TERROR PSICOLÒGIC/ FANTASIA POST-APOCALÍPTICA

FI
Fin
(2009)

David Monteagudo

Editorial:
Quaderns crema
(2010)


Col.lecció:
Biblioteca
mínima


Núm:
180

Pàgines:
333

Altres edicions:

CASTELLÀ
2009 Acantilado

Fi  

El millor de llegir a un autor desconegut és que no t’esperes res d’ell. M’explico: No tens unes expectatives, no tens un marc anterior on comparar la seva obra, fins i tot podem dir que la contraportada és la única referència per decidir si hem de comprar el llibre o no. A no ser que l’efecte popular del boca-orella doni mostres d’una vitalitat inusitada, cosa que ens fa pensar que l’obra pot tenir mèrits ocults.

És dificil ubicar a Fi. El que tinc clar és que és una gran novel·la, una enorme opera prima de David Monteagudo. Terror psicològic, fantasia post-apocalíptica, metaliteratura… totes aquestes etiquetes es queden curtes, no acaben de definir què ens podem trobar quan acabem Fi. Vaig coincidir fa uns dies amb l’autor en una taula rodona sobre CF i ell mateix afirmava que cal prendre’s la lectura de Fi d’una forma al·legòrica. Segons ell, mai va pretendre donar explicacions racionals sobre els aspectes més fantàstics de la novel·la; però que si convenia, cadascú els podia cercar segons la seva pròpia interpretació de l’obra. Si un vol, pot donar explicacions científiques per que li quedi la consciència més tranquil·la, però aquestes queden més aviat en la imaginació de cada lector.

Perquè dic tot això? Doncs per que el final de Fi és controvertit. A molts lectors no els ha agradat, l’han trobat simple, fàcil, poc desenvolupat, trampós, inocent. A d’altres en canvi no els ha importat aquest final, doncs el millor del llibre és el trajecte, les vivències d’uns personatges que Monteagudo és capaç d’oferir-nos de forma excel.lent. El meu parer es queda en un entremig: M’hagués agradat un final menys obert i amb més respostes, cosa que la meva ment racional hagués aprofitat per etiquetar la novel·la de ciència-ficció catastrofista/ post-apocalíptica, però tampoc veig malament les al·legories que deixa anar l’autor, la manca de respostes, aquell terror invisible… cosa que em permet classificar la novel·la més com a terror psicològic.

Parlem de la trama per il·lustrar tot això: 25 anys després d’una nit inoblidable sota les estrelles, una colla d’amics es torna a reunir en el mateix refugi de muntanya per commemorar-ho. Tots ronden la quarantena ara i tenen les seves vides molt lluny els uns dels altres fins al punt que la festa de retrobament és estranya, intranquil·la… a més plana sobre ells el fantasma de l’únic membre que no ha aparegut encara: un jove al que li van gastar una broma macabra i que va trencar la seva amistat 25 anys enrera.

Però de cop succeeix un fenòmen estrany, un cataclisme subtil que els aïlla i els ajunta a la mateixa vegada. Aquest fet és el que poc a poc provocarà que la colla vagi traient les pors que porten a dins, els temors amagats, i que les hipocresies quedin enrera i aflorin les autèntiques naturaleses de cadascú. Monteagudo és un virtuós a l’hora de retratar els sentiments, les ànsies, les pors ocultes dels protagonistes. Fa equilibris amb uns diàlegs inmensos, plens de naturalitat i de força. Fins al punt que aquests són el motor que mouen la novel·la, però d’una forma frenètica. Un no pot parar de llegir, de comprovar com poca poc les màscares van caient, com les pors van convertint-se en les protagonistes i provoquen que la colla vagi minvant poc a poc.

Imagineu-vos una obra que barregés el bo i millor de la pel·lícula Los amigos de Peter i de la novel·la I aleshores no en quedà cap (10 negrets). És una comparació barroera però efectiva en molts aspectes doncs per un banda les relacions personals són un dels plats forts de Fi i per altra la desaparició progressiva dels membres de la colla és també un factor important que barrejat amb l’ambient de terror post-apocalíptic ens proporciona l’essència de la novel·la.

El nom de David Monteagudo ja era conegut per mi, no per les seves gestes literàries, si no per les castelleres (va ser integrant del tronc dels primers Pilars de 8 amb folre i manilles del segle XX amb els Castellers de Vilafranca). Potser se li ha encomanat una mica aquella força, l’equilibri, valor i el seny que demostrà fent castells. El que és segur és que la força que manté en els diàlegs, l’equilibri dels personatges, el valor d’escriure un final com el que ens deixa i el seny que m’ha semblat que demostra en els seves compareixences públiques li atorguen una posició d’autor novell destacadíssima. Almenys per mi, Fi, és la millor novel·la del que porto d’any.

Llegiu-la sense saber-ne massa; assaboriu-la sense complexes, i no busqueu recionalitzar tots els aspectes de la trama… hi trobareu pura literatura.

Eloi Puig, 21/04/10

 

Premis:
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: