L'ESCLAU DE LA SAL
(2013)

Manel Bonany

Editorial:
Ara Llibres
(2013)

Col.lecció:
Amsterdam

Núm: ---

Pàgines: 303

Que les noves tecnologies serveixen per moltes coses és evident. Em va picar la curiositat llegir un Twitt d’una persona que afirmava amb entusiasme que només llegint la primera pàgina de L’esclau de la sal ja sabia que li agradaria la novel·la. Vaig investigar i descobrir que l’esmentat llibre tenia com a punt de partida la història d’un poblet de Tàrraco en temps dels romans però que anava més enllà i introduïda un component fantàstic parlant de dracs. Una premissa que em cridà molt l’atenció i que esperava – com ha estat- vinculés aquells fets amb un mite per tots nosaltres coneguts com és el tema de Sant Jordi. Un simple twitt m’ha obert les portes a descobrir l’obra de Manel Bonany.

A començaments del s. IV d.C, l’Imperi romà estava esquerdat per lluites internes. La famosa tetrarquia dividia l’imperi a ritmes forçats. Aprop de Tàrraco, una vall (que podria ser l’actual Montblanc, perquè no?) està governada per un dòminus molt exigent, antic guerrer ja retirat, que explota les riqueses dels seus dominis, especialment de les mines de sal on hi té treballant esclaus com Nigre, un noi sense pares que lluita dia a dia per sobreviure i somia un dia en casar-se amb Úlpia, una lliberta del poble. Però la vall no està tranquil·la des que de l’arribada d’una bèstia desconeguda, mai vista abans per ningú, que sembra el caos entre els animals i les persones.

Aquesta és la primera novel·la publicada de Manel Bonany. Un fet destacable per una raó: La magnífica prosa que ha elaborat no sembla provenir d’un novel·lista novell. Cert és que l’autor és dramaturg i guionista de sèries de televisió però en la meva modesta opinió, el salt qualitatiu d’un entorn a l’altra és molt important i Bonany l’ha superat amb escreix. El nivell literari és doncs molt notable però l’altre factor que m’ha atret és la trama de la novel·la, que uneix sota diverses capes de lectura, mites i religió per una banda; aventura i romanç per l’altra; i també història i fantasia.

Al meu entendre, la religió i el mite de Sant Jordi són punts fonamentals de la novel·la. La convivència de les antigues creences ibers, l’actual veneració pel panteó de déus romans i la nova religió monoteista cristiana que s’està propagant per tot l’imperi és encara inestable en racons com una petita vall de la província tarraconense. Per una banda els sacrificis continus als déus de Roma minven el bestiar i el rebost tot i que són acceptats per tothom. Per l’altra, els cristians –esclaus o lliberts- ja no són perseguits com anys enrere i tenen llibertat de culte; el tercer poder espiritual en discòrdia està protagonitzat per la vella arrel, una guaridora que encarna les creences més ancestrals – i salvatges- que poden esdevenir tan efectives com destructives. Tot plegat fa que la presència d’una bèstia infernal a la vall alteri les rutines d’aquestes diferents visions del món perquè esclati el pitjor de totes elles. I Bonany ha sabut per sobre de tot proporcionar-nos visions de cadascuna d’elles.

A part trobem de forma implícita el nexe entre el mite històric de Sant Jordi – personatge nascut a Lydda, Palestina- i els fets que es desenvolupen en la present història. Tot un punt a favor de barrejar amb encert els mites i la història. Però per que aquest mite es sustentés calia afegir un petit element fantàstic, encara que ho fos només en la forma i així es pogués unir història i llegenda de manera coherent. El punt fantàstic està enfocat en la figura del drac però l’autor té la suficient destresa per no definir mai si la criatura és una simple aberració de la natura o quelcom més.

I naturalment, tota història de rerefons èpic i a més històric no li pot faltar una mica de trama més banal per unir tots aquests elements. En aquest cas el pes de l’acció recau en Nigre, l’esclau de la sal, el personatge principal a través del qual l’autor en presenta el món rural romà, les divisions socials, el dia a dia en una magnífica ambientació i és clar: El romanç, l’aventura i la lluita que fan que les propostes de nivell més històric ajudin a ser digerides.

Això no vol dir que Bonany no descrigui el món romà amb tota la seva cruesa: Les tortures, els assots als esclaus, el paper purament sexual de les dones, la sang, les visceres, la pobresa i els excessos dels nobles. Tot això dóna un aire de realisme a la novel·la, un contrafort als fets històrics que evidencia un cop més que l’ambientació és excel·lent.

A destacar molt positivament el començament de cada capítol on Bonany ens narra una pàgina (en cursiva) que tracta sobre el que vindrà després, a vegades sota una perspectiva llunyana o enciclopèdica i d’altres sota una mirada íntima. Excepte en algun cas, aquestes introduccions estan carregades de força, són intenses, poètiques i t’impedeixen alçar la vista del llibre. Són entrades que ofereixen el millor de la prosa de l’autor. Condensades en poques línies aconsegueix aflorar el neguit i l’ànsia de devorar el capítol. L’autor s’hi ha lluit aquí.

A millorar: El tractament un pèl superflu d’alguns personatges secundaris que crec podrien donar molt més joc – com és el cas de d’Aristòbul, l’administrador cristià del dòminus, o de Georgos de Lydda que només se’ns presenta fugaçment en un capítol a la Gàl·lia però que hagués estat interessant conèixer-lo millor i no només els seus records. I també, potser podria queixar-me que la novel·la necessita unes pàgines més per finalitzar més explícitament la història de Nigre i Úlpia; la de la vall i la d’un complot religiós que podria haver-se’n extret més suc. Amb uns acabaments més polits cap al final del llibre, tancant la trama de certs personatges, el resultat hagués estat més rodó.

El fet però és que m’ha agradat llegir-la, he après i m’he divertit. Recomanada a tothom a qui li agradi omplir forats en la història i integrar llegendes i mites amb la crua realitat del moment.

Eloi Puig, 05/12/13