TIPUS

FESTIN DE CUERVOS
A feast for crows
(2005)

George R. R. Martin

Editorial:
Gigamesh
(2007)


Col.lecció:
Gigamesh ficción

Núm:
42

Pàgines:
863

Lectures relacionades:
Juego de tronos

Choque de reyes
Tormenta de espadas
Danza de dragones




Festín de cuervos +
Danza de dragones
 

Fa nou anys que em vaig acabar Tempesta d’espases, la tercera part d’aquesta inacabable saga que és Cançó de Gel i foc. Aquesta dada és important perquè tingueu en compte la ressenya que esteu llegit en aquests moments. Nou anys es diu aviat, però des que vaig començar a llegir la saga n’han passat dos o tres més encara. Això vol dir que aquesta història m’ha acompanyat una bona part de la meva vida adulta.

Avui dia, parlar sobre el que representa Cançó de Gel i Foc és complicat. Arran de la sèrie produïda per HBO els seguidors incondicionals s’han multiplicat i la pressió perquè George R.R. Martin finalitzi la saga s’ha intensificat moltíssim. Molta gent ha tingut la sort de llegir els cinc volums publicats fins ara d’una tirada; no és el meu cas. Al començament de la meva ressenya de Tempesta d'espases, utilitzava un acudit del mestre Eugeni per intentar fer entendre com em sentia llegint els llibres de forma tan poc fluïda entre volum i volum. En aquell moment em vaig prometre que no continuaria la saga fins que aquesta estigués plenament finalitzada. M’ha passat el mateix que a Martin i la magnífica sèrie de televisió ha atrapat a la lectura i per tant m’ha pressionat per continuar llegint-la abans d’assabentar-me de massa spoilers.

Com deia, ressenyar el quart i el cinquè volum, Festí de corbs i Dansa amb dracs, respectivament és una tasca més complicada de l’habitual. La saga és un fenomen mundial i arrossega molts elements a tenir en compte, molts dels quals van més enllà de la pròpia literatura. Aquest fenomen metaliterari és present en molts aspectes de la vida quotidiana. Podem riure davant de paròdies de la saga en programes de televisió, contemplem astorats com les novel·les han traspassat els límits habituals del fantàstic i directament s’aboquen al corrent mainstream o com persones que fins ara renegaven de la fantasia, la devoren amb els ulls clucs; Cognoms com Lannister o Stark, o paraules com “boda roja” són en boca de tothom, de la mateixa manera que ho eren fa uns anys expressions com “El meu tresor” o “Fugiu ximplets!”. Tothom coneix a algú que ha llegit els llibres i sent un neguit per no saber de què parlen; els que els han llegit especulen com continuarà la saga i els que només han descobert la sèrie de televisió no es creuen el que veuen – mentre els lectors riuen per sota el nas amb aires saberuts perquè ja coneixen què passarà al següent capítol-.

No només entra en joc la qualitat dels textos sinó que les influències provinents de centenars, no, milers de veus que en fòrums d’internet, en converses al voltant de la taula, o en qualsevol lloc on no t’esperaves sentir a parlar de Tyrion Lannister, Daenerys Targaryen o Jon Neu, afirmen amb contundència que en termes generals la qualitat d’aquests dos volums ha baixat ostensiblement respecte als anteriors, especialment el quart. Que aquest costa de digerir, que el cinquè només arrenca de veritat cap al final... en fi, desenes d’opinions que sense voler t’entren al cap i intenten que jutgis els llibres a priori, sense haver-los llegit.

Potser aquesta és una de les raons per les que he decidit assaltar els llibres d’una forma diferent, tal com recomanava molta gent: Llegir-los alhora. M’explico, perquè els més profans potser no tenen tota la informació: George R.R. Martin no és perfecte, i després de publicar Tempesta d’espases la va pifiar una mica al començar a escriure el següent volum ambientat uns anys en el futur i mostrant els episodis passats mitjançant flashbacks de forma continua. Aquesta solució no li va agradar i això el portà a reescriure bona part del llibre (cosa que de retruc aguditzà el retard en la publicació) i va descobrir que al final li quedava una novel·la massa voluminosa, així que va decidir separar-la en dos volums: El primer, Festí de corbs, estaria dedicat als fets que ocorren a la zona de Port Reial amb personatges com Jaime, Cersei, Brienne etc... el segon en canvi es centraria en altres personatges principals a la zona del Mur i del continent oriental – Essos- amb personatges com Daenerys, Tyrion o Jon. El resultat, doncs, és que el quart i el cinquè volum transcorren alhora de manera que si seguim una petita guia de lectura és possible llegir-los al mateix temps, intercalant els capítols corresponents del quart i el cinquè llibre cada cop que ho mana la guia.

I el resultat és fantàstic. Cal tenir en compte que després del tercer llibre l’explosió de personatges – principals i secundaris- fou molt gran. I que seguir-los a tots requereix un nivell d’atenció força elevat per part nostra. Si llegíssim els llibres per separat trobaríem que de la meitat dels personatges no en sabríem res fins després de més de 800 pàgines. Per fer un símil, és el mateix que ens va passar llegint Les dues torres, el segon volum de El senyor dels anells.

Doncs bé, aquesta és la ressenya del quart i cinquè volum de Cançó de gel i foc: Festí de corbs i Dansa amb dracs, un conjunt d’unes 2.000 pàgines aproximadament, les quals en podem gaudir perfectament canviant de capítol i llibre quan ens ho indica la guia.

Com deia, he sentit molts comentaris sobre que aquests volums baixen el nivell de l’obra de Martin. El cert és que molta gent ha llegit tots els volums de forma seguida – o gairebé- i per tant ha estat comparant de forma contínua unes novel·les amb les altres. No és el meu cas, doncs el darrer llibre de la saga el vaig acabar fa nou anys i ara m’enfrontava a dos llibres de cop – la primera vegada que em passava- després de molt de temps sense acostar-m’hi – per sort he pogut gaudir d'altres obres de Martin mentrestant-. El resultat per a mi ha estat molt més favorable doncs. He tornat a gaudir de molts personatges fantàstics, les trames m’han captivat, el ritme, les emocions, tot en definitiva m’ha agradat tant com el començament. Sí que és cert que el ritme de successos importants descendeix, però potser no tenim en compte que el tercer llibre hi havia una desmesura de fets extraordinaris i que difícilment la història podia continuar accelerant a la mateixa velocitat; calia reduir marxes. També recordo aquella llei no escrita que afirmava que Martin imposava un ritme més elevat i uns successos més determinants en els llibres senars de la saga (Joc de trons, Tempesta d’espases...) i que en els parells recapitulava i es preparava per escometre de nou en el llibre següent. I no ens enganyem, aquests dos volums en el fons en són un de sol, com si fos el quart i per tant toca contenir-se.

L’estil de Martin segueix combinant una prosa elaborada on s’intercalen sovint els pensaments del personatge a qui està dirigit el capítol. Al començament d’aquest la història sempre ha avançat uns dies o setmanes i fins a les segona o tercera pàgina del capítol, l’autor no ens resumeix què ha passat durant aquests dies – normalment a través dels records del personatge en qüestió-. Això atorga un gran dinamisme als capítols ja que l’acció avança ràpidament cada cop que tornem a trobar al mateix personatge.

El que està clar, àvids lectors, és que la qualitat literària de Martin no ha canviat, no se n’ha ressentit el més mínim. Tant Festí de corbs com Dansa amb dracs mantenen el mateix nivell literari que els volums predecessors. Ep! Sí que és possible que alguns capítols no siguin prou interessants, estiguin una mica farcits de més i que s’haguessin pogut escurçar (alguns de Brienne o de Daenerys per exemple). Sí que és cert que comparat amb Tempesta d’espases, en aquests volums ocorren pocs fets d’importància, però això no treu que gaudim d’una molt bona lectura i que observem com les trames estan lluny de tancar-se i que fins i tot se n’obren de noves. Tenim saga per estona – fins i tot corren rumors que s’ampliarà a un vuitè llibre-.

Particularment he gaudit molt dels capítols de Jaime, Cersei i especialment de tota la família Greyjoy i en canvi les parts dedicades a Daenerys i Jon m’han deixat més fred. Un cop més, el mestratge de Martin s’evidencia quan descobrim els mil matisos que poden tenir tots aquests personatges i quan els nostres preferits poden ser substituïts per altres. Per exemple Jaime Lannister.

Recapitulem una mica (atenció, spoilers del tercer llibre): Després de les dues bodes macabres, del parricidi i de tantes sorpreses que ens va deparar Tempesta d’espases, ara toca netejar els camps de morts i asserenar-se per avaluar la situació: Per una banda a Ponent, la reina regent intenta governar després de la mort de Joffrey amb l’ajuda d’aliats de pes com la casa Tyrell; al nord, Stannis es prepara per atacar els feus que donen suport a la família Bolton, els grans traïdors de la família Stark. Però els ingovernables Greyjoy també preparen un pla temerari per tornar-se poderosos, i més, després que tenen un nou rei molt més donat a la guerra i el saqueig encara que Balon Greyjoy. Al Mur, les coses semblen calmades però nous reptes diaris treuen el son a Jon Neu. Però potser a Essos, més enllà del mar és on es mouen més les peces: Desenes de companyies mercenàries es posicionen a favor o en contra de la nova reina dels dracs, Daenerys. Tyrion, fugit in extremis de la seva execució, arriba a Pentos i s’embarca en un viatge que el portarà a descobrir nous secrets i la mateixa Daenerys té cada cop més problemes per controlar, tant la ciutat- ara lliure- de Meeren com el seus propis dracs.

A part de tot això nous personatges i intrigues amenitzaran els capítols, destaca especialment l’aparició de noms provinents del regne de Dorne, l’únic fins ara dels set regnes que no havia entrat en guerra i del que se sabia poca cosa.

En definitiva, noves intrigues, traïcions, aliances i morts però per sobre de tot, noves manifestacions del poder de la paraula de Martin, un autor que sempre ens porta una passa d’avantatge i que encara ara ens pot sorprendre de la mateixa manera que ho ha fet en els llibres anteriors (i si no espereu a saber el final de Dansa amb dracs). No us deixeu desanimar pels qui asseguren que els llibres són pesats. L’únic pes que admeto és el físic dels mateixos volums, doncs repeteixo que l’aventura i la qualitat literària estan a l’alçada de totes els altres. Només cal tenir paciència per la baixada dels successos clau... però això es deu, crec jo, a que Martin ens prepara un Vents de l’hivern apoteòsic.

Eloi Puig, 16/06/14

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: