CF- CATASTROFISTA

EL DÍA DE LOS TRÍFIDOS
The day of the triffds
(1955)

John Wyndham

Editorial:
Minotauro
(2009)


Col.lecció:
Clásicos
Minotauro


Núm:
---

Pàgines:
279

Altres edicions:

CATALÀ
1982, 1983, 1984, 1986, 1998 La Magrana. L'esparver, 16

1987 La Magrana. Autors moderns

1966 Edicions 62. El trapezi, 9

ESPAÑOL:
2007 Booket. Ciencia ficció 8021

2006 Planeta De Agostini. Biblioteca de ciencia ficción

2003 Nooket. Kronos, 5

1977, 1991 Minotauro



El día dels trífids  

A vegades intento comprendre què deurien sentir les persones que van viure (i sobreviure) un conflicte de caràcter tan intens i esgotador emocional i físicament com la II Guerra Mundial. Em refereixo a que deixant de banda si van ser del bàndol guanyador o perdedor, probablement les expectatives futures veient com la humanitat seguia repetint els mateixos errors un cop rere un altre no devien ser massa esperançadores, i més quan començava una nova guerra (freda) que tornava a posar en escac a Europa.

Tot això són suposicions meves però veient com John Wyndham va enfocar (l’any 1955) la present novel.la, crec que un cert sentiment de frustració i malestar ha de quedar en una època on el futur no es veia massa lluminós. Tot i això, també és veritat que l’autor aplica a la novel.la un esperit de superació i d’optimisme en vers al què vindrà.

El dia dels trífids és una novel.la catastrofista al 100%. Una història terrible explicada amb paraules amables, un terratrèmol de destrucció de la nostra civilització a través d’una de les plagues que més pot témer la humanitat i que evidencia la seva feblesa quan un sentit tan vital com la vista és anul.lat: El pas de la Terra per les restes d’un cometa provoca un espectacle grandiós al cel nocturn, tan sublim que la major part del món s’aboca a contemplar-lo. Però l’endemà pràcticament tothom es desperta cec. Un dels pocs que conserva la visió és el nostre protagonista que la nit dels fets s’estava recuperant d’una ferida als ulls, estava embenat i per tant no va resultar afectat.

Aquí és comença l’aventura: En veure com la gent de Londres i tota Anglaterra (i suposem també la resta del món) han quedat invidents, sense poder accedir als recursos i amb un problema afegit: els trifids, unes plantes creades genèticament pels humans per aprofitar-ne un oli de gran qualitat  però que són verinoses, carnívores… i caminen. Ara que la humanitat està cega, ara que l’home no és capaç de valer-se per si sol, ha arribat el seu moment, el seu dia, el dia dels trifids. Ara poden convertir-se en els propers amos de la Terra.

Certament haig de dir que Wyndham la va encertar de ple al proposar-nos una història que només pel simple fet de la ceguesa ja seria terrorífica però que al afegir-hi una plantes molt perilloses que s’alimenten de carronya pot resultar realment esfereïdora. Però l’autor, en la més estricte tradició anglesa, proposa una novel.la calmada, que ens explica una destrucció massiva d’una forma fins i tot massa ordenada. Potser és el caràcter anglès, tan fred i calculador quan cal, però el fet que l’endemà de la catàstrofe els supervivents amb visió ja comencin a organitzar-se per construir un nou món mentre el vell encara s’està degradant és tan increïble com el mateix fet de la ceguesa repentina a nivell mundial.

Això em recorda parcialment aquell gran clàssic de la ciència-ficció que és La guerra dels mons, on també l’aniquilació de la societat anglesa semblava importunar relativament als seus habitants, sempre disposats a començar de nou, a resistir o a tombar la truita. Potser el fet de tenir una Guerra Mundial a tants pocs anys vista va influir en el caire que va donar l’autor a la novel.la.

No tenim aquí una novel.la que ens refregui drames personals per la cara, doncs hi ha poca predisposició per part de l’autor per retratar-los. Més aviat hi passa per sobre. Prefereix seguir amb la coherència interna que aturar-se en casos individuals. Aquí és inevitable que compari El dia dels trifids amb una novel.la que també esdevindrà un clàssic i que tracta de la mateixa temàtica: Assaig sobre la ceguesa. Aquesta, molt més visceral, radical i profunda és capaç de regirar-nos l’estómac, tot el contrari de la present novel.la que exposa els fets de forma més freda i distant. Ambdues comparteixen la fi del món a través de la ceguesa col.lectiva i dels instints a que l’home és capaç d’acudir per sobreviure a qualsevol preu, però la novel.la de Saramago no fa concessions mentre que El dia dels trifids sembla voler passar per sobre dels fets més escabrosos.

Una de les poques coses millorables, però recriminables, és el relatiu poc aprofitament del recurs dels trifids. Si un s’imagina caminant pels carrers d’una gran ciutat a les palpentes, mentre l’assetgen unes plantes carnívores caminants el seu terror seria absolut, però Wyndham prefereix centrar-se en els esforços de reconstruir una vida normal – tot i la presència creixen dels trífids que impedeixen un desenvolupament com cal dels projectes- i deixar de banda els passatges més angoixants.

En tot cas, els capítols finals es comença a veure l’abast del problema de forma més clara. És allí on l’autor ens prepara per a un final esperançador, encara que una mica precipitat, envoltat per una moralina antibel.licista, fruit del seu temps. Gran novel.la doncs, que beu de la nostra realitat per avisar-nos del que podem perdre si juguem tan amb guerres fredes com amb manipulació genètica. Molt recomanable. Un clàssic.

Eloi Puig 01/10/09

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: