense esperar res a canvi, tan sols algunes mesures pràctiques i assenyades com per exemple acabar anb les guerres, la delinqüència o el maltractament dels animals – per exemple a Madrid es prohibeixen les corridas de braus amb mètodes disuasoris. L’única cosa que continua en secret dels “Super-Homes” és el seu rostre, doncs la seva presència no ha quedat desvetllada.

Clarke proposa termes i tendències algunes de les quals, a mitjans dels anys 50 quan va escriure la novel.la, no eren ni molt menys tan vives com actualment. Per començar, en la primera part del llibre ens obre els ulls a la globalització i la pèrdua d’identitat cultural. Els alienígenes normalitzen la vida a la Terra però això comporta que tot s’esdevingui uniforme i que per tant la cultura, les llengües de la minoria – els visitants només parlen anglès- pateixin el risc de quedar relegades a l’oblit. L’autor toca el tema de passada, no és el seu objectiu principal fer un crit contra aquest problema, però repeteixo que m’ha sobtat la seva visió futura.

Un altre tema molt lligat amb l’esmentada globalització és la Utopia. Els Super-Homes de l’espai porten la pau i allò que l’home sempre havia desitjat: Pràcticament l’exempció de treballar excepte en projectes que interessen especialment, la vida còmoda, festes, diversió... en definitiva viure en una societat perfecta. Però fins a quin punt la vida utòpica és la millor opció per a la humanitat? Seriem capaços de viure d’aquesta manera? Sabríem renunciar a la curiositat, a l’exploració espacial, a la recerca científica a canvi de la seguretat d’un plat a taula i d’una vida llarga i feliç? També aquí Clarke aporta reflexions, no massa profundes això sí, però en definitiva ens mostra allò que sempre m’ha atret de la ciència-ficció: La seva capacitat per promoure debats filosòfics sobre qüestions que avui dia no ens podem plantejar sense utilitzar aquesta eina infinita que és la imaginació.

Finalment, potser la idea més inquietant que ens transmet la novel.la és la poca consistència que té la humanitat en front a l’univers infinit, la incomprensió de certes forces que ens envolten, l’escàs espai tan físic com intel.lectual que representem en el cosmos i la nostra manca de visió que mai esdevindrà suficientment important com per intervenir en els designis de l’univers. Aquí, la temàtica acompanya aquell clàssic imprescindible que és Solaris –publicat per les mateixes dues editorials que abans he esmentat- només que indiscutiblement la ploma d’Stanilaw Lem ens deixa una marca més profunda que la de Clarke.

Com deia, l’autor aporta bons propòsits en aquesta novel.la de Primer Contacte i deixant de banda alguns aspectes argumentals que provoquen que la novel.la hagi envellit una mica malament, el fet és que tenim la sensació que no ha sabut aprofitar a fons aquestes idees i que si les hagués treballat més, hauria convertit la novel.la no només en un clàssic importantíssim com ho és ara, si no en una obra mestra indiscutible. Potser li ha faltat la destresa que tenen altres autors però en definitiva és una novel.la altament recomanable per tot aquell que vulgui gaudir del sentit de la meravella, d’alguns misteris còsmics i d’una bona història de ciència-ficció.

Eloi Puig, 17/06/08

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: