CF- CIBERPUNK

ESTACIÓ BOIRA
(2018)

Enric Herce

Editorial:
Males Herbes
(2018)


Col.lecció:
Distorsions

Núm:
51

Pàgines:
257


Estació Boira  

La publicació d’Estació Boira per part de la transgressora editorial Males Herbes significa dues bones notícies: La primera, el retorn d’Enric Herce a primera línia de foc amb una obra de pura Ciència-ficció, un autor que poc a poc es va consolidant com una de les apostes més fresques del gènere en català. La segona bona nova és poder gaudir d’una novel·la ciberpunk en la nostre llengua, cosa poc habitual quan la ciència-ficció en català sembla decantar-se (excepte en honroses excepcions) per atacar les distopies.

Enric Herce, doncs, s’atreveix a portar-nos una novel·la que beu tant del cyberpunk dels vuitanta (recordem especialment la Trilogia Ciberpunk de George A. Effinger) com de finals dels noranta amb novel·les més conegudes com El Sueño del Rey Rojo de Rodolfo Martínez o Carbono alterado de Richard Morgan. Aquest sub-gènere comparteix per una banda la il·lusió d’un món distòpic governat per multinacionals on la tecnologia és implantada literalment al cos de les persones i per altra aquesta sensació de brutícia, barris baixos, corrupció i decadència generalitzada que tant bé es va plasmar en pel·lícules com Blade Runner.

L’autor, però, va més enllà i experimenta amb una prosa efectiva sense capítols i amb diversos estils que combinen la narració en tercera persona, tant en passat com un present carregat de dinamisme, com les mateixes notícies de televisió. És un cop, al començament, un pel dur doncs no sabem com situar-nos còmodament amb la lectura de la novel·la. Tanmateix, aquesta sensació va passant mentre t’acostumes a la proposta d’Herce.

L'Estació Boira que dóna nom a la novel·la és una infraestructura espacial dissenyada per acollir als milers de terrestres immigrants que fugen de les misèries de la guerra o per cercar millors oportunitats. No queda massa clar si l'Estació és independent o pertany a algun organisme supranacional o a alguna empresa en concret però la qüestió és que l'escenari està servit. Allí, en Max, un policia que amaga un estrany secret personal, patrulla cercant a qui no consumeix la droga obligatòria dictada per llei: el relev, una substància que inhibeix la violència a qui la pren i que permet controlar de forma molt més eficient als habitants de l'estació.

Però els problemes comencen quan Max descobrix una altra droga d'efectes contraris que sembla s'està distribuint pels barris baixos. Això i la seva cada cop més dependència a la tecnologia de realitat virtual capaç de fer reviure els records. I en Max té molts records que no vol oblidar. El cert és que Herce se'n surt força bé de combinar l'acció i també el drama personal del protagonista tot i que a vegades potser s'abusa de massa utilització de diferents tipus de flashbacks que trenquen massa sovint la línia temporal. Perquè tenim els flashbacks pròpiament dits de quan el nostre protagonista era soldat lliurant batalles a la Terra, però també els records induïts als que Max recorre sovint i també fins i tot trobem la lectura d'un diari clau que ocupa un desmesurat espai de 33 pàgines que ens talla molt el ritme. Sí, aquest és un dels petits problemes que he tingut: un ritme desigual. He notat que estava molt interessat en el present de la vida de Max, en les seves investigacions o amb les confidències amb la seva parella del cos de policia i en canvi cada cop que la seva ment ens traslladava a les batalles amb mechas, tancs etc a la Terra m'ensopia una mica. No li veia massa el què. Potser els records constants de la seva família els he trobat més ben encabits a la narració.

I això em porta a comentar que si bé, la capacitat narrativa d'Herce és notable i que sap apostar per una trama més que interessant, aquesta perd força amb els esmentats talls fins al punt que m'he perdut dins la novel·la i no he acabat digerint massa la part final. El fet és que ara mateix desconec si sóc jo que he perdut atenció llegint o si és l'autor que no ha sabut explicar amb més eficiència tot allò que ens volia dir. Perquè el tema de les drogues és només la punta de l'iceberg del que ens ofereix Herce. Tenim molts temes oberts que es mouen entre la robòtica i les intel·ligències artificials, els complots de les megacorporacions, les transferències mentals, les esmentades drogues de disseny amb llurs implicacions ètiques... tot plegat molta informació que ha estat repartida de forma desigual.

I això que entenc, a l'igual que em va passar llegint la seva darrera novel·la, Simulacions de vida, que Herce realitza un gran esforç per tancar els fils oberts dins una trama força ambiciosa. Però haig de reconèixer que al no assabentar-me de la direcció que estava prenent la novel·la en un moment donat m'he quedat amb un gust agredolç. Crec que la història necessitava més pàgines per ser narrada i a un ritme més constant.

Com a petit resum final diré doncs que Estació Boira és una més que correcte aposta d'Enric Herce per fer-nos gaudir de Ciència-Ficció i sentit de la meravella sense renunciar a cànons que tots coneixem de la novel·la negra. De fet el Cyberpunk barreja a la perfecció els gèneres de la ciència-ficció i la novel·la negra. I això, Herce ho aconsegueix reflectir sobradament. El que no tinc tan clar, com esmentava abans, és que l'autor se n'hagi sortit a plasmar en poc més de 250 pàgines tot el que pretenia explicar a la trama argumental protagonitzada per l'ex-soldat i ara policia, Max. Això, ho haurà de decidir cada lector!

Eloi Puig

07/11/2018

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a:

Males Herbes